dimarts, de maig 30, 2006

XXXIena Travessa del Montseny - La crònica de l'equip del Uecanoia

Ahir, vam tornar, després d’un any, a caminar-correr-gripar la bonica (després de la NQ, és clar) i també la que potser està més mal organitzada, Travessa del Montseny (només diré que també és un club de Barcelona). Començant pel final, cal dir que, en acabar, tots vam coincidir a dir que l’organització compta amb el fet que ens sabem el recorregut i, de fet, sort ni va haver, i no pas d’aquelles cintetes diminutes que deuen valer un milió cada una, perquè eren molt molt estalviades ... deien els que corrien i els que tiraven sols... bé, critica feta, només començar (ahi! Que avui anem forts!)

He de dir que aquesta crònica em supera. Ahir vaig agafar molts compromisos de fer reverències a les diverses personalitats de l’equip, però el meu cervell, ara mateix ... no és capaç de recordar-les totes. Per tant, si em deixo algú, em sap greu. També em disculpo perquè, com més reverències tinc, més llarg se’m fa el discurs, i ... si no us agrada que les cròniques siguin llargues, feu que no passin tantes coses!

Comencem doncs, hem de parlar d’un tema important, que ens està portant a una nova personalitat de l’equip que, a mi, no m’agrada. Per tant, com que jo escric, me’n queixo!. Per començar batejarem els homes de ferro de nou, ara són ‘els picats’, i al darrera hem decidit que mai voldríem anar amb vosaltres, corrent sense parar, heu vist alguna fageda en tot el Montseny? ... perquè n’hi ha, eh! Per això, avui la reverència la dediquem al Martí (primer compromís de reverència), que davant la impossibilitat del nostre nou company, l’Àngel (que ja va essent un habitual a les de dia) que tenia problemes a la nit, el va acompanyar fins que va ser ben clar (i durant tota la caminada, perquè els picats ja, qui se sap on eren), deixant aquella colla de bojos ... bé, el Martí ha acompanyat prou temps els de darrera, i ho porta a l’esperit (jeje...). Per tant, i deixeu-m’ho dir, el mèrit és nostre (dels del darrera).

Diguem que aquest any, tot va començar amb una calor terrible, i molta suor, que ens queia dins els ulls, però a diferència d’altres anys, el dia era tant clar que vam poder veure, tots els pobles del Vallès Oriental i del Sud d’Osona, i quin greu, no vam veure Castellterçol, poble natal del nostre incansable reporter oficial, que va fer-nos de guia turístic perquè vèiem des de dalt els cims els llocs on ell anava de marxa (quan era petit). Avui li fem una reverència perquè és un grandíssim fotògraf, i no tots els equips tenen tanta sort, i perquè és incansable a l’hora de fer fotos. Cal dir que els del darrera, quan ens vam retrobar a dalt del Tagamanent, vam prendre la decisió d’anar totes juntes, mentre el reporter ... més crac i més fort que els picats ... va correr tot el pla de la Calma fins a atrapar-los quasi bé quan ja eren a Collfornic ( i nosaltres, incrèdules, dubtàvem que els atrapés! Que crac), i allà, fer-los fotos, i acompanyar-los un trocet amunt. Ja us veureu al web que ens organitza ell mateix. Després, el crac del reporter-Vent, va tornar a baixar fins a Collfornic per esperar les tres senyores/etes de l’equip d’aquest dia (segon compromís de reverència superat).

I parlant dels Puigretins, l’equip del darrera té una gran notícia: a partir d’ara tenim, a l’equip monitors de dosificació, de saltibanquis i de baixades corrent (tot i que les diverses professores es queixen que no els fan gaire cas). Es tracta d’un fet especialment important de mencionar en aquesta caminada, perquè aquí, hi ha molt pujar i baixar. Al darrera vam fer les baixades del Tagamanent i del Matagalls corrent ... al Turó de l’Home, les alumnes es van cansar. Però no podem deixar de fer una reverència a la Montse, que cada any pateix pels seus ginolls (genolls) quan baixa aquesta caminada (i que aquest dia, amb una Pepita molt pacient, que la vam atabalar fent-la correr, però que no es va empetitir ni un pel) hem de dir, amb orgull, que mai, mai, els del darrera havíem fet aquestes baixades tant ràpid ... si no fos que igualment ens agrada xerrar ... correríem més ... però, per això és la nostra caminada i la fem com volem! (compromís a les senyores superat). Seguint amb la baixada del Turó de l’Home recordo alguns comentaris dels senyors ‘picats’ que es veu que van baixar tota aquella fageda per les dreceres, és a dir, tota pel recte. La veritat és que baixar per la drecera és superdivertit, i que correu aquí ho puc entendre, perquè jo, quan vaig veure la drecera tant fressada també la vaig fer, i m’ho vai passar ... de conya!. Gràcies per fressar-m’ho bé perquè jo sabés per on passar (ho vau fer per això i no per guanyar els companys, oi?). Segur que us va passar com a mi: en arribant a baix, us vau haver d’asseure a terra per treure la terra de les bambes, però feliços de fer força el boig, tirar-vos avall contra els arbres, i altres bestieses que fan que ens ho passem tant bé...

Per últim, cal dir que, seguint amb les queixes de l’esperit d’equip ... a veure si aplaudim els del darrera quan arriben ... perquè, que ho facin justament els nostres pocs companys que queden d’Esparreguera i no els del nostre equip ... ja us val! (un altre, jeje). I dir també que ens aplaudim els uns als altres per lo bons que som ... i animar en Solà, que sense cap dubte el volem ben recuperat a la propera.

Darrers apunts per no fer-la més llarga:

- Visca la Refreskcast del l’habituallament de Santa Fe,
- i visca els bloquetjos i els ineptes que et vas trobant mentre proves de superar les grimpades de les Agudes tant bé com pots (somriure) ...
- i visca els ocellets del Pla de la Calm, i
- benvinguts als dos nous companys, que semblaven ben contents i amb ganes de tornar-hi, - i visca la propera caminada que és: xula, curta, amb piscina si hi ha socorrista (no us deixeu el banyador), i perquè a la propera ens retrobem al gruix de l’equip: el retornat sr. Viarany, el mig recuperat sr. Fent camí, la totalment recuperada Susanna, i els clàssics màsters Pep i Montse, Miguel i ... a veure quina altra agradable sorpresa ens emportem.

Bona setmana i dijous a les 9 reunió.

dilluns, de maig 29, 2006

Si voleu continuar el campionat, no feu com jo i pagueu extra i tard, apunteu-vos, fins demà dia 30 de maig a la Copa Catalana de Caminades de Resistència per Equips, que aquest any és la bonica i ben organitzada Reus - Prades - Reus.

Per apuntar-vos-hi ...

Gran Batalla: Flectomin versus refresckat



Estava preparant la crònica i he vist això ... no ho he pogut evitar:

De part d'en Xavi González....

Super-enquesta post cap de setmana marxós:

Quina serà la beguda favorita de les properes generacions?

Voteu, si us plau.

Per cert com esteu/estem els del Montseny?

(Pels que no vau venir al Montseny, aquesta, la que no coneixeu, és la beguda que donaven al control de Santa Fè, ahir al Montseny)

dimecres, de maig 24, 2006

Caminada Gràcia - Montserrat 2006. La crònica, per distreure-us!

Hi ha caminades que estan mal vistes, o bé vistes de nit, i el dia que les veus de dia, quedes parat de les sorpreses que et porten. La Gràcia – Montserrat és així. Una caminada en que han aconseguit el següent: fas de dia una passejada fins al Tibidabo i per Collserola, que els de Barcelona (pixapins, canfangueros ... etc.) diuen que és tant bonic, i per una passejada, val la pena; haurem de donar una mica la raó a aquesta gent de la capital. I quan passat Esparreguera, et fiques per dins Montserrat fins arribar a l’altra banda, cap a l’aeri, i ja és de dia, tot i el cremat (que no és el de Montserrat, sinó aquell que algú va fer per construir més a peu d’autovia, però li va sortir malament!) és un lloc tant montserratí, tant ple de pedres, de parets que van caient, però no de cop com els Frares Encantats, sinó suaus, arrodonides, com si estiguessin cansades i s’haguessin ajagut. Bé, el cas és que descobrir, de dia, aquests paratges val per tota la caminada. Però és clar, els madelmans això ho fan de nit, i no ho veuen. Ells, interpreto, només deuen veure aquell corriol amb les cintes perquè no caiguis, els munts de romanins els deuen servir per agafar-se mentre corren, i l’olor, els deu recordar que allò que tiben són romanins. Nosaltres, al darrera, ho veiem tot, però tenim perills, si anem massa lents podem veure l’autovia de dia. I des de Montserrat, si has fet la caminada molts anys i has vist la dèria destructora de natura que hi ha al nostre país, et deus entristir. Sort que nosaltres, al darrera, només vam reconèixer: l’hort del Miguel, i els llums de la Solvai de Martorell, de nit, és clar. Si hagués estat de dia també hauríem vist les destrosses de l’Ave, i a patir, perquè cada cop és més a la vora d’Igualada.

Bé, cal dir que aquest dia no érem un grup gaire nombrós. Però es van repetir deixos de la caminada anterior que comencen a preocupar perquè l’equip se’n ressent (o no!): el Roger, com sempre, va començar tard, i com sempre ... mireu, mireu els resultats. Dels demés de davant no en se res, però clar, si arriben 5 hores abans, tampoc és estrany que els del darrera estiguem a la Lluna!. Dels del mig (Javi, Joan i qui més hi havia?) direm que tot va anar normal, i dins la normalitat, el Ramon, només direm que ... va dormir una hora en un matalàs al Coll de la Llacuna, ho sabem i ho esbombem (dormir dret, dormir als controls ... costums jeje), com que va sobrat! El xaval!. No podem evitar dir que el Martí ens va deixar per l’alta muntanya, però, i està malament de dir-ho, jo li vaig tenir enveja, perquè aquesta caminada costa d’il·lusionar, com que abans tothom en parlava tant malament (però han millorat, siiii). Pel que fa als del darrera, el Miguel i jo, atipats com sempre, ens continuem convencent a nosaltres mateixos que ... quan estiguem prims serem el cracs de l’equip, de moment, anem fent i passejant quilets per Catalunya, i això si, fent muscle per correr quan siguem silfides ... si és que mai hi arribem. I ens queden els xavals del darrera (el Miguel i jo també som del darrera), van jugar a fet i amagar mentre fèien la baixada de les pedres d’abans de l’aeri, i mira que la nostra bicampiona és una supercrac, que ho és més, perquè no s’hi considera (reverència). I segur que em deixo personatges, però he dit mil cops que, qui vulgui sortir, que m’expliqui coses.

Finalment hem de parlar de la caminada. Tot va ser com sempre des que l’han renovada, més bonica, i fomuda, 4300 metres de desnivell., però interesant. Deixeu-me fer un apunt personal (que ja comencen a ser costum, però si no m’expliqueu coses que facin correr la meva imaginació.. foteu-vos, jeje). Bé, l’apunt: sabeu que penso que aquesta caminada, que és al voltant de Barcelona, li tinc mania per això perquè aquest dia, prou que la vaig disfrutar!. I en general a l’equip agrada.

Anant per la caminada, i per anar a dormir ja, cal dir que ni va faltar el ja clàssic flectomin (em sembla que ja m’he après el nom després de tantes caminades), i els també clàssics entrepans de pa de motlle amb: formatge, sobrassada i formatge, alguna cosa que jo no vaig tastar i no recordo (ja ho recordeu els que ho vau tastar mentre llegiu això), i és clar, NOCILLA. Per sopar, un altre apunt personal, me’n vai fotre 3 (m’heu d’entendre, tinc una mama molt estricta, que de petites ens tenia prohibides les porqueries, entre elles la nocilla, d’aquí l’obsessió, ara enteneu el meu trauma amb la nocilla, oi?), (parentesi rere parentesi, perdoneu, però és que no puc evitar recordar-la ... i recordar-la ... i recordar-la ... fidel comapanya de caminades ... la –diguem-ho bé- NUSILLA). Bé, el mateix que de costum, tot i que cal parlar també, abans que us queixeu que faig massa rotllo, a tres temes, que són:
La pitza i els 18 cafès que va portar la Mari del Miguel quan ja érem entre Martorell i Terrassa, que ... Mari, de veritat, quan de temps t’agraïrem aquell trocet de pitza (ja se que no s’escriu així, però així és el meu català!), i sobretot el radiosalil en crema per a les fregues a les plantes dels peus. Això t’ho agraeixo jo personalment. Els habituallaments familiars, ni tant sols sóc capaç d’explicar el que representen, i al grupet del darrera, la Mari, aquest dia, ens va fer feliços.
La segona cosa que vull dir és que un any més, aquells sonats que no dormen a la nit, i fan un habituallament de cortesia, els veïns de no se on!!! Podeu creure que hi havia de tot, inclòs cava, que aquest any era en honor al Barça (per cert, VISCA EL BARÇA, que no sabem quan ho podrem tornar a dir).
I per últim, dir-vos a tots, companys, que ahir em vau fer feliç. I ara no és conya. He llegit els vostre escrits al bloc, als comentaris, i penso que finalment us heu deixat anar, he de dir, que jo soleta vaig disfrutar com una tonta llegint els vostres missatges, merci per ser tant macos ( ha quedat rosa la frase, eh!).

I sobretot, mireu les fotos, que en aquesta caminada, encara que no us ho cregueu, el Miguel i la Montse S. ens van cantar i ballar, a mitja caminada, i no és conya!, la prova ... les imatges (no recordo la cançó, si algú la recorda, si us plau, parafrassejeu la Montse als comentaris, que no es paga amb diners la lletra de la cançó).
Salut i fins al Montseny, dijous reunió!

dijous, de maig 18, 2006

Cara i creu a Navàs. La crònica seriosa de la Romànica de Navàs

Abans de començar la prova, ja vam tindre algunes sorpreses d’última hora, referent els inscrits de la Uecanoia, per diferents motius alguns que creien no poder vindre, ho van fer, en canvi a uns altres els hi va passar el inrevés.En aquesta marxa el numero de participants és redueix significativament(uns 300)i és que és la primera marxa de la copa, en que passes tota la nit caminant, a part de que la seva considerable llargada 80km, com el seu desnivell 4600mts, fa tirar enrere a més d'un, tant a l'hora d'apuntar-se com quan hi participa(60 abandonaments)Aquest any es celebrava la 19a edició i no la 18a com és llegeix a la crònica de la FEEC (pobrets!, i a més ho posant de títol).A diferencia del any passat les rieres baixaven més plenes, però tampoc com d'altres anys, també els camps de blat,ordi,etc(que en aquestes dates estan preciosos) tenien millor aspecte, tant d'alçada, com de la mida de les espigues. La creu va ser veure bona part de la zona de Santa Fe de Valldeperes cremada i veure també nombrosos arbres trencats o arrancats després de les nevades del hivern.Respecte als membres de la Uecanoia ens va anar força be,tot i que alguns van patir la creu de fer la marxa, amb diferents problemes, com el Ramon que l'hi feien mal les articulacions dels dits dels peus o alguna cosa així,i l'Èlia que s'adormia tot sovint. Destacar el bon paper de la Pepita que casi sense queixar-se la va fer tota,tot i no estar acostumada a aquestes llargues marxes.L'organització va tindre tots els controls degudament assortits,tant pels primers com pels últims, és d'agrair, potser en alguns però hauria de canviar el contingut dels entrepans com el de Valldeperes. Va tindre també el recorregut ben senyalitzat,al final ens van donar la bonica i petita ermita(ideal pels rucs ja en tenim 5 i no ens sobre espai per trofeus)que aquesta vegada era la de Sant Miquel de Terradelles, i que una errada al posar el nom amb castellà va fer que ens hi enganxessin una etiqueta amb el nom correctament escrit, és millor desenganxar-la i amb un boli negre retocar la G.

De part de tots els teus companys, moltes gràcies pel teu suport i temps esmerçat en una crònica seriosa.

El senor reporter oficial, també anomenat vent, fa la seva aportació des de Puig - Reig.

dilluns, de maig 15, 2006

Caminades de cansament. Final de la crònica de Navàs

Retornant al que dèiem, després d'haver dormit i d'haver descansat, i com a teràpia per superar els mals de caps ... acabem avui la crònica de la Romànica de Navàs. Aquesta va ser una caminada estranya, ja us en vam donar algún senyal, però van passar moltes coses més. Tot havia de començar amb un equip molt reduït perquè, després de molt temps les Montses que són unes clàssiques d'aquesta caminada, cap de les dues podien venir. El Toni, el nostre altre clàssic, ens va trucar a mitja marxa, als de davant i als de darrera, ens donà ànims, i demostrà que ens troba a faltar ... fet que diu molt poc de bo d'ell, perquè trobar a faltar les caminades ... bé Toni, sort que coneixes uns quants altres bojos com tu! ... bon camí. I el senyor fent camí, altrament dit Eugeni, ha decidit que el turmell no es pot torçar ... i clar, la nit ja no molava gaire, doncs ara, imagineu-vos la il·lusió de fer nits, tantes que no el veurem fins a Reus. I van passar més coses ... l'altre crack, altrement dit home de ferro, va tenir un moment de ... no se què, al començar la seva 57a caminada consecutiva. Amb un Martí donant suport al company i un Ramon atabalat a més no poder, i tot i que 'ningú sap què li passava', les plantes li fèien molt mal, van poder comptabilitzar la 57a del nostre màxim representant. I la resta, corredors experts, van arribar com les expectatives de l'equip esperàvem, el Solà perdut quasi bé fins a Avinyó, també va sumar els seus punts a l'equip, i sobrat, tot i perdre's. El Roger, ens va dir al començament que aquell dia no podia apretar perquè sentiria els mals de la setmana passada ... tot i així, va ser el primer dels nostres, com sempre ... UNA REVERÈNCIA (també al David que va arribar poc després). Una reverència també al Joan, que anava amb el Javi i, que ferint l'orgull de l'home de ferro el va superar ... quin mal que fa; el Joan no surt a les fotos, però l'efemèrida es val una menció i una altra reverència!. I la reverència principal, a la nostra bi-campiona. Mireu, la tia, no se com s'ho fa, primer, sempre convenç la mastressa que la deixin marxar a caminar, perquè no havia pas de venir, i a més, la tia va, i sense fer ni mig esforç de més, quadra els temps i acaba idèntic que l'any passat, ella també es mereix una REVERÈNCIA!, i amb la Pepita, que s'estrenava, van arribar tant i tant bé. La darrera cosa estranya va ser que, abans de saber que la Pepita i la Montse apareixerien, el grup del darrera estava composat pels clàssics reporters (l'oficial i la pinxe o tribulete) i el Marcel·lí i el Jordi de Puig-Reig (us he de confessar el canguelis que tenia jo d'anar amb aquesta colla de locos que segur que voldrien fer temps, i confesso encara més la meva il·lusió en veure arribar la Montse i la Pepita). Doncs bé, el Marcel·lí i el Jordi, ens van amenitzar molt la nit, amb la seva conversa, i es clar ... les seves preses de pel als que s'ho creuen tot ... ai aquesta gent de Puig-Reig, que la farigol·la mascle els puja al cap. Per últim, també cal mencionar l'agradable sorpresa a l'arribada de veure la Susanna, que tots esperem que es recuperi perquè ens pugui tornar a acompanyar!.

El Javi de la Pobla considera que la caminada va ser un gran èxit per un motiu: 5 noies li van fer massatges ... i encara no s'ha dutxat de la il·lusió, tot i que la seva dona, l'Anna, ja comença a patir. També ha de dir, que com que l'havia fet molts cops, va fer de guia, ni d'un ni de dos grupets, si no que es posava a les cruïlles perquè ningú es perdés, i tot i axí va arribar com els cracks de l'equip.

Deixeu-me preguntar-vos a veure si algú sap perquè l'hem de fer de nit, si la féssim de dia, acabaríem a les tres de la matinada, però en veuríem un trocet.

I dir també, que anar d'hora no va bé, perquè aleshores la gent del control del sopar encara no te'ls trobes prou TORRATS!!!!!

dijous, de maig 11, 2006

IXX Marxa Romànica de Navàs, i els èxits de la Uecanoia

Quina ratllada de caminada, la bonica Romànica! Però som tant rucs la gent que fem això de la resistència, que alguns de l’equip ja l’han fet cinc anys consecutius ... i encara hi tornen. I es que la Romànica és la primera nit del campionat. I és una caminada prou dura, entre d’altres perquè la major part de la ruta és de nit, però a més, és al maig ... i al maig les nits encara són tant llargues, uf, em canso de pensar-hi. I a Navàs, a les rieres, més aviat hi fa força fred ... i aquest any si que teníem lluna, l’any passat no, però era creixent i no feia tanta claror ... fins al punt que .... .... m’estic adormint ... els que estàveu amb mi ... sabeu que vaig fer mitja caminada adormida caminant dreta, dormint a terra als controls i pels puestus, i quan em vaig desvetllar la vaig correr de mal de plantes ... per tant, no me’n ... recordo ... de res... i ... no hi ha crònica!!!!!! ......m’he adromit.

Quina penjada, perdoneu, però era per anar fent caliu, es que no tinc temps d’escriure més avui!
Perdoneu i RECORDEU QUE DIVENDRES ÉS L’ÚLTIM DIA PER INSCRIURE’S A GRÀCIA!
Per a més informació http://www.uecgracia.org/gm.htm

dimecres, de maig 03, 2006

IXXa Marxa Romànica de Navàs (80km)


Ja sabem que tots sabeu que la Romànica de Navàs és aquest cap de setmana, 6 i 7 de maig, però recordeu:

- divendres és l'últim dia d'inscripció prèvia.

- dijous a les 9 hores reunió a la Uecanoia.

Ei, no han sortit els resultats, però hi ha algú que tingui algun dubte de qui són els primers ...

A sota teniu la Crònica de Riudoms.

Últims temes de Riudoms

Susanna, o Martí o Joan o Quim, envieu-nos la vostra aportació que la volem llegir!!!! on vau parar a fer el cafè aquest any?

Xavi, passa'ns un parell de fotos que les posarem a la crònica, mentre no tenim pàgina nova!!!!

Merci a tots

dimarts, de maig 02, 2006

Crònica de la Riudoms - La Mola - Riudoms



Arribava la tercera prova del campionat, i l'equip, que s'hi presentava com a líder provisional (oé-oé, oé-oé, oé-oé-oé-oé-oé-oé), va estar a l'alçada de les expectatives, amb un bon grapat de participants. Ens faltava el Toni, però recuperavem la Montse, amb les mateixes ganes de sempre i sense galindó.

Aquesta caminada és maca: una distància raonable (què voleu que us digui? Passar de 60 és de bojos, a mi no em treureu d'aquí...), un perfil bonic, uns paisatges agradables... Això sí, hi ha una crítica: l'any passat els avituallaments eren excel·lents, tal i com acostumen a ser per aquelles terres, però no hi havia samarreta. Segurament molta gent es va queixar, i aquest any hi ha samarreta, però els avituallaments han empitjorat molt. No voldriem pensar que hi ha relació directa entre una cosa i l'altra, però és que... Bé, en qualsevol cas, no trobem justificable que hi hagi participants que es quedin sense res sòlid per menjar al primer control i sense dinar. Especialment sense dinar. Sap greu, perquè la gent de l'organització és maca, i ja hem dit que la caminada és de les que venen de gust fer, però això caldria millorar-ho.

La caminada va anar bé. Alguns gairebé no arriben a l'hora (quan es faran grans, aquesta canalla?), però al final tot es va sol·lucionar. Els quilòmetres es van anar fent a bon ritme, sota un sol de justícia, si més no fins arribar al peu de la Mola. Un cop allà, cadascú va haver de trobar el seu ritme, perquè la pujada és curta, però té pebrotets. Mentre el grup del darrere anavem fent, el Xavi i l'Èlia pujaven, gairebé corrents, per poder fer millor les fotos. Déu-n'hi dó, quin parell! A sobre, per fer-ho més difícil, pujaven parlant. Perquè, és clar, això del silenci no està a l'abast de tothom...

Un cop passada la Mola, ja tens la caminada coll avall. Només es tracta d'anar fent, amb uns últims quilòmetres força avorrits, fins a Riudoms, on l'organització va fer-se perdonar en part l'error del dinar a base de cervesa i biquinis calentets.

Els del Uecanoia, a més, també vam disfrutar del cava i les galetetes que ens va portar la Susanna, que cel·lebrava el seu 32è aniversari (Felicitats!!!). Ai, criatura, qui els pillés, 32 anyets...