Núria - Queralt 2006

S'ACOSTA ... CADA COP MÉS ... LA N-Q 2006 ... PREPARATS, EQUIP? ...

Hem sortit al diari

Hem sortit a l'Enllaç mercès a la Susanna i el Martí, i aquí ho reproduïm (també hi havia foto, però era la mateixa que teniu més en sota):


La Uecanoia guanya el Campionat de Catalunya per Entitats de Caminades de Resistència

El passat diumenge 4 de Juny l’equip de caminades de resistència de la UEC Anoia format per 24 persones participava en la desena edició de la marxa Reus-Prades-Reus puntuable per a la 9ena. Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Enguany, coincidint amb el 50è aniversari de l’Associació Excursionista Catalunya de Reus, també es disputava el campionat de Catalunya per entitats, premi que s’emportava l’associació excursionista amb major número de participants federats que finalitzessin aquesta marxa.

Els 24 participants de la Uecanoia van poder gaudir d’un dia esplèndid i assolellat al llarg dels 55 quilòmetres dels quals constava la prova amb un temps màxim de 14 hores. L’itinerari va transcórrer per l’històric camí que uneix la població de Reus amb Prades, fent la tornada pels pobles de la Febró, Vilaplana i l’Aleixar.

El degoteig de participants a l’arribada posava emoció a la classificació general del campionat de Catalunya, ja que durant bona part de la tarda fins a quatre entitats van optar al títol.

Finalment, en un apretat resultat, la Uecanoia va resultar guanyadora, ja que un total dels seus 23 socis participants van aconseguir superar els 55 quilòmetres de la dura prova, quedant per davant de l’entitat local organitzadora que finalitzà amb un total de 21 socis a l’arribada.

Aquest trofeu consolida el bon resultat de l’equip al llarg de la present temporada encapçalant la classificació de la 9ena. Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Els membres de l’equip volen agrair al president i al secretari de la secció, Pep Trèmols i Ramon Serra, el seu esforç, dedicació i il·lusió que fa engrescar a tot l’equip, generant un ambient més que cordial, sense el qual no seria possible encarar reptes com aquest. Gràcies pel vostre suport.
Martí i Susanna

PELS CAMINS DELS MATXOS 2006 – La bogeria del campionat

Avui em fa mal tot, i per això vull començar. Ens vam matxacar com a rucs al començament. Tots, des del més home de ferro fins al més de darrera i, ningú, cap de nosaltres, va poder fer Bellmunt – PuigSacalm – Cabrera en 15 hores. Tots ho vam provar, ningú ho va aconseguir!. Tot i així, a l’equip tenim els qui sempre ens fan quedar bé, els màdelmans, que la van fer tota SENCERA, sense queixar-se, i van arribar abans que tots nosaltres. Felicitats màdelmans, Amador, Josep Maria i Roger. Això em fa pensar que, si cap dels màdelmans ( no se si el Roger o el Josep Maria ho fan) participen a tot el campionat, ningú de l’equip, dels que les volem fer totes, quedarà guanyador del Campionat amb la puntuació màxima. Punyeta!

I es que ens faltaran els dos puntets dels Matxos, de la pujada a Cabrera. Això va passar perquè a Torelló, els matxos devien baixar per les parets de pedra i terra per cordes i cadenes. Bé, el cas és que, tot i que unànimement tots els caminadors vam dir que era la caminada amb el paisatge més bonic de tot el campionat, també vam estar tots d’acord que allò no era una caminada de resistència sino una cursa de muntanya. I es que era duríssima, fins i tot per als corredors més agosarats. I, de fet, al final tothom (com va dir en Juli de la Sió) arribàvem més fets pols que mai.

La cosa va començar amb pujada, i més pujada, i una mica de pla, i sense ni adonar-te’n ja ets el control de mig camí del PuisSacalm. I aleshores és quan veus que has de córrer, perquè ja són ¾ d’11 i has d’arribar al control de pas d’aquest pic abans de 2/4 de 12. Si es compte amb el fet que ja hem pujat a Bellmunt, a corre cuita, perquè anàvem conscienciats de la duresa de la cursa, imagineuvos i recordeu com estàvem quan vèiem que ens feien fer la volta sencera al PuigSacalm i només baixàvem (abans de començar a pujar, clar) i era frustrant. Això si, tant als corriols careners de pujar a Bellmunt, les fagedes i els penjats, i tot i les presses que no ens deixaven veure gaire més que a terra, ens va fer gaudir un entorn que ( i a mi, em va fer posar nerviosa fins a quasi patir un accident en una abraçada contra un arbre, només per voler badar i caminar a l’hora) no deixava a ningú indiferent (recordeu la vista de Sant Pere, Sant Vicenç i Torelló, amb el Montseny al fons i, nosaltres, a l’inici de les Guilleries, o m’equivoco?).

El Jordi de Puig-Reig també va venir, perquè farà la NQ i s’havia d’entrenar. Però clar, no havia vingut cap altre dia, i en aquesta cursa ... no es podia. Ens va deixar al control de mig camí del PuigSacalm, però va pujar a Cabrera, sense nosaltres, i a l’hora de la veritat, va arribar abans que molts. Ja t’esperem a la NQ. Ens encanta que vinguis!


A les últimes pujades del PuigSacalm ja feia estona que ens picaven als ulls les gotes de suor, però tots el vam fer, menys el David (que havia de ser a Igualada a les sis! I va venir) i, tot i així, ben just aconseguia ser a les sis a casa (fet que demostra la duresa de la cursa, un cop més, perquè el David és madelman!). En arribant a dalt del pic, a la Montse i a mi, esverades per tirar i cambiant-nos un mitjó a cada control ( o sigui que anàvem amb mitjons desaparellats) ens van preguntar si érem del club de Torelló perquè cap noia (del club de Torelló) no hi havia arribat encara. Anàvem forts. Bé, el Martí i el Xavi decideixen que ho podem fer i ens fan seguir avall, molt de pressa. Ens les prometíem molt felices, perquè ens van dir que era tot baixada fins la carretera (recordeu cartell: Tros de la cursa FIIIUUU, i que punyetes, no o era pas un fiiiuuu alló!), i vam començar a baixar del cim, amb molta terra, i molt dret, però no era res, cap descans. De seguida comencen les pujades i baixades, i cansats i dient que no podríem, descobrim el Xavi (de la Pobla) i el Ramon asseguts, al final d’una pujada. Aleshores vam veure, i ells ens ho vam confirmar, que era impossible fer Cabrera. El Xavi tenia tota l’esquena encetada de la motxilla (molt bèstia! i la va acabar, clar), i el Ramon, com els demés, cansats de matxacar-nos a les pujades per anar de pressa. Però tots ells, no pas la Montse i jo, es plantejaven de provar de córrer com bojos per poder fer el cim de Cabrera. I van venir les cordes, i cal agrair l’esforç del Xavi i del Martí per esperar-nos i ajudar-nos, junt amb el Xavi i el Ramon. Encara no sabíem res dels màdelmans, ni tampoc del Joan, i del Toni (que ja ha tornat a l’equip, i molt fort, per cert) i vam començar a baixar per les cordes. S’hi feien cues, perquè era ben bé una paret, però més aviat ens ho vam passar bé. Tot i queixar-nos que allò no tenia esperit de caminada de resistència, massa tècnica (per un equip com el nostre que, som tan bojos, que ens dediquem a patir hores i hores!) vam gaudir de les cordes (el Martí, em feia baixar pels llocs més difícils, i va molar) . I anar baixant, sense parar de córrer. Això si, ho he de dir, i perdoneu, però tant home de ferro amb els del darrera no ens va fer cap bé. Ens vau fer augmentar el ritme ... qui sap quant! I nosaltres de bòlit al darrera vostre! (ruques!). I dic ruques perquè aquell dia, el senyor Vent, com el seu nom indica, ho va voler provar, i va córrer com el vent per arribar amb el control obert a Cabrera. Tot i així, ja no hi va ser a temps. Perquè es va quedar a ajudar fins que va veure que tiràvem sols. I després de la seva estirada, ens va espera, al peu del cim de Cabrera, tot dinant. Ens van donar unes botifarres que, i aprofito l’ocasió per no deixar de parlar dels menús, a més de ser molt bones, anaven acompanyades de llesques de pa amb tomàquet ben sucat. I he dit llesques que, i espero comentar-ho dijous (perquè l’altre dia estàvem tots tant esverats que només vam parlar d’on eren els altres i de la duresa de la prova) trobo que són molt més bones que algunes barres, prou dures de fer passar (en aquesta caminada tot era molt bo i ben assortit, barretes a PuigSacalm, codonyat, coca, beures de totes menes, i una organització que no escatimejava mai un ‘que en vols més?’. Cal agrair-los l’esforç i l’amabilitat).

Doncs bé, en arribant a Cabrera el grup que érem vam tenir les primeres notícies de l’equip. Vam trobar el Josep Maria, i ens va dir que l’Amador i el Roger ja havien baixat de Cabrera, i tirat, menjant poc (no passava res per la gola, deien). Ens va explicar que tothom anava molt tocat, que per a ells (els madelmans!!!!) el pic que només ells van fer, havia estat molt dur. Ens va dir també que el Toni, el Joan i el Jordi ja havien tirat (i vam entendre que havien pujat a Cabrera i ... els homes de ferro, són així!). Bé, a partir d’aquí una mica de cares moixes, perquè no ho havíem pogut fer. El Jordi de Puig-Reig, el Xavi i la Montse van anar tirant, la resta, ens vam quedar una estona més. D’allà fins al final de la caminada ho vam fer tot sense córrer, en companyia de la família Messeguer d’Esparreguera, i amb el Josep Maria, que ens va amenitzar l’excursió amb uns interessants, si més no, cants d’animals diversos. Amb molt sol, unes dutxades al riu, i alguna pàjara. Ja no vam veure els de Puig-reig fins a l’arribada, tot i que ells deien que ja esperaven a veure’ns passar corrent, com fem al final, però no, aquest dia no podíem!

I voldria acabar aquesta crònica, dient que (i m’agradaria equivocar-me, però em sembla que aquesta vegada serà que no) el Ramon ha fet la seva darrera i 61ena caminada consecutiva dels quatre campionats de la copa catalana que ha guanyat. Et trobarem a faltar, i més els que sempre caminaven amb tu. Gràcies pels esforços, també dels temps que molts encara no hi érem.

( i em deixo mil coses, però es que em direu que és massa llarga!!!)
El blogger no m'hi deixa posar fotos, i no veig perquè, potser m'enrotllo massa però el Xavi ja ha penjat les fotos, i aquí les teniu: http://www.flickr.com/photos/elvent/tags/caminsdelsmatxos/

Pels camins dels matxos 2006. Hi ha temps fins dimarts per apuntar-s'hi.

Clickeu damunt l'escut per a inscriure-us

18 de juny del 2006

V Edició de la Marxa de resistència per les Valls del Ges i del Forners

Puntuable per la 9a Copa Catalana de marxes de resistència i per tant, tots, i hi passarem llista, us heu d'haver apuntat abans de dimarts que ... la Uecanoia tornarà a arrassar.

I ànims, que segur que serà de les més dures amb tant desnivell i tant poques hores (jo no les tinc totes ... però gens!) i vosaltres?

Xa Reus - Prades - Reus. La crònica 'parcial' de la Uecanoia.

Avui no se per on començar perquè a la darrera caminada, la millor, la Reus – Prades – Reus, no vaig assumir nous compromisos més aviat vam/vau parlar de la crònica passada. Espero que us hagi servit per distreure-us durant la caminada, jo només parafrasejaré el mític fent camí (mític perquè les efemèrides d’aquest membre de l’equip trigaran a tornar) que diu: ‘tan és que se’n parli bé o malament, el cas és que se’n parli’, i punt, tema finiquitat.

Bé, de coses importants per al nostre equip en passen moltes, que per a nosaltres són divertides, necessàries, interessants i tal i pasqual ... però per als altres (la FEEC, els altres clubs ...), i també per l’equip, l’altre dia vam passar quelcom especial, vam guanyar el nostre primer títol (com a equip, és clar, perquè d’individuals ja tenim uns quants i quantes campions/es, i com jo dic sempre, els títols d’elles són més importants perquè són més originals, o sigui, hi ha menys dones. I visca les dones, ja per anar tancant parèntesi –recordo: les Montses i la Maria), el títol, deia, la cosa més important que hem fet com a equip, i deixeu-m’ho dir, només és la primera, tot just ens hi posem a jugar l’esport de tenir èxits col·lectius.

Parlem ara de la caminada més ben organitzada, amb les atencions del club més simpàtic i agradable amb els participants, i amb els millors menjars, i les millors dutxes (tot i que aquest any tampoc hi ha hagut piscina), en especial cal assenyalar els detalls de les cerveses amb alcohol i sense, i els CROISSANTS, que estan guanyant terreny a la coca de llimona de l’Aleixar. Però clar, si cada any que parlem d’aquesta caminada només fem que parlar del menjar aviat no semblarem un equip de caminadors ... tot i que alguns, ho recordarem dies, i no vam menjar tot el que ens haguéssim fomut!. Cal que deixem de parlar de jalar perquè, de fet, no ho trobarem tant bo, i tant, a cap altra caminada i per tant no cal recordar més cops que, sent la caminada més barata del campionat, sigui la que ens mimen més. Els del darrera, puc dir que, en aquesta caminada, de tant jalar, i alguns beure (i no sense alcohol precisament!), som, en realitat l’equip del ‘gordos’ (amb el significat de farts, només faltaria!).

Vam sortir de Reus ben tips i ben de dia, alguns corrents i a mig vestir, els altres encara menjant algun croissant, i els altres preparats per anar a davant. Feia calor, però res a veure amb el dia del Montseny i, i perdoneu perquè ho he de tornar a dir i ara preguntar: quants de vosaltres no pujàveu aquells corriols pensant en el Pla de l’Esmorzar (rebatejada meva) ? i després a munt; i sabeu, mai recordo exàctament els camins, tinc les imatges però aquest dia no vaig agafar plànol i això fa que ara, no em sàpigue cap nom. He de dir que, recordant com pujàvem a la segona caminada, la de Riudoms, aquelles primeres pujades, i com les vam pujar l’altre dia, ja podem menjar coissants tranquils perquè tots hem anat recuperant la forma, o no?

Bé, per als del darrera hi ha uns quants fets interessants, que impliquen els homes de ferro i algun màdelmant que s’ho va prendre amb calma, i si no, mireu les fotos del Sr. Vent i veureu com els màdelmans, tot i dir-nos que s’ho prenien amb calmeta, van haver de fer córrer el nostre reporter que, un vegada més, els va haver de perseguir al començament per poder-los enganxar en alguna foto. Bé, l’interessant comença amb una parada a Prades, que alguns vam fer durar fins a una hora. I ja se que els màdelmans i els homes de ferro dieu que parar tant va malament perquè t’arrefredes i la musculatura fa ... no se que, que diuen ells que no va bé. A nosaltres, ens dóna les forces necessàries per esperar amb ànsia la baixada de les Tosques i fer la nostra pròpia estona de fer el boig!. I de fet, com que tot ens ho agafem tranquils, vam poder veure i fer disquisicions lingüístiques sobre les roselles, gallerets, badabadocs, ababols i un nom que ara no recordo, i que ens va dir aquell noi del Vendrell, el Pau, que l’any passat ja va fer aquesta caminada i la NQ amb nosaltres. Ens agrada també recordar-lo a ell.

He de dir que, les pujades més dures per a l’equip del darrera, on més es va patir, van ser les de després de Prades, a la tarda feia molt sol, i tot i que els cracks i els homes de ferro, van arribar tot just començar la tarda, nosaltres, els del darrera, vam viure aquelles pujades per anar fins a l’Aleixar, i abans de les Tosques, amb alguns patiments que finalment van portar a l’abandonament del Joan. També va passar que no teníem glucosa per donar-li i no el vam poder recuperar, a més ... potser volia fumar, que coi!, no dèiem que cadascú fa la caminada com vol i com pot?.

Com que en arribar a Reus ja no vam veure a quasi ningú del darrera, no puc parlar del vostre anecdotari, però si que he de dir, i per no allargar més la crònica que:

- La Susanna diu: ‘és la caminada que més he corregut, i en canvi he acabat l’última!’ però clar, si ens parem a fer un cafè de 20 minuts a Prades i ens banyem pels tolls i saltants, tampoc ens hauria d’estranyar gaire, oi?
- Menció especial al Josep Maria Solà que, mig lesionat va dir ‘acabaré!, avui tot pels punts!’
- I per últim al senyor fent camí perquè ens va deixar gaudir de la seva companyia ...

I segur que em deixo mil coses, exhibicionistes, ametllons, butllofes, i que les sabates sempre s’haurien de poder canviar em arribar i ... que som uns campions.

(ho he provat mil cops però avui el blogger no vol fotos, ho sento! de tota manera el Vent ja les ha penjades, i si aneu als comentaris de la crònica del Montseny, i clickeu damunt del Vent, ja podreu veure les fotos de Reus).

Campionat de Catalunya per Entitats 2006 - Som campions!

Som campions

Hem guanyat el Campionat de Catalunya per Entitats, per nombre de participants federats que, per equips, han acabat la caminada de resistència Reus - Prades - Reus. Felicitats a tot l'equip.

Per celebrar-ho, ens trobarem dijous a quarts de nou, a la Uecanoia.

Fins dijous i felicitats.