A Sant Llorenç del Munt

S'acosta l'inici del campionat, i cal agafar una mica la forma. Per això bona part de l'equip es va apuntar a la matinal que la Uecanoia va fer el diumenge 12 de febrer de Matadepera a Sant Llorenç del Munt. Els mesos de descans es noten, i molt. Sobrepes general, butllofes a les dues hores, agulletes l'endemà, articulacions "rondinaires"... Si així hem de començar el campionat, anem llestos!

I és que pujar la Mola des de Matadepera és una sortida de canalla (jo, a 4rt de bàsica, ja la vaig fer amb l'escola) però aquest diumenge em va semblar que pujava un vuit-mil!

Per acabar-ho de fer maco, a dalt al monestir vam esmorzar, però allò que es diu esmorzar! És el que té caminar amb els veterans, que quan paren a menjar, ho fan de veritat (entrepà-vi-postres-cafè-licors-destilats casolans). En aquestes condicions vam haver de baixar per la canal de l'abella fins a Matadepera.

Així doncs, ho vam veure clar: o ens posem les piles i comencem a apretar, o aquest any no acabem ni una sola caminada de resistencia.

Caminar, no massa, però esmorzar...

Què coi és això de les caminades de resistència?

Les CDR són marxes que tenen entre 45 i 100 km, que cal completar dins d’un horari establert per l’organització (mai superior a les 24 hores) havent segellat a tots els controls de pas. Algunes d’aquestes marxes configuren el Campionat de Catalunya que organitza la FEEC. Tot això és el que diu la teoria, però això no explica gran cosa.

Pel que nosaltres sabem, les CDR són un esport d’alt risc, de molt alt risc: quan en fas una, ja l’has cagat! No ho podràs deixar, segur. Hipotecaràs els teus caps de setmana, les relacions socials, la família, el futbol... ho deixaràs tot, i estaràs tot el dia mirant el calendari per contar –per vintena vegada- quants dies falten per la propera. Com a mínim, aquesta és la nostra experiència.

És difícil explicar què és caminar 24 hores seguides, per això hem penjat la crònica que vam fer de la Núria-Queralt de l’any passat. Perquè una CDR dóna per molt. Tens temps de tenir fred, calor, lesions que duren uns quants km., butllofes que tenen temps de sortir, assecar-se i desaparèixer, butllofes que surten i no desapareixen, i mil coses més. Però també tens temps per descobrir el país de l’única manera possible: caminant, seguint el ritme de les persones. I tens temps per conèixer gent, perquè més o menys sempre som els mateixos, i tots ens acabem coneixent (i és que són moltes hores!).

Les CDR són dures, però estan a l’abast de gairebé tothom, només cal una mica d’esforç i preparació física i, això sí, molta preparació psicològica. A mitjans de març comença el campionat 2006 i, com sempre per aquestes dates, tots els caminadors ens lamentem per no haver aprofitat l’hivern per entrenar una miqueta més i no arribar a la primera prova tan fluixos i passadets de pes com hi arribarem. Ara ens entren les presses, i toca treballar de valent per intentar no fer el ridícul quan arribi la marxa dels Castells de la Segarra.

Així doncs, a caminar!!!

15 Travessa Núria - Queralt (92 km)

El 2 i el 3 de juliol va arribar l’esperada i temuda Núria – Queralt. Per a l’equip va anar molt i molt bé, tots la vam acabar, alguns més contents que d’altres. El bon temps ens va acompanyar, però pujant el pas dels lladres, tots teníem la boca ben tancada, fins i tot aquells que no callen mai. Però aquí no parlava ningú, només miràvem amunt, aquella rampa que no s’acaba mai... No tens temps de mirar a l’altra banda, però si algú algun dia va molt depressa i no te por que li tanquin aquell segon control fet amb tanta mala fe, que es giri i badi, que val la pena.

Ens vam trobar tot l’equip de ple a la Collada de Tosses, amb els nostres mànagers, el Pep i el Miguel, que ens van seguir i mimar tota la nit. La nit, era ben negra, però el camí s’havia de fer. Vam estar de sort, la sequera d’enguany va fer que la baixada dels Empedrats fos ràpida i sense incidents. En qualsevol cas, ningú les tenia totes, arribava el matí i ens quedava molt camí. En aquesta marxa s’acostuma a anar amb el temps just, i això també afecta a la moral dels caminadors. Però es van superar els problemes, ni que fos a base de neobrufens i radiosalil, i si algú va renegar més del compte segurament va ser perquè ja no podia més, però segur que ningú en té gens de mal record i tots la tornarem a fer.

És en aquesta caminada on més t’adones de com n’és d’important formar part d’un equip. Són 92 quilòmetres molt durs, tant física com psicològicament, i el suport dels companys es fa imprescindible. Però una vegada més, la UECAnoia va estar a l’alçada i va donar una lliçó de companyerisme: tothom sabia on era la resta de l’equip en tot moment, el Pep i el Miguel havien de córrer d’un control a l’altre per no deixar ningú desatès i, al final, tots els que la van començar van arribar a Queralt, i això que per a molts era la primera vegada!