Sant Jaume de Vallhonesta. Un altre petit somni fet realitat.

Feia molt i molt de temps que volia visitar a aquest casalot. Sempre, però sempre que anava al Sot de l'Infern me'l mirava, des de la distància, des de l'altra banda, i el veia allà, a l'altra punta de la vall, com una silueta ajaguda, i imponent. Dominant tot el sot. El Sot de l'Infern, és un lloc on la calma m'envaeix. Un lloc on normalment acostumo a anar-hi sola (i m'encanta que sigui així) i on sempre acabo obrint l'ànima i els sentits a la immensitat de la vall... i a dalt, a la carena d'un dels collets, un casalot (no pas el Farell, no!), un casalot immens, que podríem dir que sembla transformar el collet en un edifici. I si, així és.

Vallhonesta impressiona. M'impressiona pel que té de misteriós, allà, formant part de la silueta a la muntanya. Però encara m'impressiona més pensar que aquest casalot cobria el Camí Ral (el de Barcelona a Manresa) i que els cavalls i carruatges passaven per sota, que la construcció anava de punta a punta del collet, que era l'Hostal més important de tot el camí, i que a començaments de segle encara s'hi feia parada i fonda (com quan la iaia deia que per ella anar a Barcelona, durant molts anys, havia volgut dir un dia de camí!) i aquesta fonda era sempre plena de vida. Aquelles parets interiors, encara s'endevinen blaves, fins que acabin caient pel pas del temps i la quietud, com la resta, m'impressionen.

Com és, com era...


Ara ja l'he vist. Tants cops d'imaginar-me'l i ja l'he vist. Un cop ets allà, és clar, i com passa normalment, no impressiona tant (tot i que encara queden cavalleries i primer pis, i balcons, i si, si que és xul·lo de veure). Però he volgut deixar constància d'aquesta sensació en aquest post. He volgut que la sensació que tenia d'aquella gran sil·lueta carenera, i abans que el meu cervell se n'oblidés del tot, del desconeixement, quedés aquí escrita, que el post no passa, i reconèixer el sentiment d'aquí a molt temps, quan hi hagi tornat, quan me l'hagi imaginat reconstruït... i allò que passa amb les coses... que van desapareixent, com els sentiments que van canviant.