Per a tots els que després dels Castells de la Segarra van pensar: “Que divertides que són, les caminades de resistència!”. Doncs em sap greu, però és hora de tornar a la realitat: patir, patir i patir...
Ja tornava a tocar La Selva del Camp – Muntanyes de Prades, una marxa que, gràcies a la climatologia, poc va tenir a veure amb la de l’any anterior. Les gotes i els núvols del 2005 havien transformat la serra de Prades en un paisatge de conte de fades, molt bonic però també força incòmode per als caminadors. En canvi, aquest any el temps va acompanyar, i ara ja sabem què hi ha al voltant dels Cogollons! De fet, tot i ser un dels primers dies d’aquesta primavera, ja ens va tocar patir la típica xafogor que trobem tan a prop del mar. Tot plegat és una sort, deixeu-m’ho dir, perquè si has fet la caminada els dos anys seguits que ha format part de la copa, en realitat és com si haguessis fet dues caminades molt diferents, i això també està bé, perquè així vas variant!
Faci el temps que faci, la Serra de Prades amaga en el seu interior paisatges i boscos espectaculars, que molts de nosaltres mai haguéssim imaginat en terres tarragonines. Cal esmentar també les destrosses fetes per la neu d’aquest hivern: ens vam fixar en uns arbres molt trencats, amb boscos plens de brossa. Cal anar molt en compte per aquestes terres, que la sequera de l’estiu pot fer tant mal com el que en deien els diaris de l’Anoia aquesta setmana. És a dir, tot Catalunya a cuidar els boscos que si no els perdrem. Esperem que l’estiu sigui benèvol perquè les flames aquest any fan molta por...
També és imprescindible recordar, un cop més, que la caminada és a Tarragona, i tot i que no volem donar massa volada al mite (no fos cas que baixessin la guàrdia), les caminades per aquestes terres continuen sent de les més ben valorades pels caminadors. Els avituallaments van tornar a estar molt ben assortits, i la gent que se’n feia càrrec, igual que la gent dels controls i la resta de l’organització, es mereix una felicitació, tant pel que et donen com pel tracte, excel·lent en tot moment. Aquí fem l’agraïment a l’organització més endavant tenim alguna dissertació que encara els podria ajudar a millorar més.
Parlem ara de la caminada. Primer de tot em voldria queixar perquè aquest equip perd l’estructura, i un equip sense col·lumna vertebral no és equip! PERQUÈ LES ESTRUCTURES QUE ENS MANTENEN COM A GRUP, COM LA LLENGUA I EL PAÍS, NO LES PODEM PERDRE!! (-: ., a més, si perdem les estructures, a alguns se’ns barregen les idees: haurem de nomenar els homes de lleutó?
Mireu, el que passa és que tot va variant. Per exemple, l’històricament madelman Toni, va decidir acompanyar el grupet de darrere, i cal dir que el vocal de l’equip n’ha d’estar molt orgullós, perquè, amb les seves bones maneres que tots ja coneixem, ens anava marcant de ben a prop: “No ens parem tant...”, “va, anem...”, “no mengis més nocilla...” van ser algunes de les seves frases cèlebres. D’aquesta manera, el Xavi no es va trobar tan sol a l’hora de tibar els que mai tenim pressa. Per a la resta, tenim un magma de personalitats i personatges que s’escapen i s’atrapen i que uns arriben 10 minuts abans que els altres. Vull dir, quan vam arribar nosaltres, els de darrera, tots estàveu molt contents, perquè havíeu arribat molt d’hora, abans que es fes de nit. Però vau dir que quasi bé tots havíeu arribat junts. I aleshores, a mi em passa que tinc problemes de nomenclatura, o sigui: qui són els homes de ferro?
O bé es donarà en aquesta temporada la caiguda del mite?, o bé tenim homes de ferro per una banda, i homes de ferro colat o de lleutó per l’altra?. I també m’heu de dir què ha passat amb els madelmans, que ja no existeixen? Perquè, és clar, si espereu que alguns del darrera us vinguem a substituir, ho teniu clar. Primer perquè ens agrada anar junts, i segon perquè, ens agrada anar al límit, i fer nits, i no és pas que no puguem, què us heu pensat ... ejem! Vosaltres decidireu, i per cert, recordeu que aquest any la caminada era tres quilòmetres més curta que l’any passat (per tots els que us vulgueu superar i us pensàveu que us havíeu superat!). Aprofitant que parlem d’homes de ferro, demanaria als diversos grups d’homes de ferro que, si us plau, ens informin als comentaris de com van viure ells aquesta caminada, perquè els de darrera, és clar, són al darrera i... voldríem saber més de com es viu la caminada als grups capdavanters.
Ja hem parlat de l’arribada, però ara, potser hauríem de tornar endarrera. Anem al començament, ningú, al menys al grupet del darrera, recordava que aquella pujada del començament fos tan i tan dura (com que l’any passat feia mal temps i es va suar poc...). Ara que, ben pensat, potser som nosaltres que encara patim de baixa forma! De l’hora de dinar, en voldria remarcar dues experiències (ja us he dit que tornaríem a parlar del jalar) voldria remarcar un parell d’experiències personals complicades: la primera fa referència a la nocilla, la segona al dinar de Prades. De la nocilla, cal assenyalar que per fi vam poder veure què hi havia al voltant dels Cogullons, i era un poble, o més ben dit un llogaret, amb casa, estables o ... ah! Un refugi!...on donaven entrepans de nocilla. Això és tot sobre la nocilla, ara parlem de Prades. Durant els tres quarts d’hora que vam ser a Prades vam tenir uns quants intercanvis d’idees, entre d’altres una per millorar la qualitat entrepanística: aquesta caminada dóna entrepans petits (mitja barreta de llonguet), i així només en menges un, o dos, o si en menges tres, serien com un i mig de gros, i així no hi ha aquell típic problema de: “amb qui me’l parteixo?” quan en vull mig més. Però la Montse de Puig-Reig va considerar (a ella se li ha de fer cas que per això és l’experta receptaire de l’equip) que calia, posats a tenir, les dues mides, els normals tipus llonguet, i els petits. Així, qui només en vol un de gros “només s’aixeca un cop” (en el cas d’ella: “només deixes de fer estiraments una vegada”). En canvi és preceptiu plantejar el repte de decidir quins entrepans i de quins gustos, perquè, és clar, hi havia diversitat. Els tries abans d’anar a seure, i tens mides i gustos, i així no haver-te de tornar a aixecar. Seria genial... però potser no cal somniar perquè el dinar és una hora complexa: com agafes tres entrepanets amb els bastons a les mans, mentre et descordes la motxilla, busques el cleenex, agafes un suc, i una fruita, i treus els compeeds de la bossa? ... i aleshores és quan acabem pensant, perquè la gent del món té tants pocs dubtes existencials? Si a mi, en una caminada de resistència sola, me’n venen tants ... com la mida dels entrepans ... i es que la vida del caminador és dura, hores i hores pensant en els entrepans i aleshores quan pares has de fer massa coses, te’ls has de fotre ràpid i no tens mans per agafar-los. De fet, la pregunta ha de ser: “algú sap perquè punyetes caminem tant?”
Durant tota la caminada, i ja des del començament, ens van informar que el tros del final havia variat. Tothom ens deia que havien tret l’asfalt, però ... i a la trialera on tots l’any passat ens vam torçar turmells? Nooooo, no l’han canviada, hi era igual. I és que a La Selva del Camp són tan originals que donen fins les dotze de la nit per acabar la cursa però no pensen que a les onze hi pot haver gent que passi per allí. En plena nit, ens endinsàvem el grup de darrera en un abisme de trialera que, si l’any passat era una rasa d’aigua avall, aquest any semblava una ruta pel desert, desert de pedres i tarteres i relliscades, les que vulguis... Com l’any passat. Aleshores vam pensar: “Han tret l’asfalt?” Justament tots esperàvem poder córrer al troç del final, quan les cames van toperes, però no,com que han tret l’asfalt, ja no pots córrer. El camí que han posat és bo, però no et pots deixar anar, perquè és ben de nit. O sigui que gent, es pot dir que ara el campionat ha començat de veritat. A patir!
Petit afegitó per demanar: 1. expliqueu coses interessants de la caminada als comentaris, i més els de davant que no sabem res de vosaltres, o 2. potser la sortida del cap de setmana que heu fet ...
http://www.cerap.net/caminada/index.htm
La Festa d’aquest any, a diferència d’altres vegades, va ser més llarga i avorrida del normal. De fet, el Uecanoia va arribar una mica tard, just a l’hora que començava el dinar… i tot i patir una estona al torn dels premis i algun reportatge, hi havia una fideuà que els membres d’aquest equip vam disfrutar molt… a més del cava, és clar.
