Caminades de cansament. Final de la crònica de Navàs

Retornant al que dèiem, després d'haver dormit i d'haver descansat, i com a teràpia per superar els mals de caps ... acabem avui la crònica de la Romànica de Navàs. Aquesta va ser una caminada estranya, ja us en vam donar algún senyal, però van passar moltes coses més. Tot havia de començar amb un equip molt reduït perquè, després de molt temps les Montses que són unes clàssiques d'aquesta caminada, cap de les dues podien venir. El Toni, el nostre altre clàssic, ens va trucar a mitja marxa, als de davant i als de darrera, ens donà ànims, i demostrà que ens troba a faltar ... fet que diu molt poc de bo d'ell, perquè trobar a faltar les caminades ... bé Toni, sort que coneixes uns quants altres bojos com tu! ... bon camí. I el senyor fent camí, altrament dit Eugeni, ha decidit que el turmell no es pot torçar ... i clar, la nit ja no molava gaire, doncs ara, imagineu-vos la il·lusió de fer nits, tantes que no el veurem fins a Reus. I van passar més coses ... l'altre crack, altrement dit home de ferro, va tenir un moment de ... no se què, al començar la seva 57a caminada consecutiva. Amb un Martí donant suport al company i un Ramon atabalat a més no poder, i tot i que 'ningú sap què li passava', les plantes li fèien molt mal, van poder comptabilitzar la 57a del nostre màxim representant. I la resta, corredors experts, van arribar com les expectatives de l'equip esperàvem, el Solà perdut quasi bé fins a Avinyó, també va sumar els seus punts a l'equip, i sobrat, tot i perdre's. El Roger, ens va dir al començament que aquell dia no podia apretar perquè sentiria els mals de la setmana passada ... tot i així, va ser el primer dels nostres, com sempre ... UNA REVERÈNCIA (també al David que va arribar poc després). Una reverència també al Joan, que anava amb el Javi i, que ferint l'orgull de l'home de ferro el va superar ... quin mal que fa; el Joan no surt a les fotos, però l'efemèrida es val una menció i una altra reverència!. I la reverència principal, a la nostra bi-campiona. Mireu, la tia, no se com s'ho fa, primer, sempre convenç la mastressa que la deixin marxar a caminar, perquè no havia pas de venir, i a més, la tia va, i sense fer ni mig esforç de més, quadra els temps i acaba idèntic que l'any passat, ella també es mereix una REVERÈNCIA!, i amb la Pepita, que s'estrenava, van arribar tant i tant bé. La darrera cosa estranya va ser que, abans de saber que la Pepita i la Montse apareixerien, el grup del darrera estava composat pels clàssics reporters (l'oficial i la pinxe o tribulete) i el Marcel·lí i el Jordi de Puig-Reig (us he de confessar el canguelis que tenia jo d'anar amb aquesta colla de locos que segur que voldrien fer temps, i confesso encara més la meva il·lusió en veure arribar la Montse i la Pepita). Doncs bé, el Marcel·lí i el Jordi, ens van amenitzar molt la nit, amb la seva conversa, i es clar ... les seves preses de pel als que s'ho creuen tot ... ai aquesta gent de Puig-Reig, que la farigol·la mascle els puja al cap. Per últim, també cal mencionar l'agradable sorpresa a l'arribada de veure la Susanna, que tots esperem que es recuperi perquè ens pugui tornar a acompanyar!.

El Javi de la Pobla considera que la caminada va ser un gran èxit per un motiu: 5 noies li van fer massatges ... i encara no s'ha dutxat de la il·lusió, tot i que la seva dona, l'Anna, ja comença a patir. També ha de dir, que com que l'havia fet molts cops, va fer de guia, ni d'un ni de dos grupets, si no que es posava a les cruïlles perquè ningú es perdés, i tot i axí va arribar com els cracks de l'equip.

Deixeu-me preguntar-vos a veure si algú sap perquè l'hem de fer de nit, si la féssim de dia, acabaríem a les tres de la matinada, però en veuríem un trocet.

I dir també, que anar d'hora no va bé, perquè aleshores la gent del control del sopar encara no te'ls trobes prou TORRATS!!!!!