dilluns, de març 27, 2006

Extra Bonus

El pinball
(traduït de la Wikipedia, l'enciclopèdia lliure)
"El Pinball és un tipus de joc recreatiu en el qual un jugador intenta fer el màxim de punts mitjançant una o més boles metàliques que es troben dins d'una caixa de vidre. L'objectiu principal del joc és aconseguir el màxim de punts possible. Els objectius secundaris són maximitzar el temps que s'hi està jugant (guanyant boles extra i mantenint les boles en joc com més temps millor) i aconseguir partides gratuïtes (conegudes com a extra bonus)."

El pinball és un món, un clàssic. Com el futbolí o el billar. No hi ha plaisteixon que pugui amb ell. Només tens dos butons per apretar, i tot depèn del tacte, la suavitat i, de vegades, la força. A més, pots fer trampes: quan estàs a punt de perdre la bola, pots intentar bellugar la màquina per evitar-ho. Si ella no ho nota, vale, si ho nota, pita, s'encén un llum que diu TILT (falta) i perds. Per tant, si vols durar, has de saber trobar aquell punt que et permet anar al límit, però sense passar-te, sense fer falta, o se t'acaba la partida. Quan s'acaba, al visor de la màquina s'hi belluguen tot de numerets que acaben formant un número de dues xifres. Si aquest número coincideix amb les dues darreres xifres de la teva puntuació, tens partida gratis, extra bonus.

El pinball i nosaltres
Nosaltres no havíem pas jugat les tres boles que té cada partida. Però potser vam voler que una bola ens durés més del que havia de durar. Per això vam intentar bellugar el pinball, però la màquina és molt puta, se'n va adonar, i ens va marcar falta. La partida s'hauria d'haver acabat allà, però és el que tenen els sorteigs i l'atzar, et pots passar la vida dient "a mi no m'ha tocat mai res" i llavors, pam, va i et toca la grossa. A nosaltres ens va tocar l'extra bonus.

Al començar l'extra bonus, no sabiem quines serien les normes de la nova partida, però a la Segarra vam veure que, més o menys, podiem continuar jugant igual que ho feiem abans. Sembla una bestiesa, perquè ja se sap allò tan tòpic que no valores les coses fins que les perds (o casi). Doncs sembla una bestiesa, però per a nosaltres, saber que les normes del joc eren les mateixes de sempre, va ser l'alegria més gran que haguéssim pogut tenir.

A la sortida a Hostafrancs, durant les 11 hores de passejadeta i, sobre tot, a l'arribada, va ser molt difícil mantenir la calma i intentar viure-ho amb naturalitat (tampoc volíem montar un espectacle). Però això no vol dir que no ens passessin 1000 coses pel cap, que no recordessim tot el que ha passat en els darrers mesos, el que ha costat tornar. I, més que res, vam pensar en la gent, en tota la gent a qui debem tant. Així doncs, gràcies a:

- els 3486 traumatòlegs que, en una mostra de delicadesa que els agraïm profundament, ens van saber motivar dient-nos que mai més faríem una caminada de resistència, que els dies grisos ens farien mal totes les articulacions, que ells tenien un amic que tenia un veí que era cosí d'algú que es va fer exactament el mateix que nosaltres ("però el mateix, el mateix, eh?") i que mai més va poder anar a comprar el pa sense que li fes mal tot. A tots ells, gràcies.

- tots aquells que, amb unes associacions d'idees que encara no hem pillat (l'È. i l'E. som així de justets, vès!) relacionaven directament "caminades de resistència" amb "accident mortal". Deien: "esteu bojos, caminar tant, així és clar que...", "esteu bojos, caminar tota la nit, és normal que després...", "esteu bojos, passar-vos el cap de setmana patint, com no voleu que us passi...", o "esteu bojos de tornar-hi, que no veieu què ha passat?" i mil coses més. Com deia l'anunci, si els bojos som nosaltres, com és que els que estan tot el dia tancats són ells? En qualsevol cas, només que sàpiguen que no hem après la lliçó.

Però en tots aquests només hi vam pensar un momentet, a qui de veritat voliem donar les gràcies és a:

- les families i amics de l'Anoia, el Vallès i el Bages, per ser-ho i per ser-hi.

- als "rivals" d'Esparreguera, que són de tot menys rivals. Especialment al seu autobús, que sempre que ens ha calgut ens ha obert les portes i ens ha permès de viatjar-hi.

- a la gent del Uecanoia i tots aquells que amb els que ens vam reunir en un "dinar de mitja temporada" cel·lebrat quan la temporada ja s'havia acabat, i en el qual vam descobrir moltes coses noves de la nostra vida, totes bones.

- a tots els uecanoierus que han caminat amb nosaltres (no ens atrevim a posar noms, perquè no ens perdonariem oblidar-nos-en cap).

- al X. i les M., perquè segurament són les persones amb qui més hores vam compartir l'any passat i, tot i això, encara volen ser amics nostres.

- al P. i el R., per tantes i tantes coses...

- i finalment, a la N. i a la Q. No és que hi creguem gaire, però per si de cas...

I amb això tanquem la carpeta... A caminar, que l'extra bonus ja ha començat!

diumenge, de març 26, 2006

Marxa Selva del Camp. ATENCIÓ

A tots els marxador(e)s d'aquest equip tan genial, dimarts és l'últim dia per apuntar-se a la Selva del Camp ... i hi passarem llista!!!!

http://www.aritjol.com

i fins dissabte a la matinada al Canaletes, parlem de l'hora a la reunió del dijous.

dilluns, de març 20, 2006

Marxa dels Castells de la Segarra 2006 (51 km): Camps de blat pentinats pel vent

Doncs bé, tots esperàvem la primera caminada del campionat, i ara, ja ha passat i tot, i ja en llegim la crònica.

Tot ho vam poder viure un matí de març en què els Castells tenia un nivell d'inscripcions més elevat que mai, amb més de 30 participants del Uecanoia. Als que corren, als madelmans, ben tornats i ben marxats, perquè va ser veure'ls al començament i com sempre, ja no n'hem sabut res més, i això és perquè els nostres cracs no fallen i tot va bé.
Als homes de ferro (feu riure, tots amb la mateixa jaqueta de campions) cal dir-los que a veure si tibeu al Toni (no es deu aborrir al darrera?) I el Martí, que no se'ns encanti. I la falta d'assistència del Sr. Rovelló és de destacar.
Al darrera també ens va faltar la Montse, però ens va acompanyar la colla de Puig-Reig, que de gresca i companyia en fan la que vulguis. A l'equip, també hi havia molta gent nova, i estem encantats de fer créixer el grup, per ser més a ajudar-nos els uns als altres, i disfrutar encara més les hores de patiment; perquè no hem d'oblidar que la primera, tot i no ser massa llarga, fa patir el més pintat.

Primer de tot cal parlar de la Segarra, que ens acollia. Els que l'han fet molts cops diuen que mai, mai, la Segarra havia estat tan verda com aquest any; i ara, és el moment de recordar aquella nevada que va fer sortir tothom al carrer, i que va fer que la humitat de la terra ens hagi donat uns paissatges verds i preciosos (i no em digueu més que la Segarra és aborrida, que si poguéssim parar i respirar a fons, veurieu com disfrutem d'aquells paisatges). Aquest any només ens va faltar als camps de blat i d'ordi una mica més de vent, que hagués pentinat aquelles fulles fines i ens hagués deixat veure un mar d'onades verdes. Bé, el vent ens va venir, però, de cara, i no ens va ajudar gaire a l'hora de caminar.

Em podria passar l'estona fent una disquisició sobre els camps de blat, però parlaré d'un tema molt més interessant, les anades al lavabo. Mireu, si la Segarra té alguna característica, com ja hem dit, són els camps, perquè és clar, no se'n diu el Graner de Catalunya perquè si, si no perquè no hi ha boscos, alguna alzina i alguna punta de bosc, i res més, camps. De fet, d'homes drets d'esquena, que ves a saber què feien, te'n trobaves força mentre caminaves, però, i les dones? Deixeu-me dir que quan no hi ha arbres els espais de darrere les cabanes de pastor haurien de ser obligatòriament femenins... o tinc una idea millor: queixem-nos ((-: broma) un tema més que cal arreglar de les caminades: les anades al lavabo de la Segarra! Potser fins i tot ho hauríem de parlar a la reunió del dijous. En parlem en aquesta caminada perquè aquesta és una característica remarcable dels Castells, ja és el segon any que caminant caminant, la meva ment en fa una disquisició.

Però hi ha més coses interessants, si algú es vol queixar, també ho podem fer perquè un any més, el nostre govern no fa res perquè els castells s'arreglin una mica. Bé si, una millora, però no és pas un castell, i per comprovar-ho vegeu les imatges com a referència. A Florejacs ara hi ha un gran pont, és nou, i està asfaltat (hem fet una foto comparativa de l'entrada pel pont de l'any passat i de la sortida pel pont d'aquest any, anàvem en direcció contrària).
I una altra diferència, l'any passat ens van donar ceba cuita, boníssima, per acompanyar la botifarra de dinar, i aquest any talls de bacó fregidets. Aquesta gent de la Segarra són uns detallistes! Com sempre hi havia brou casolà boníssim (aquests no són com alguns altres que donen caldos de sobre!), i es podia fer el raig després de dinar. Dinar que, per cert, hem sabut que els homes de ferro van fer a les 11 del matí, i que els de darrere van fer a quarts d'una... així doncs, a quina hora van dinar els madelmans? Sabem que el Roger va dinar a Igualada perquè va començar a les 7 hores i a la 1 havia de ser a dinar, i segur que, com tots els altres, era a l'hora a lloc. Quins cracs! Cal dir que aquesta també és una típica característica dels castells, el dinar d'hora. Però potser no està del tot malament, perquè qui no va conscienciat de la llargada real (que això ja no són populars!), l'hora de dinar l'esperona a pensar que ja és molt enllà i a continuar caminant, i després, és clar, pots estar fet pols però per 15 quilòmetres que no són res! ja no plegues, perquè la vols acabar, i vols puntuar per l'equip.

I això és el que va fer el Sr. Fent Camí, que tenia tot el peu fet una butllofa, i ja sabeu que no exagerem, amb aquella pell de ballarina que se li ha fet als peus de tant temps de no fer res. El Sr. Tremola Terra ens el va salvar, i la nova incorporació de la infermera Carmen van fer que tot l'equip, en pes, acabés la cursa. La bicampiona, una altre cop, ja ha tornat i va per la tercera (ho sabemmmmm ... i ens encanta!), i el Sr. Vent, altrament dit el saltinbanqui de l'equip, i la reportera Tribulete (que segur que és un sobrenom que no conec pel salt generacional, però que m'ho diu el Toni) fèiem fotos per assortir bé el web de les imatges. Bé, el cas és que una hora abans que tanquessin el control de l'arribada, tots érem a Hostafrancs. Felicitats a tots!

Recordeu fets importants: l'olor i els crits de les truges, que no en vam trobar poques! Els bancals o murs de pedra seca, especialment els de pedra quadrada vermella, els camps de blat sense fi, i els poblets a sobre turonets (molt petits) coronats per un castell o un campanar... que em recorden a:

el meu país es tant petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí...
Lluís Llach
I no em torneu a dir que la Segarra és lletja!

Bé, també volia dir que aquesta caminada no l'oblidarem mai.

dijous, de març 16, 2006

A punt.... que això comença!



Ompliuuuuu els pulmons d'aireeeeeeee! Estireu els braços per agafar-ne méééééés! Preneu bastons i bambeeeeeeeees! I... A CAMINAR, que això comença!!!

Diumenge... Marxa dels Castells de la Segarra!

dimecres, de març 08, 2006

Tota gran història té un començament...



O, com deien a Star Wars, "every saga has a beginning". I l'equip de caminades de resistència del UECANOIA (flamant actual sotscampió i tantes i tantes vegades al podi final...) no n'és una excepció.

Era a finals del segle passat (sí, sí, no és broma, el segle passat - tot i que no ens posarem aquí a discutir amb tots aquells que considerin, de forma equivocada, que l'any 2000 va ser el primer del nou segle) quan el UECANOIA debutava com equip en el CCCR. Abans, alguns marxadors ja havien fet uns quants quilòmetres, però sempre de forma individual, sense comptar amb una estructura d'equip que els recolzés i coordinés. La foto de grup que podeu veure aquí és com una mena de testimoni fundacional (per cert, Martini baby?).

Alguns de nosaltres som aquí per l'ambient que es respira dins l'equip, i això ho hem d'agraïr, en bona part, a tots aquells que van ser pioners a les CCCR.

Com diu la dita: "De ben nascuts és ser... agradescuts (???)", per tant, des d'aquí fem el nostre petit homenatge a tots aquests caminadors i caminadora.

Tots tenim un passat (i alguns amb barba!)

dijous, de març 02, 2006

A la riera de Merlès


La riera de Merlès ha estat la primera caminada que ja tenia una mica de solera que hem fet alguns dels membres de l’equip. Només eren 22 quilòmetres, però amb la forma no s’hi juga, i un dia ple de pluges ens va ajudar a cansar-nos, quan al final de l’excursió tot, tot, era un fangar!

Primer de tot dir que la Montse no ens va poder acompanyar, perquè li han desmuntat el galindó. I això em fa pensar que a partir d’ara, quines competicions més avorrides al final de les CCCR si la Montse ensenya el seu peu i és com el d’una ballarina! Bé, no et passis, i recupera’t, que al darrere xerrant et trobem a faltar molt.

Per nosaltres dos, que no hem pogut fer quasi bé res des de fa molt de temps, va ser arribar a casa com quan abans fèiem 50 quilòmetres. Un turmell inflat i unes cervicals que deien ‘hola’ a cada moviment que fèiem ens feien recordar que la nostra forma encara és patètica.

I una altra cosa, el viatge en autocar va anar prou bé. A part d’un vèrtic inicial produït pel fet d’anar a primera fila (i per aquella carreterota nova que tenim a la comarca a davant de Sant Genís que sembla qui sap què al mig del no res!). Però bé, suposo que les teràpies de xoc han salvat més d’un espantat; i també gràcies al Pep i l’E que em distreien i que em van fer dormir mitja tornada. Tot i que jo havia dit que NO! (gran paraula!).

Bé, l’excursió va ser molt, però molt interessant. D’aquelles que als que no els agrada caminar també els interessa...Els nostres companys berguedans ens van ensenyar les seves pedres. La riera de Merlès té molt cabal d’aigua. De fet, tot i haver-la degradada amb el nom de riera, és tant important a la zona, que té per afluents rius, on s’és vist! Gràcies a aquest cabal, els habitants dels segles passats, i suposo que fins a començaments de segle XX, n’habitaven els voltants que, mercès a les rescloses i la força de l’aigua quan queia, van poder construir-hi molins i moldre molts i molts productes alimentaris i de gra per bestiar. Sempre penso en com devien ser els paratges per on passem quan veig cases mig enderrocades. L’E sempre diu: ‘aquí hi va viure i morir molta gent abans que ara nosaltres ho vegem així’; i impressiona pensar que algun dia aquella gent o bé van morir, o bé casa seva va quedar sense ningú, quan tenir un molí ja no permetia guanyar-se la vida. Sobta que tot allò que ara per a nosaltres és bucòlic, fossin els camins que la gent feia per la seva vida, i que els tenien gravats a les seves ments com nosaltres coneixem els noms dels carrers d’Igualada o dels nostres pobles. Jo sempre dic que a mi m’encanta badar, mirar paisatges, però sens dubte conèixer pedres sempre et fa sentir petit.

A més, l’aigua, que és molt més vella que els homes, i que fa somiar als encantats, ha anat deixant els seus forats a la roca. I això ens va fer saltar uns quants camins de l’aigua fets a la llera del riu. Hi havia forats de pal a la roca i encara quedava alguna palanca vella per on va costar de passar; i també hi havia un bon tros cremat, però les rouredes revifen, i pels que estaven al cas, vam passar pel costat d’alguns roures espectaculars. Els roures ja hi eren, quan a la riera i havia gent, més enllà dels excursionistes. Van dir, els de la terra, que a l’estiu la riera és plena de gent banyant-s’hi. A nosaltres, ens va recordar tant l’Olla de la riera de Talamanca.

Al final el grup es va dividir en dos, perquè el fang havia fet l’excursió més dura del que tots ens pensàvem. Però bé, després de la bona passejada, el bon tiberi va fer que tots tornéssim a casa la mar de panxacontents.