XXXIena Travessa del Montseny - La crònica de l'equip del Uecanoia

Ahir, vam tornar, després d’un any, a caminar-correr-gripar la bonica (després de la NQ, és clar) i també la que potser està més mal organitzada, Travessa del Montseny (només diré que també és un club de Barcelona). Començant pel final, cal dir que, en acabar, tots vam coincidir a dir que l’organització compta amb el fet que ens sabem el recorregut i, de fet, sort ni va haver, i no pas d’aquelles cintetes diminutes que deuen valer un milió cada una, perquè eren molt molt estalviades ... deien els que corrien i els que tiraven sols... bé, critica feta, només començar (ahi! Que avui anem forts!)

He de dir que aquesta crònica em supera. Ahir vaig agafar molts compromisos de fer reverències a les diverses personalitats de l’equip, però el meu cervell, ara mateix ... no és capaç de recordar-les totes. Per tant, si em deixo algú, em sap greu. També em disculpo perquè, com més reverències tinc, més llarg se’m fa el discurs, i ... si no us agrada que les cròniques siguin llargues, feu que no passin tantes coses!

Comencem doncs, hem de parlar d’un tema important, que ens està portant a una nova personalitat de l’equip que, a mi, no m’agrada. Per tant, com que jo escric, me’n queixo!. Per començar batejarem els homes de ferro de nou, ara són ‘els picats’, i al darrera hem decidit que mai voldríem anar amb vosaltres, corrent sense parar, heu vist alguna fageda en tot el Montseny? ... perquè n’hi ha, eh! Per això, avui la reverència la dediquem al Martí (primer compromís de reverència), que davant la impossibilitat del nostre nou company, l’Àngel (que ja va essent un habitual a les de dia) que tenia problemes a la nit, el va acompanyar fins que va ser ben clar (i durant tota la caminada, perquè els picats ja, qui se sap on eren), deixant aquella colla de bojos ... bé, el Martí ha acompanyat prou temps els de darrera, i ho porta a l’esperit (jeje...). Per tant, i deixeu-m’ho dir, el mèrit és nostre (dels del darrera).

Diguem que aquest any, tot va començar amb una calor terrible, i molta suor, que ens queia dins els ulls, però a diferència d’altres anys, el dia era tant clar que vam poder veure, tots els pobles del Vallès Oriental i del Sud d’Osona, i quin greu, no vam veure Castellterçol, poble natal del nostre incansable reporter oficial, que va fer-nos de guia turístic perquè vèiem des de dalt els cims els llocs on ell anava de marxa (quan era petit). Avui li fem una reverència perquè és un grandíssim fotògraf, i no tots els equips tenen tanta sort, i perquè és incansable a l’hora de fer fotos. Cal dir que els del darrera, quan ens vam retrobar a dalt del Tagamanent, vam prendre la decisió d’anar totes juntes, mentre el reporter ... més crac i més fort que els picats ... va correr tot el pla de la Calma fins a atrapar-los quasi bé quan ja eren a Collfornic ( i nosaltres, incrèdules, dubtàvem que els atrapés! Que crac), i allà, fer-los fotos, i acompanyar-los un trocet amunt. Ja us veureu al web que ens organitza ell mateix. Després, el crac del reporter-Vent, va tornar a baixar fins a Collfornic per esperar les tres senyores/etes de l’equip d’aquest dia (segon compromís de reverència superat).

I parlant dels Puigretins, l’equip del darrera té una gran notícia: a partir d’ara tenim, a l’equip monitors de dosificació, de saltibanquis i de baixades corrent (tot i que les diverses professores es queixen que no els fan gaire cas). Es tracta d’un fet especialment important de mencionar en aquesta caminada, perquè aquí, hi ha molt pujar i baixar. Al darrera vam fer les baixades del Tagamanent i del Matagalls corrent ... al Turó de l’Home, les alumnes es van cansar. Però no podem deixar de fer una reverència a la Montse, que cada any pateix pels seus ginolls (genolls) quan baixa aquesta caminada (i que aquest dia, amb una Pepita molt pacient, que la vam atabalar fent-la correr, però que no es va empetitir ni un pel) hem de dir, amb orgull, que mai, mai, els del darrera havíem fet aquestes baixades tant ràpid ... si no fos que igualment ens agrada xerrar ... correríem més ... però, per això és la nostra caminada i la fem com volem! (compromís a les senyores superat). Seguint amb la baixada del Turó de l’Home recordo alguns comentaris dels senyors ‘picats’ que es veu que van baixar tota aquella fageda per les dreceres, és a dir, tota pel recte. La veritat és que baixar per la drecera és superdivertit, i que correu aquí ho puc entendre, perquè jo, quan vaig veure la drecera tant fressada també la vaig fer, i m’ho vai passar ... de conya!. Gràcies per fressar-m’ho bé perquè jo sabés per on passar (ho vau fer per això i no per guanyar els companys, oi?). Segur que us va passar com a mi: en arribant a baix, us vau haver d’asseure a terra per treure la terra de les bambes, però feliços de fer força el boig, tirar-vos avall contra els arbres, i altres bestieses que fan que ens ho passem tant bé...

Per últim, cal dir que, seguint amb les queixes de l’esperit d’equip ... a veure si aplaudim els del darrera quan arriben ... perquè, que ho facin justament els nostres pocs companys que queden d’Esparreguera i no els del nostre equip ... ja us val! (un altre, jeje). I dir també que ens aplaudim els uns als altres per lo bons que som ... i animar en Solà, que sense cap dubte el volem ben recuperat a la propera.

Darrers apunts per no fer-la més llarga:

- Visca la Refreskcast del l’habituallament de Santa Fe,
- i visca els bloquetjos i els ineptes que et vas trobant mentre proves de superar les grimpades de les Agudes tant bé com pots (somriure) ...
- i visca els ocellets del Pla de la Calm, i
- benvinguts als dos nous companys, que semblaven ben contents i amb ganes de tornar-hi, - i visca la propera caminada que és: xula, curta, amb piscina si hi ha socorrista (no us deixeu el banyador), i perquè a la propera ens retrobem al gruix de l’equip: el retornat sr. Viarany, el mig recuperat sr. Fent camí, la totalment recuperada Susanna, i els clàssics màsters Pep i Montse, Miguel i ... a veure quina altra agradable sorpresa ens emportem.

Bona setmana i dijous a les 9 reunió.