Caminada Gràcia - Montserrat 2006. La crònica, per distreure-us!

Hi ha caminades que estan mal vistes, o bé vistes de nit, i el dia que les veus de dia, quedes parat de les sorpreses que et porten. La Gràcia – Montserrat és així. Una caminada en que han aconseguit el següent: fas de dia una passejada fins al Tibidabo i per Collserola, que els de Barcelona (pixapins, canfangueros ... etc.) diuen que és tant bonic, i per una passejada, val la pena; haurem de donar una mica la raó a aquesta gent de la capital. I quan passat Esparreguera, et fiques per dins Montserrat fins arribar a l’altra banda, cap a l’aeri, i ja és de dia, tot i el cremat (que no és el de Montserrat, sinó aquell que algú va fer per construir més a peu d’autovia, però li va sortir malament!) és un lloc tant montserratí, tant ple de pedres, de parets que van caient, però no de cop com els Frares Encantats, sinó suaus, arrodonides, com si estiguessin cansades i s’haguessin ajagut. Bé, el cas és que descobrir, de dia, aquests paratges val per tota la caminada. Però és clar, els madelmans això ho fan de nit, i no ho veuen. Ells, interpreto, només deuen veure aquell corriol amb les cintes perquè no caiguis, els munts de romanins els deuen servir per agafar-se mentre corren, i l’olor, els deu recordar que allò que tiben són romanins. Nosaltres, al darrera, ho veiem tot, però tenim perills, si anem massa lents podem veure l’autovia de dia. I des de Montserrat, si has fet la caminada molts anys i has vist la dèria destructora de natura que hi ha al nostre país, et deus entristir. Sort que nosaltres, al darrera, només vam reconèixer: l’hort del Miguel, i els llums de la Solvai de Martorell, de nit, és clar. Si hagués estat de dia també hauríem vist les destrosses de l’Ave, i a patir, perquè cada cop és més a la vora d’Igualada.

Bé, cal dir que aquest dia no érem un grup gaire nombrós. Però es van repetir deixos de la caminada anterior que comencen a preocupar perquè l’equip se’n ressent (o no!): el Roger, com sempre, va començar tard, i com sempre ... mireu, mireu els resultats. Dels demés de davant no en se res, però clar, si arriben 5 hores abans, tampoc és estrany que els del darrera estiguem a la Lluna!. Dels del mig (Javi, Joan i qui més hi havia?) direm que tot va anar normal, i dins la normalitat, el Ramon, només direm que ... va dormir una hora en un matalàs al Coll de la Llacuna, ho sabem i ho esbombem (dormir dret, dormir als controls ... costums jeje), com que va sobrat! El xaval!. No podem evitar dir que el Martí ens va deixar per l’alta muntanya, però, i està malament de dir-ho, jo li vaig tenir enveja, perquè aquesta caminada costa d’il·lusionar, com que abans tothom en parlava tant malament (però han millorat, siiii). Pel que fa als del darrera, el Miguel i jo, atipats com sempre, ens continuem convencent a nosaltres mateixos que ... quan estiguem prims serem el cracs de l’equip, de moment, anem fent i passejant quilets per Catalunya, i això si, fent muscle per correr quan siguem silfides ... si és que mai hi arribem. I ens queden els xavals del darrera (el Miguel i jo també som del darrera), van jugar a fet i amagar mentre fèien la baixada de les pedres d’abans de l’aeri, i mira que la nostra bicampiona és una supercrac, que ho és més, perquè no s’hi considera (reverència). I segur que em deixo personatges, però he dit mil cops que, qui vulgui sortir, que m’expliqui coses.

Finalment hem de parlar de la caminada. Tot va ser com sempre des que l’han renovada, més bonica, i fomuda, 4300 metres de desnivell., però interesant. Deixeu-me fer un apunt personal (que ja comencen a ser costum, però si no m’expliqueu coses que facin correr la meva imaginació.. foteu-vos, jeje). Bé, l’apunt: sabeu que penso que aquesta caminada, que és al voltant de Barcelona, li tinc mania per això perquè aquest dia, prou que la vaig disfrutar!. I en general a l’equip agrada.

Anant per la caminada, i per anar a dormir ja, cal dir que ni va faltar el ja clàssic flectomin (em sembla que ja m’he après el nom després de tantes caminades), i els també clàssics entrepans de pa de motlle amb: formatge, sobrassada i formatge, alguna cosa que jo no vaig tastar i no recordo (ja ho recordeu els que ho vau tastar mentre llegiu això), i és clar, NOCILLA. Per sopar, un altre apunt personal, me’n vai fotre 3 (m’heu d’entendre, tinc una mama molt estricta, que de petites ens tenia prohibides les porqueries, entre elles la nocilla, d’aquí l’obsessió, ara enteneu el meu trauma amb la nocilla, oi?), (parentesi rere parentesi, perdoneu, però és que no puc evitar recordar-la ... i recordar-la ... i recordar-la ... fidel comapanya de caminades ... la –diguem-ho bé- NUSILLA). Bé, el mateix que de costum, tot i que cal parlar també, abans que us queixeu que faig massa rotllo, a tres temes, que són:
La pitza i els 18 cafès que va portar la Mari del Miguel quan ja érem entre Martorell i Terrassa, que ... Mari, de veritat, quan de temps t’agraïrem aquell trocet de pitza (ja se que no s’escriu així, però així és el meu català!), i sobretot el radiosalil en crema per a les fregues a les plantes dels peus. Això t’ho agraeixo jo personalment. Els habituallaments familiars, ni tant sols sóc capaç d’explicar el que representen, i al grupet del darrera, la Mari, aquest dia, ens va fer feliços.
La segona cosa que vull dir és que un any més, aquells sonats que no dormen a la nit, i fan un habituallament de cortesia, els veïns de no se on!!! Podeu creure que hi havia de tot, inclòs cava, que aquest any era en honor al Barça (per cert, VISCA EL BARÇA, que no sabem quan ho podrem tornar a dir).
I per últim, dir-vos a tots, companys, que ahir em vau fer feliç. I ara no és conya. He llegit els vostre escrits al bloc, als comentaris, i penso que finalment us heu deixat anar, he de dir, que jo soleta vaig disfrutar com una tonta llegint els vostres missatges, merci per ser tant macos ( ha quedat rosa la frase, eh!).

I sobretot, mireu les fotos, que en aquesta caminada, encara que no us ho cregueu, el Miguel i la Montse S. ens van cantar i ballar, a mitja caminada, i no és conya!, la prova ... les imatges (no recordo la cançó, si algú la recorda, si us plau, parafrassejeu la Montse als comentaris, que no es paga amb diners la lletra de la cançó).
Salut i fins al Montseny, dijous reunió!