No li he posat aquest tiítol perquè si, li he posat perquè també és una manera de donar-vos les gràcies per tot el suport en aquesta caminada tant llarga entre la Núria - Queralt de l’any passat i la d’aquest any.Que n’és de bonic l’endemà d’una nova Núria-Queralt acabada! I ho voldré assaborir tants dies com pugui, suposo que tots ho feu, però el senyor Fent Camí em va demanar que ho fes, i ja sabeu que parla poc ... i per tant dic, érem a la N-Q de l’any sobre. Avui començaré parlant d’això, de l’any sobre. I és que jo, tot i tenir clar que la podia fer, el primer cop, i que la podia tornar a fer, mai hagués acabat aquesta caminada sense els meus companys d’equip, ni aquest, ni l’any passat. Aquest any, he acabat la N-Q perquè el Xavi de Puig-Reig es va quedar amb mi cada vegada que deia que no podia fer un pas més perquè m’adormia, i quan m’adormia i quasi queia, i ell es quedava (potser ho va fer tres cops) jo m’estirava a terra i dormia 5 minuts, m’esperava i després corríem per atrapar als altres. I l’any passat la vaig acabar, perquè com que el senyor Fent camí no menjava, i jo patia i m’enfadava, estava més desperta, no notava les pujades i xerrava i el vigilava. I tot i que la resta del camí, fins a la N-Q d’aquest any, ha estat difícil, llarg, i de molta paciència ... però, aquest any l’he tornada a fer, ssssiiiii ................ i si jo l’he feta, amb tot el que podia haver passat, és que puc fer el que vulgui, fer el que vulguem. L’Eni, no l’ha poguda fer, els metges ja li van dir que “dos anys, i jo el repto a que d’aquí a dos anys, la tornem a fer junts! I serà l’última, igual que avui tanco el cercle, nova Núria-Queralt, nova vida.
Això em fa pensar que tots tenim els nostres petits reptes, o grossos, clar, i que potser no hi ha ningú que faci, aquesta caminada en concret, cada any, sense cap petit motiu extra. I és que la N-Q ho té això, és el mite dels mites, i fer-la ens fa sentir molt bé.
Em venen munts de coses al cap sobre els membres de l’equip dels que en vaig saber coses: el Roger, madelman de titani, va ser capaç de fer-la en 14 hores i 54 minuts, i se’l convidarà a fer la hivernal. Una altra il·lusió d’un membre de l’equip, que ja la parlàvem a l’autocar. Per això ara toca parlar del Jordi de Puig-Reig i de la Pepita. El Jordi, que tot i que puntua per l’equip de la seva terra, el Bages (una terra que alguns anoiencs pensen que és rival però que la vida diària ens demostra que hi estem constantment en contacte), la va fer sense cap problema, però cap problema. Deixa-m’ho dir, Jordi, l’altre dia et va fer mandra pujar al PuigSacalm, ja ho veig! En acabar, va dir el que ja deia a l’inici: ‘la faig aquest any, ja l’he feta, i ja no cal que la torni a fer mai més’. I olé! Em sembla que deu caler ser gat vell per prendre’s les coses així. I la Pepita igual, la feia per primera vegada, i tot i això, un altre experta com és de la muntanya i de caminar, va decidir deixar l’equip, i ens va fer marxar, sabent que si no, no la deixaríem. Va fer els darrers quasi trenta quilòmetres sola i la va acabar, tota sola, i feliç de fer-la. De fet, penso que encara és més difícil fer el que va fer ella, acabar-la tota sola, i voler provar d’acabar-la, tot i no conèixer el camí. Suposo que cal ser gat vell, també, com ella. Felicitats Pepita, i com el senyor Fent Camí sempre diu, si no la faig mai més, ja se que ja l’he feta!
I és que tothom, tot i que ara ja només siguem feliços i n’oblidem la duresa real, al final de la caminada pensàvem i comentàvem, un cop més, que és una caminada duríssima, física i mentalment. Segur que mentalment ho és menys que la Montserrat – Reus, perquè és clar, la N-Q és preciosa. Fins i tot de nit comentàvem que seria increïble poder veure els paisatges que una lluneta en quart creixent ens deixava entreveure.
I ara si que ja, em poso a parlar de la caminada. Va començar una Núria – Queralt més als autocars de Berga, i amunt cap a Ribes de Freser. Allà es reuneix l’equip, i comença a fer vent fort i a ploure gotes grosses. S’intuïa una magnífica tempesta d’estiu, i tal dit tal fet, PEDRES COM CIGRONS van caure a Ribes!. L’equip ens vam poder refugiar, tots, en aquella petita venda de tiquets, però uns quants marxadors es van quedar a fora i van agafar el primer tren, que va marxar segon. Quan va arribar el segon tots cap dins, i vèiem com l’aigua queia a reguerots pels prats, torrents i pujadotes ... i tots vam pensar en com estaria el temut, Pas dels Lladres. Bé, aleshores pensem que ens falta la Pepita, la truquem i puja a Queralbs. I amunt cap a Núria. Encara ens queden molts ‘i amunt’ però a partir d’aquí tots a peu. Mengem una mica i ens preparem, perquè a diferència de l’any passat, aquest, ens vam refugiar al Bar, i no vam poder fer cap estiraments a la gespa. De tota manera, tinc la certesa ( ens ho confirmaran en un comentari?), que la Montse de Puig-Reig ( Ratolina, que hi ets?! Ja l’has fet tres cops!) va fer estiraments sota teulada abans de començar a caminar. Jo ho voldria fer, però no hi penso, i és ella fent-los al meu costat, que m’hi fa pensar.
Bé, comencem a caminar, la pluja havia parat força, i una mica al ritme dels bojos, tot i que aquest any als dos primers controls hi havia més temps (i alguns despistats no ho sabíem!) vam córrer, perquè el Pas dels Lladres, sempre, sempre fa respecte. L’equip es disgrega al començament, i no ens tornem a veure en tota la nit ni l’endemà, però sabem que el Joan i el Martí van anar quasi quaranta quilòmetres amb el David. Deuen estar forts, aquests homes de ferro! i el David, madelman, és clar. I també sabem que el Solà, es va trobar amb uns companys que va sempre, i la va acabar en menys de divuit hores! Déu ni dó.
Tot i que només quedava un xiri-miri, mai haguéssim pensat que es podia passar fred, glaçar-se’t les mans, com a la Montse, i patir fred a dins, pujant el Pas del Lladres. I és que havíem errat el tir, no era un fanga ple de reguerots d’aigua, sinó un munt de vent i fred (parafrassejant Sopa de Cabra) que et glaçaven els ossos mentre pujaves. Com sempre, vam tenir poc temps per mirar enrera, i no perdre el ritme. Però mirar endavant era suficient per veure que érem en plena alta muntanya, a davant del Puigmal, i amunt. Moltes esses vam fer alguns per pujar, però d’altres segur que van saber-se forts, i pujar seguit, sense esses, sense parar. Ho he de dir, perdoneu, perquè a mi, quan vaig arribar a dalt del Pas dels Lladres, no sabia massa què em passava, vès!.
Tots vam pujar bé, i quan jo vaig arribar a la Collada de Tosses, tant madelmans com homes de ferror devíeu ser per la Molina, allà ja no hi quedava ningú. Hi havia però quasi tot l’autobús d’Esparreguera en ple, aquells que ens faran patir per saber si el campionat és nostre, fins a l’últim dia! ( i això, em fa pensar que a tots els que aquest any veniu menys, i teniu més mandra, que us necessitem a tots, que ens hi juguem el nostre campionat!) aquest any, ens quedava el dubte de si al control de Coll de Pal i trobaríem aigua o ens passaria com l’any passat, perquè, a més, aquest any no hi havia habituallament per l’equip, ens faltaven els mànajers. Els primers, no us la vau acabar, i els de darrera vam poder omplir els bidons. Abans d’això però, ens vam trobar el bonic impediment que a mitja pujada de la pista de Coll de Pal, ens havien tallat uns arbres, per fer-ho més entretingut!, i els vam haver de saltar com vam poder. Pels que el Jaume no us ho hagi dit, es veu que a costat, a la dreta hi ha un camí, que puja paral·lel fins dalt, i pel qual no ens haguéssim trobat ni el pedregar, ni els arbres, potser.
La gent de l’avituallament de Coll de Pal eren els mateixos de l’any passat, i ens van informar que com que l’any passat els havia faltat aigua, aquest any l’havien racionat, i sabeu què ... els en quedaven la meitat dels bidons. Un any per massa i l’altre per poc, i arriba la meva dissertació sobre els menús de les caminades (aprofito qualsevol ocasió per parlar de jalar, ja ho sé). Aquesta cursa, sens dubte, això no ho han millorat gaire, per 13 euros a Riudoms tens més menjar del que pots engolir i a la N-Q (40 euros amb tren i autocar) el següent:
Llesca de pa bimbo
Tall de formatge
Tallet de pernil dolç
Llesca de pa bimbo
(els recordeu? o us els podeu imaginar, oi?)
Ni tomàquet ni oli ni res, i això era el més suculent que tenien. Ens ho vam fotre, no hi havia altre remei. El cafè, no eren de termo, era nescafè ... això si, cocacola a tots els controls. De fet, la gent va ser molt amable, i la síndria, l’endemà al matí, caient foc del cel, era l’únic que podia passar ... i ja som al dematí? nooooo, aquesta crònica és llarga.
Tot just pensem en els corriols per arribar al refugi de Rebost i fins al Coll de Gréixer. Relliscaven, i molt. No se si els primers les vau trobar així, però segur que més d’un ens hi vam fume algun cop de cul, o l’ensurt que ens van salvar els bastons. I després Els Empedrats on, als de darrera, se’ns va fer de dia. I no és pas el mateix baixar els Empedrats sense ni una gota d’aigua com l’any passat o ple de pedres molles i a punt de relliscar i remullar els peus d’aquest. Em sembla que tots ens en vam sortir, però feina rai!. Després dels corriols i Els Empedrats, els genolls ja coïen, ja estàvem cansats. I és que és llarga i dura aquesta marxa! Però quan es fa de dia, les ànimes es revifen. Els madelmans, el Roger, el David i el Solà ja devien ser a punt d’acabar. Que maco, sempre ho penso, poder arribar, al de matí i no haver de pensar, quan es fa de dia, que encara et queden nou o deu hores de caminar.
Bé, de dia tot és diferent, encara que jo a Gisclareny, allà a les deu, encara dormia a terra de la creu del terme (i el Xavi, em va descomptar dels cinc minuts, el temps que li vaig dir no se què, i en vaig dormir només quatre noranta!). Primer el Pedraforca corona el matí i després, casetes, urbanitzacions rurals, hortets i prats, i ... amunt travessem el coll i cap a Fumanya hi falta gent. El cas és però, que ningú recordava la llargada real, i les pujades, del camí fins al control que et porta a les petjades dels dinosaures. Allà, i abans, el sol ja picava fort, i ens cansava el doble. Només per salvar-me d’aquesta tortura, ja m’agradaria ser com vosaltres, màdelmans.
Anem passant, per les petjades de dinosaures, en bona companyia de la Sió, i torbem al Juli que li fa avituallaments i ens dóna coca-cola. Passem per les mines de Peguera, pel túnel, per les fageda de les esses, que ens porta al Pla de l’Estany (l’estany mor i neix segons l’aigua que hi ha. Però jo, hi he passat tres o quatre cops i no l’he vist mai!) el collet i avall cap a Espinalvet. El sol ens crema, ara, ja és del tot insuportable però ja som a Queralt, després d’un últim i feliç repetxo (perquè quan estàs a punt d’arribar tot et sembla poc) anem arribant tots a Queralt, amb uns quants quilets de més de la il·lusió i amb les mans plenes de bons records d’aquesta nova N-Q. La meva caminada preferida.
Mireu, aquesta crònica me la volia currar, per mi era la més important, i per això he trigat, però com passa quan ho vols fer perfecte, és el dia que et surt pitjor. A mi, no m’agrada, però espero que vosaltres la pugueu disfrutar més.
