dimecres, de juny 21, 2006

PELS CAMINS DELS MATXOS 2006 – La bogeria del campionat

Avui em fa mal tot, i per això vull començar. Ens vam matxacar com a rucs al començament. Tots, des del més home de ferro fins al més de darrera i, ningú, cap de nosaltres, va poder fer Bellmunt – PuigSacalm – Cabrera en 15 hores. Tots ho vam provar, ningú ho va aconseguir!. Tot i així, a l’equip tenim els qui sempre ens fan quedar bé, els màdelmans, que la van fer tota SENCERA, sense queixar-se, i van arribar abans que tots nosaltres. Felicitats màdelmans, Amador, Josep Maria i Roger. Això em fa pensar que, si cap dels màdelmans ( no se si el Roger o el Josep Maria ho fan) participen a tot el campionat, ningú de l’equip, dels que les volem fer totes, quedarà guanyador del Campionat amb la puntuació màxima. Punyeta!

I es que ens faltaran els dos puntets dels Matxos, de la pujada a Cabrera. Això va passar perquè a Torelló, els matxos devien baixar per les parets de pedra i terra per cordes i cadenes. Bé, el cas és que, tot i que unànimement tots els caminadors vam dir que era la caminada amb el paisatge més bonic de tot el campionat, també vam estar tots d’acord que allò no era una caminada de resistència sino una cursa de muntanya. I es que era duríssima, fins i tot per als corredors més agosarats. I, de fet, al final tothom (com va dir en Juli de la Sió) arribàvem més fets pols que mai.

La cosa va començar amb pujada, i més pujada, i una mica de pla, i sense ni adonar-te’n ja ets el control de mig camí del PuisSacalm. I aleshores és quan veus que has de córrer, perquè ja són ¾ d’11 i has d’arribar al control de pas d’aquest pic abans de 2/4 de 12. Si es compte amb el fet que ja hem pujat a Bellmunt, a corre cuita, perquè anàvem conscienciats de la duresa de la cursa, imagineuvos i recordeu com estàvem quan vèiem que ens feien fer la volta sencera al PuigSacalm i només baixàvem (abans de començar a pujar, clar) i era frustrant. Això si, tant als corriols careners de pujar a Bellmunt, les fagedes i els penjats, i tot i les presses que no ens deixaven veure gaire més que a terra, ens va fer gaudir un entorn que ( i a mi, em va fer posar nerviosa fins a quasi patir un accident en una abraçada contra un arbre, només per voler badar i caminar a l’hora) no deixava a ningú indiferent (recordeu la vista de Sant Pere, Sant Vicenç i Torelló, amb el Montseny al fons i, nosaltres, a l’inici de les Guilleries, o m’equivoco?).

El Jordi de Puig-Reig també va venir, perquè farà la NQ i s’havia d’entrenar. Però clar, no havia vingut cap altre dia, i en aquesta cursa ... no es podia. Ens va deixar al control de mig camí del PuigSacalm, però va pujar a Cabrera, sense nosaltres, i a l’hora de la veritat, va arribar abans que molts. Ja t’esperem a la NQ. Ens encanta que vinguis!


A les últimes pujades del PuigSacalm ja feia estona que ens picaven als ulls les gotes de suor, però tots el vam fer, menys el David (que havia de ser a Igualada a les sis! I va venir) i, tot i així, ben just aconseguia ser a les sis a casa (fet que demostra la duresa de la cursa, un cop més, perquè el David és madelman!). En arribant a dalt del pic, a la Montse i a mi, esverades per tirar i cambiant-nos un mitjó a cada control ( o sigui que anàvem amb mitjons desaparellats) ens van preguntar si érem del club de Torelló perquè cap noia (del club de Torelló) no hi havia arribat encara. Anàvem forts. Bé, el Martí i el Xavi decideixen que ho podem fer i ens fan seguir avall, molt de pressa. Ens les prometíem molt felices, perquè ens van dir que era tot baixada fins la carretera (recordeu cartell: Tros de la cursa FIIIUUU, i que punyetes, no o era pas un fiiiuuu alló!), i vam començar a baixar del cim, amb molta terra, i molt dret, però no era res, cap descans. De seguida comencen les pujades i baixades, i cansats i dient que no podríem, descobrim el Xavi (de la Pobla) i el Ramon asseguts, al final d’una pujada. Aleshores vam veure, i ells ens ho vam confirmar, que era impossible fer Cabrera. El Xavi tenia tota l’esquena encetada de la motxilla (molt bèstia! i la va acabar, clar), i el Ramon, com els demés, cansats de matxacar-nos a les pujades per anar de pressa. Però tots ells, no pas la Montse i jo, es plantejaven de provar de córrer com bojos per poder fer el cim de Cabrera. I van venir les cordes, i cal agrair l’esforç del Xavi i del Martí per esperar-nos i ajudar-nos, junt amb el Xavi i el Ramon. Encara no sabíem res dels màdelmans, ni tampoc del Joan, i del Toni (que ja ha tornat a l’equip, i molt fort, per cert) i vam començar a baixar per les cordes. S’hi feien cues, perquè era ben bé una paret, però més aviat ens ho vam passar bé. Tot i queixar-nos que allò no tenia esperit de caminada de resistència, massa tècnica (per un equip com el nostre que, som tan bojos, que ens dediquem a patir hores i hores!) vam gaudir de les cordes (el Martí, em feia baixar pels llocs més difícils, i va molar) . I anar baixant, sense parar de córrer. Això si, ho he de dir, i perdoneu, però tant home de ferro amb els del darrera no ens va fer cap bé. Ens vau fer augmentar el ritme ... qui sap quant! I nosaltres de bòlit al darrera vostre! (ruques!). I dic ruques perquè aquell dia, el senyor Vent, com el seu nom indica, ho va voler provar, i va córrer com el vent per arribar amb el control obert a Cabrera. Tot i així, ja no hi va ser a temps. Perquè es va quedar a ajudar fins que va veure que tiràvem sols. I després de la seva estirada, ens va espera, al peu del cim de Cabrera, tot dinant. Ens van donar unes botifarres que, i aprofito l’ocasió per no deixar de parlar dels menús, a més de ser molt bones, anaven acompanyades de llesques de pa amb tomàquet ben sucat. I he dit llesques que, i espero comentar-ho dijous (perquè l’altre dia estàvem tots tant esverats que només vam parlar d’on eren els altres i de la duresa de la prova) trobo que són molt més bones que algunes barres, prou dures de fer passar (en aquesta caminada tot era molt bo i ben assortit, barretes a PuigSacalm, codonyat, coca, beures de totes menes, i una organització que no escatimejava mai un ‘que en vols més?’. Cal agrair-los l’esforç i l’amabilitat).

Doncs bé, en arribant a Cabrera el grup que érem vam tenir les primeres notícies de l’equip. Vam trobar el Josep Maria, i ens va dir que l’Amador i el Roger ja havien baixat de Cabrera, i tirat, menjant poc (no passava res per la gola, deien). Ens va explicar que tothom anava molt tocat, que per a ells (els madelmans!!!!) el pic que només ells van fer, havia estat molt dur. Ens va dir també que el Toni, el Joan i el Jordi ja havien tirat (i vam entendre que havien pujat a Cabrera i ... els homes de ferro, són així!). Bé, a partir d’aquí una mica de cares moixes, perquè no ho havíem pogut fer. El Jordi de Puig-Reig, el Xavi i la Montse van anar tirant, la resta, ens vam quedar una estona més. D’allà fins al final de la caminada ho vam fer tot sense córrer, en companyia de la família Messeguer d’Esparreguera, i amb el Josep Maria, que ens va amenitzar l’excursió amb uns interessants, si més no, cants d’animals diversos. Amb molt sol, unes dutxades al riu, i alguna pàjara. Ja no vam veure els de Puig-reig fins a l’arribada, tot i que ells deien que ja esperaven a veure’ns passar corrent, com fem al final, però no, aquest dia no podíem!

I voldria acabar aquesta crònica, dient que (i m’agradaria equivocar-me, però em sembla que aquesta vegada serà que no) el Ramon ha fet la seva darrera i 61ena caminada consecutiva dels quatre campionats de la copa catalana que ha guanyat. Et trobarem a faltar, i més els que sempre caminaven amb tu. Gràcies pels esforços, també dels temps que molts encara no hi érem.

( i em deixo mil coses, però es que em direu que és massa llarga!!!)
El blogger no m'hi deixa posar fotos, i no veig perquè, potser m'enrotllo massa però el Xavi ja ha penjat les fotos, i aquí les teniu: http://www.flickr.com/photos/elvent/tags/caminsdelsmatxos/

4 Comments:

At 22 de juny, 2006 09:56, Anonymous Anònim said...

Estic totalment d'acord amb tu. Era realment poc provable aconseguir fer tota la volta si no es corria en alguns trams.
També cal dir que la "cursa" era molt maca i amb unes 3 ó 4 hores mes l'haguessim disfrutat molt més.

Ens veiem a Nuria!!!!!

 
At 22 de juny, 2006 13:32, Anonymous Anònim said...

Susanna, presenta-li els meus respectes al teu pare. Aquesta frase és genial!

I felicitats a tots i totes els/les matxaques de l'equip!

 
At 22 de juny, 2006 17:29, Anonymous Anònim said...

Hei, merci, aquest bloc s'anima. Jordi d'Esparreguera, benvingut altre cop!

 
At 22 de juny, 2006 23:32, Anonymous Anònim said...

Quina marxa la del altre dia!aquests matxos de Torelló, els deuen haver creuat amb cavalls de carreres i de salts d'obstacles, perquè per aquells caminets plens de pedres, fulles, branques, arbres atravessats, cingles ,etc.

Realment és molt difícil caminar a bon ritme, i poguer fer tot el recorregut, per això molts no vam aconseguir-ho, però ara ja coneixem el terreny, i jo l'any que ve, penso tornar-hi i aconseguir fer-la tota.


La part positiva és que tots els del nostre equip vam puntuar, i no van haver-hi lessions importants, a part de que tothom és torçava els turmells.També va anar be per entrenar de cara a la N.Q.


Respecte a la crònica només dir que el Jordi de Puig-reig no va pujar a Cabrera, doncs va tindra de triar entre pujar o fer un bon dinar,i és clar a ell tan l'hi eren els punts....El que passar és que us va enganyar, be ja coneixeu els de Puig-reig...molt de la broooma!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home