diumenge, de juny 11, 2006

Xa Reus - Prades - Reus. La crònica 'parcial' de la Uecanoia.

Avui no se per on començar perquè a la darrera caminada, la millor, la Reus – Prades – Reus, no vaig assumir nous compromisos més aviat vam/vau parlar de la crònica passada. Espero que us hagi servit per distreure-us durant la caminada, jo només parafrasejaré el mític fent camí (mític perquè les efemèrides d’aquest membre de l’equip trigaran a tornar) que diu: ‘tan és que se’n parli bé o malament, el cas és que se’n parli’, i punt, tema finiquitat.

Bé, de coses importants per al nostre equip en passen moltes, que per a nosaltres són divertides, necessàries, interessants i tal i pasqual ... però per als altres (la FEEC, els altres clubs ...), i també per l’equip, l’altre dia vam passar quelcom especial, vam guanyar el nostre primer títol (com a equip, és clar, perquè d’individuals ja tenim uns quants i quantes campions/es, i com jo dic sempre, els títols d’elles són més importants perquè són més originals, o sigui, hi ha menys dones. I visca les dones, ja per anar tancant parèntesi –recordo: les Montses i la Maria), el títol, deia, la cosa més important que hem fet com a equip, i deixeu-m’ho dir, només és la primera, tot just ens hi posem a jugar l’esport de tenir èxits col·lectius.

Parlem ara de la caminada més ben organitzada, amb les atencions del club més simpàtic i agradable amb els participants, i amb els millors menjars, i les millors dutxes (tot i que aquest any tampoc hi ha hagut piscina), en especial cal assenyalar els detalls de les cerveses amb alcohol i sense, i els CROISSANTS, que estan guanyant terreny a la coca de llimona de l’Aleixar. Però clar, si cada any que parlem d’aquesta caminada només fem que parlar del menjar aviat no semblarem un equip de caminadors ... tot i que alguns, ho recordarem dies, i no vam menjar tot el que ens haguéssim fomut!. Cal que deixem de parlar de jalar perquè, de fet, no ho trobarem tant bo, i tant, a cap altra caminada i per tant no cal recordar més cops que, sent la caminada més barata del campionat, sigui la que ens mimen més. Els del darrera, puc dir que, en aquesta caminada, de tant jalar, i alguns beure (i no sense alcohol precisament!), som, en realitat l’equip del ‘gordos’ (amb el significat de farts, només faltaria!).

Vam sortir de Reus ben tips i ben de dia, alguns corrents i a mig vestir, els altres encara menjant algun croissant, i els altres preparats per anar a davant. Feia calor, però res a veure amb el dia del Montseny i, i perdoneu perquè ho he de tornar a dir i ara preguntar: quants de vosaltres no pujàveu aquells corriols pensant en el Pla de l’Esmorzar (rebatejada meva) ? i després a munt; i sabeu, mai recordo exàctament els camins, tinc les imatges però aquest dia no vaig agafar plànol i això fa que ara, no em sàpigue cap nom. He de dir que, recordant com pujàvem a la segona caminada, la de Riudoms, aquelles primeres pujades, i com les vam pujar l’altre dia, ja podem menjar coissants tranquils perquè tots hem anat recuperant la forma, o no?

Bé, per als del darrera hi ha uns quants fets interessants, que impliquen els homes de ferro i algun màdelmant que s’ho va prendre amb calma, i si no, mireu les fotos del Sr. Vent i veureu com els màdelmans, tot i dir-nos que s’ho prenien amb calmeta, van haver de fer córrer el nostre reporter que, un vegada més, els va haver de perseguir al començament per poder-los enganxar en alguna foto. Bé, l’interessant comença amb una parada a Prades, que alguns vam fer durar fins a una hora. I ja se que els màdelmans i els homes de ferro dieu que parar tant va malament perquè t’arrefredes i la musculatura fa ... no se que, que diuen ells que no va bé. A nosaltres, ens dóna les forces necessàries per esperar amb ànsia la baixada de les Tosques i fer la nostra pròpia estona de fer el boig!. I de fet, com que tot ens ho agafem tranquils, vam poder veure i fer disquisicions lingüístiques sobre les roselles, gallerets, badabadocs, ababols i un nom que ara no recordo, i que ens va dir aquell noi del Vendrell, el Pau, que l’any passat ja va fer aquesta caminada i la NQ amb nosaltres. Ens agrada també recordar-lo a ell.

He de dir que, les pujades més dures per a l’equip del darrera, on més es va patir, van ser les de després de Prades, a la tarda feia molt sol, i tot i que els cracks i els homes de ferro, van arribar tot just començar la tarda, nosaltres, els del darrera, vam viure aquelles pujades per anar fins a l’Aleixar, i abans de les Tosques, amb alguns patiments que finalment van portar a l’abandonament del Joan. També va passar que no teníem glucosa per donar-li i no el vam poder recuperar, a més ... potser volia fumar, que coi!, no dèiem que cadascú fa la caminada com vol i com pot?.

Com que en arribar a Reus ja no vam veure a quasi ningú del darrera, no puc parlar del vostre anecdotari, però si que he de dir, i per no allargar més la crònica que:

- La Susanna diu: ‘és la caminada que més he corregut, i en canvi he acabat l’última!’ però clar, si ens parem a fer un cafè de 20 minuts a Prades i ens banyem pels tolls i saltants, tampoc ens hauria d’estranyar gaire, oi?
- Menció especial al Josep Maria Solà que, mig lesionat va dir ‘acabaré!, avui tot pels punts!’
- I per últim al senyor fent camí perquè ens va deixar gaudir de la seva companyia ...

I segur que em deixo mil coses, exhibicionistes, ametllons, butllofes, i que les sabates sempre s’haurien de poder canviar em arribar i ... que som uns campions.

(ho he provat mil cops però avui el blogger no vol fotos, ho sento! de tota manera el Vent ja les ha penjades, i si aneu als comentaris de la crònica del Montseny, i clickeu damunt del Vent, ja podreu veure les fotos de Reus).

2 Comments:

At 12 de juny, 2006 10:25, Anonymous Anònim said...

Si continua citant al senyor Fent Camí de manera tergiversada no em deixarà més remei que interposar una demanda al "juzgado de lo penal" contra vostè, senyoreta Xocolata...

Jo, l'únic que recordo haver dit és: "A mi, no em veieu el pèl fins al Garraf!".

 
At 12 de juny, 2006 17:06, Anonymous Anònim said...

Sr. fent camí, però si jo el tracto molt bé a les cròniques. Ja ho entenc, vol continuar la veda de les crítiques. Hi ha algú que estigui content de la crònica???? algún dia passarà compto!

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home