Marxa dels Castells de la Segarra 2006 (51 km): Camps de blat pentinats pel vent

Doncs bé, tots esperàvem la primera caminada del campionat, i ara, ja ha passat i tot, i ja en llegim la crònica.

Tot ho vam poder viure un matí de març en què els Castells tenia un nivell d'inscripcions més elevat que mai, amb més de 30 participants del Uecanoia. Als que corren, als madelmans, ben tornats i ben marxats, perquè va ser veure'ls al començament i com sempre, ja no n'hem sabut res més, i això és perquè els nostres cracs no fallen i tot va bé.

Als homes de ferro (feu riure, tots amb la mateixa jaqueta de campions) cal dir-los que a veure si tibeu al Toni (no es deu aborrir al darrera?) I el Martí, que no se'ns encanti. I la falta d'assistència del Sr. Rovelló és de destacar.

Al darrera també ens va faltar la Montse, però ens va acompanyar la colla de Puig-Reig, que de gresca i companyia en fan la que vulguis. A l'equip, també hi havia molta gent nova, i estem encantats de fer créixer el grup, per ser més a ajudar-nos els uns als altres, i disfrutar encara més les hores de patiment; perquè no hem d'oblidar que la primera, tot i no ser massa llarga, fa patir el més pintat.

Primer de tot cal parlar de la Segarra, que ens acollia. Els que l'han fet molts cops diuen que mai, mai, la Segarra havia estat tan verda com aquest any; i ara, és el moment de recordar aquella nevada que va fer sortir tothom al carrer, i que va fer que la humitat de la terra ens hagi donat uns paissatges verds i preciosos (i no em digueu més que la Segarra és aborrida, que si poguéssim parar i respirar a fons, veurieu com disfrutem d'aquells paisatges). Aquest any només ens va faltar als camps de blat i d'ordi una mica més de vent, que hagués pentinat aquelles fulles fines i ens hagués deixat veure un mar d'onades verdes. Bé, el vent ens va venir, però, de cara, i no ens va ajudar gaire a l'hora de caminar.

Em podria passar l'estona fent una disquisició sobre els camps de blat, però parlaré d'un tema molt més interessant, les anades al lavabo. Mireu, si la Segarra té alguna característica, com ja hem dit, són els camps, perquè és clar, no se'n diu el Graner de Catalunya perquè si, si no perquè no hi ha boscos, alguna alzina i alguna punta de bosc, i res més, camps. De fet, d'homes drets d'esquena, que ves a saber què feien, te'n trobaves força mentre caminaves, però, i les dones? Deixeu-me dir que quan no hi ha arbres els espais de darrere les cabanes de pastor haurien de ser obligatòriament femenins... o tinc una idea millor: queixem-nos ((-: broma) un tema més que cal arreglar de les caminades: les anades al lavabo de la Segarra! Potser fins i tot ho hauríem de parlar a la reunió del dijous. En parlem en aquesta caminada perquè aquesta és una característica remarcable dels Castells, ja és el segon any que caminant caminant, la meva ment en fa una disquisició.

Però hi ha més coses interessants, si algú es vol queixar, també ho podem fer perquè un any més, el nostre govern no fa res perquè els castells s'arreglin una mica. Bé si, una millora, però no és pas un castell, i per comprovar-ho vegeu les imatges com a referència. A Florejacs ara hi ha un gran pont, és nou, i està asfaltat (hem fet una foto comparativa de l'entrada pel pont de l'any passat i de la sortida pel pont d'aquest any, anàvem en direcció contrària).

I una altra diferència, l'any passat ens van donar ceba cuita, boníssima, per acompanyar la botifarra de dinar, i aquest any talls de bacó fregidets. Aquesta gent de la Segarra són uns detallistes! Com sempre hi havia brou casolà boníssim (aquests no són com alguns altres que donen caldos de sobre!), i es podia fer el raig després de dinar. Dinar que, per cert, hem sabut que els homes de ferro van fer a les 11 del matí, i que els de darrere van fer a quarts d'una... així doncs, a quina hora van dinar els madelmans? Sabem que el Roger va dinar a Igualada perquè va començar a les 7 hores i a la 1 havia de ser a dinar, i segur que, com tots els altres, era a l'hora a lloc. Quins cracs! Cal dir que aquesta també és una típica característica dels castells, el dinar d'hora. Però potser no està del tot malament, perquè qui no va conscienciat de la llargada real (que això ja no són populars!), l'hora de dinar l'esperona a pensar que ja és molt enllà i a continuar caminant, i després, és clar, pots estar fet pols però per 15 quilòmetres que no són res! ja no plegues, perquè la vols acabar, i vols puntuar per l'equip.

I això és el que va fer el Sr. Fent Camí, que tenia tot el peu fet una butllofa, i ja sabeu que no exagerem, amb aquella pell de ballarina que se li ha fet als peus de tant temps de no fer res. El Sr. Tremola Terra ens el va salvar, i la nova incorporació de la infermera Carmen van fer que tot l'equip, en pes, acabés la cursa. La bicampiona, una altre cop, ja ha tornat i va per la tercera (ho sabemmmmm ... i ens encanta!), i el Sr. Vent, altrament dit el saltinbanqui de l'equip, i la reportera Tribulete (que segur que és un sobrenom que no conec pel salt generacional, però que m'ho diu el Toni) fèiem fotos per assortir bé el web de les imatges. Bé, el cas és que una hora abans que tanquessin el control de l'arribada, tots érem a Hostafrancs. Felicitats a tots!

Recordeu fets importants: l'olor i els crits de les truges, que no en vam trobar poques! Els bancals o murs de pedra seca, especialment els de pedra quadrada vermella, els camps de blat sense fi, i els poblets a sobre turonets (molt petits) coronats per un castell o un campanar... que em recorden a:

el meu país es tant petit
que des de dalt d'un campanar

sempre es pot veure el campanar veí...
Lluís Llach
I no em torneu a dir que la Segarra és lletja!

Bé, també volia dir que aquesta caminada no l'oblidarem mai.