Extra Bonus

El pinball
(traduït de la Wikipedia, l'enciclopèdia lliure)
"El Pinball és un tipus de joc recreatiu en el qual un jugador intenta fer el màxim de punts mitjançant una o més boles metàliques que es troben dins d'una caixa de vidre. L'objectiu principal del joc és aconseguir el màxim de punts possible. Els objectius secundaris són maximitzar el temps que s'hi està jugant (guanyant boles extra i mantenint les boles en joc com més temps millor) i aconseguir partides gratuïtes (conegudes com a extra bonus)."

El pinball és un món, un clàssic. Com el futbolí o el billar. No hi ha plaisteixon que pugui amb ell. Només tens dos butons per apretar, i tot depèn del tacte, la suavitat i, de vegades, la força. A més, pots fer trampes: quan estàs a punt de perdre la bola, pots intentar bellugar la màquina per evitar-ho. Si ella no ho nota, vale, si ho nota, pita, s'encén un llum que diu TILT (falta) i perds. Per tant, si vols durar, has de saber trobar aquell punt que et permet anar al límit, però sense passar-te, sense fer falta, o se t'acaba la partida. Quan s'acaba, al visor de la màquina s'hi belluguen tot de numerets que acaben formant un número de dues xifres. Si aquest número coincideix amb les dues darreres xifres de la teva puntuació, tens partida gratis, extra bonus.

El pinball i nosaltres
Nosaltres no havíem pas jugat les tres boles que té cada partida. Però potser vam voler que una bola ens durés més del que havia de durar. Per això vam intentar bellugar el pinball, però la màquina és molt puta, se'n va adonar, i ens va marcar falta. La partida s'hauria d'haver acabat allà, però és el que tenen els sorteigs i l'atzar, et pots passar la vida dient "a mi no m'ha tocat mai res" i llavors, pam, va i et toca la grossa. A nosaltres ens va tocar l'extra bonus.

Al començar l'extra bonus, no sabiem quines serien les normes de la nova partida, però a la Segarra vam veure que, més o menys, podiem continuar jugant igual que ho feiem abans. Sembla una bestiesa, perquè ja se sap allò tan tòpic que no valores les coses fins que les perds (o casi). Doncs sembla una bestiesa, però per a nosaltres, saber que les normes del joc eren les mateixes de sempre, va ser l'alegria més gran que haguéssim pogut tenir.

A la sortida a Hostafrancs, durant les 11 hores de passejadeta i, sobre tot, a l'arribada, va ser molt difícil mantenir la calma i intentar viure-ho amb naturalitat (tampoc volíem montar un espectacle). Però això no vol dir que no ens passessin 1000 coses pel cap, que no recordessim tot el que ha passat en els darrers mesos, el que ha costat tornar. I, més que res, vam pensar en la gent, en tota la gent a qui debem tant. Així doncs, gràcies a:

- els 3486 traumatòlegs que, en una mostra de delicadesa que els agraïm profundament, ens van saber motivar dient-nos que mai més faríem una caminada de resistència, que els dies grisos ens farien mal totes les articulacions, que ells tenien un amic que tenia un veí que era cosí d'algú que es va fer exactament el mateix que nosaltres ("però el mateix, el mateix, eh?") i que mai més va poder anar a comprar el pa sense que li fes mal tot. A tots ells, gràcies.

- tots aquells que, amb unes associacions d'idees que encara no hem pillat (l'È. i l'E. som així de justets, vès!) relacionaven directament "caminades de resistència" amb "accident mortal". Deien: "esteu bojos, caminar tant, així és clar que...", "esteu bojos, caminar tota la nit, és normal que després...", "esteu bojos, passar-vos el cap de setmana patint, com no voleu que us passi...", o "esteu bojos de tornar-hi, que no veieu què ha passat?" i mil coses més. Com deia l'anunci, si els bojos som nosaltres, com és que els que estan tot el dia tancats són ells? En qualsevol cas, només que sàpiguen que no hem après la lliçó.

Però en tots aquests només hi vam pensar un momentet, a qui de veritat voliem donar les gràcies és a:

- les families i amics de l'Anoia, el Vallès i el Bages, per ser-ho i per ser-hi.

- als "rivals" d'Esparreguera, que són de tot menys rivals. Especialment al seu autobús, que sempre que ens ha calgut ens ha obert les portes i ens ha permès de viatjar-hi.

- a la gent del Uecanoia i tots aquells que amb els que ens vam reunir en un "dinar de mitja temporada" cel·lebrat quan la temporada ja s'havia acabat, i en el qual vam descobrir moltes coses noves de la nostra vida, totes bones.

- a tots els uecanoierus que han caminat amb nosaltres (no ens atrevim a posar noms, perquè no ens perdonariem oblidar-nos-en cap).

- al X. i les M., perquè segurament són les persones amb qui més hores vam compartir l'any passat i, tot i això, encara volen ser amics nostres.

- al P. i el R., per tantes i tantes coses...

- i finalment, a la N. i a la Q. No és que hi creguem gaire, però per si de cas...

I amb això tanquem la carpeta... A caminar, que l'extra bonus ja ha començat!