A la riera de Merlès

La riera de Merlès ha estat la primera caminada que ja tenia una mica de solera que hem fet alguns dels membres de l’equip. Només eren 22 quilòmetres, però amb la forma no s’hi juga, i un dia ple de pluges ens va ajudar a cansar-nos, quan al final de l’excursió tot, tot, era un fangar!

Primer de tot dir que la Montse no ens va poder acompanyar, perquè li han desmuntat el galindó. I això em fa pensar que a partir d’ara, quines competicions més avorrides al final de les CCCR si la Montse ensenya el seu peu i és com el d’una ballarina! Bé, no et passis, i recupera’t, que al darrere xerrant et trobem a faltar molt.

Per nosaltres dos, que no hem pogut fer quasi bé res des de fa molt de temps, va ser arribar a casa com quan abans fèiem 50 quilòmetres. Un turmell inflat i unes cervicals que deien ‘hola’ a cada moviment que fèiem ens feien recordar que la nostra forma encara és patètica.

I una altra cosa, el viatge en autocar va anar prou bé. A part d’un vèrtic inicial produït pel fet d’anar a primera fila (i per aquella carreterota nova que tenim a la comarca a davant de Sant Genís que sembla qui sap què al mig del no res!). Però bé, suposo que les teràpies de xoc han salvat més d’un espantat; i també gràcies al Pep i l’E que em distreien i que em van fer dormir mitja tornada. Tot i que jo havia dit que NO! (gran paraula!).

Bé, l’excursió va ser molt, però molt interessant. D’aquelles que als que no els agrada caminar també els interessa...Els nostres companys berguedans ens van ensenyar les seves pedres. La riera de Merlès té molt cabal d’aigua. De fet, tot i haver-la degradada amb el nom de riera, és tant important a la zona, que té per afluents rius, on s’és vist! Gràcies a aquest cabal, els habitants dels segles passats, i suposo que fins a començaments de segle XX, n’habitaven els voltants que, mercès a les rescloses i la força de l’aigua quan queia, van poder construir-hi molins i moldre molts i molts productes alimentaris i de gra per bestiar. Sempre penso en com devien ser els paratges per on passem quan veig cases mig enderrocades. L’E sempre diu: ‘aquí hi va viure i morir molta gent abans que ara nosaltres ho vegem així’; i impressiona pensar que algun dia aquella gent o bé van morir, o bé casa seva va quedar sense ningú, quan tenir un molí ja no permetia guanyar-se la vida. Sobta que tot allò que ara per a nosaltres és bucòlic, fossin els camins que la gent feia per la seva vida, i que els tenien gravats a les seves ments com nosaltres coneixem els noms dels carrers d’Igualada o dels nostres pobles. Jo sempre dic que a mi m’encanta badar, mirar paisatges, però sens dubte conèixer pedres sempre et fa sentir petit.

A més, l’aigua, que és molt més vella que els homes, i que fa somiar als encantats, ha anat deixant els seus forats a la roca. I això ens va fer saltar uns quants camins de l’aigua fets a la llera del riu. Hi havia forats de pal a la roca i encara quedava alguna palanca vella per on va costar de passar; i també hi havia un bon tros cremat, però les rouredes revifen, i pels que estaven al cas, vam passar pel costat d’alguns roures espectaculars. Els roures ja hi eren, quan a la riera i havia gent, més enllà dels excursionistes. Van dir, els de la terra, que a l’estiu la riera és plena de gent banyant-s’hi. A nosaltres, ens va recordar tant l’Olla de la riera de Talamanca.

Al final el grup es va dividir en dos, perquè el fang havia fet l’excursió més dura del que tots ens pensàvem. Però bé, després de la bona passejada, el bon tiberi va fer que tots tornéssim a casa la mar de panxacontents.