Avui m'he mullat els peus!

A la meva comarca hi ha una gent que no tinc ni idea de qui són però van en bici, i porten uns mallots on hi diu "els tolls pel mig". Doncs jo també! Avui m'he mullat els peus com una senyora gran a sobre la meva bicicleta. Fent esment a la veritat diré que a sobre la bici només ho he fet en algun torrent de pedra, on la bici no s'enfonsa en el fang i l'aigua passa prou alta com per mullar-me les bambes mentre pedalo. Prou alta, he dit! (increïble però cert!) Però quan me'ls he mullat del tot ha estat les tantes vegades que he hagut de baixar de la bici perquè la roda se m'havia enfonsat al fang d'uns torrents que ja no existien. He baixat de la bici i he quedat ben xupa. Semblava Suïssa tu!

Si senyors, avui he arribat a casa amb la cara plena de fang i la bici feta un porqueria, i què!, més dies plogués i m'embrutés de cap a peus si sempre puc tenir al meu voltant els meus camps ben verds, o ben grocs (de la soja).

Sant Jaume de Vallhonesta. Un altre petit somni fet realitat.

Feia molt i molt de temps que volia visitar a aquest casalot. Sempre, però sempre que anava al Sot de l'Infern me'l mirava, des de la distància, des de l'altra banda, i el veia allà, a l'altra punta de la vall, com una silueta ajaguda, i imponent. Dominant tot el sot. El Sot de l'Infern, és un lloc on la calma m'envaeix. Un lloc on normalment acostumo a anar-hi sola (i m'encanta que sigui així) i on sempre acabo obrint l'ànima i els sentits a la immensitat de la vall... i a dalt, a la carena d'un dels collets, un casalot (no pas el Farell, no!), un casalot immens, que podríem dir que sembla transformar el collet en un edifici. I si, així és.

Vallhonesta impressiona. M'impressiona pel que té de misteriós, allà, formant part de la silueta a la muntanya. Però encara m'impressiona més pensar que aquest casalot cobria el Camí Ral (el de Barcelona a Manresa) i que els cavalls i carruatges passaven per sota, que la construcció anava de punta a punta del collet, que era l'Hostal més important de tot el camí, i que a començaments de segle encara s'hi feia parada i fonda (com quan la iaia deia que per ella anar a Barcelona, durant molts anys, havia volgut dir un dia de camí!) i aquesta fonda era sempre plena de vida. Aquelles parets interiors, encara s'endevinen blaves, fins que acabin caient pel pas del temps i la quietud, com la resta, m'impressionen.

Com és, com era...


Ara ja l'he vist. Tants cops d'imaginar-me'l i ja l'he vist. Un cop ets allà, és clar, i com passa normalment, no impressiona tant (tot i que encara queden cavalleries i primer pis, i balcons, i si, si que és xul·lo de veure). Però he volgut deixar constància d'aquesta sensació en aquest post. He volgut que la sensació que tenia d'aquella gran sil·lueta carenera, i abans que el meu cervell se n'oblidés del tot, del desconeixement, quedés aquí escrita, que el post no passa, i reconèixer el sentiment d'aquí a molt temps, quan hi hagi tornat, quan me l'hagi imaginat reconstruït... i allò que passa amb les coses... que van desapareixent, com els sentiments que van canviant.

Reconeixement segon: al nostre secretari, i a l'equip que fan!

Un equip que formen dues persones, el primer campió, el vocal de la secció, iiiiii.... a si, i l'Anna, la nostra júnior que ens ha acompanyat més d'una nit! serà una gran campiona! (i guapa!).

Bé, l'equip, el gran equip del seny i la rauxa, ben repartit en cada moment, sense el qual mai s'hagués guanyat aquesta copa; un equip amb el qual mai ens hem sentit sols al club, i sempre ens han fet sentir la il·lusió que ens ha permès guanyar.

I com no podia ser d'altra manera, aquí va la "poesia" al nostre grandíssim Secretari:

...
Aquell que ha fet tantes i tantes caminades, ha passat tantes i tantes hores amb l'equip, el del començament, el del mig, i el més nou. Aquell que ens ha ensenyat a tots com ho havíem de fer. Caminant.

Aquell que ha fet amics, que ha conegut gent, que s'estima a tothom i que tothom se l'estima, i que a tots ens ha ajudat, un dia o altre. Caminant molt.

A l'home que va ser nomenat secretari pel senyor vocal, pel seu bon fer, per la seva feina, i sobretot... per fer broma, fer-ne molta, i riure d'ell mateix, amb nosaltres, fent-nos riure, junts... fent-nos sentir part d'un grup ( i mullant-nos, sempre que hi ha aigua és un bon moment per jugar, i si no, també, jeje). Sense parar mai de caminar.

És aquell que es va fer dir home de ferro, i quan va creure que ja no es mereixia aquest estatus (no se'l mereixia... noooooo!jiji), es va fer dir homm..d...ferr... i finalment s'ha acabat dient el Ramon, el nostre Ramon, el nostre Secretari. De l'Equip. I corrent, corrent i caminant.

El que s'ha preocupat de fer-nos quedar bé, el que ha sabut guiar-nos, perquè sobre caminades ho sap tot... i també, el que ens ha fet córrer... punyeta, i a tots (oi Joan que ens ha fet córrer?!!! jiji). Caminant més depressa que mai.

Felicitats Secretari, pel títol que ens has fet aconseguir. Però el mèrit teu també és per a molts títols individuals, teus i nostres. Felicitats i gràcies. Gràcies per tot. Sempre caminant.

El Ramon diu (18 Nov. 2006 blogger comments):

Ramon Serra said...

El 2006 ha estat un any magnífic per les caminades de resistència del nostre Club, ho hem guanyat tot!

• Campionat de Catalunya per Entitats

• Copa Catalana de Caminades de Resistència

• Copa a l’Entitat amb més arribats a la Marxa del Garraf

A més, nou socis han quedat campions de Catalunya individuals, hem estat primers a 11 de les 15 marxes, rècord de 61 marxes consecutives...

Però no ens han regalat re, tot ha estat gràcies al nostre esforç, a l'esforç d'una seixantena de socis, els quals, uns amb més quilòmetres, altres amb no tants, tots hem contribuït a forjar aquest gran any.

Des d'aquestes línies i com a secretari de la secció, us dono les gràcies per tot l'esforç realitzat, per tants i tants quilòmetres recorreguts en tots aquests anys, perseguint amb il•lusió aquest triomf que finalment ha arribat.

Hem passat fred, calor, ens hem lesionat, hem caminat nits llarguíssimes, ens hem perdut, ens han sortit butllofes i ens han caigut ungles, hem conegut a molta gent i hem fet amics; molts amics, escampant el nom del Club Excursionista Uecanoia per tot Catalunya.

Ha estat una etapa de la meva vida meravellosa, irrepetible. Estic content perque crec que tot el que hem fet ha valgut la pena.

Deixo les caminades de resistència al millor moment que ho podia fer, esperant que el camí que he ajudat a obrir, s’ompli de nous socis amb la ilusió de noves victories.

18 novembre, 2006 22:44

Reconeixement 1er: al nostre campió número 1, a qui més s'ho mereix!

Aquest post només l'escric perquè em sembla que al final de temporada em calia fer quatre últims esforços per mantenir el bloc amb vida (o reviscolar-lo, si més no! jiji):

1. Fer una referència al que ve ara, 2. fer una referència al que vindrà després, 3. fer una referència al que vindrà o als que vindran una mica més tard, i 4. escriure, com que és la darrera de l'any i m'he columpiat una mica, una crònica, ben ben llarga... perquè ens hi puguem estar fins la temporada que ve (que com que serà abans que la festa de trofeius de la FEEC, necessitem que la crònica duri fins al març).

Començo amb el que ha d'anar el primer:

Potser hauria de tenir paraules, però no les tinc, primer tinc unes imatges...

Currant-s'ho, des del començament fins al final

Des de la primera caminada fins la última

Patint per tots i per tot, perseguint-nos a tots i per tot,

Il·lusionant-nos a tots i per tot,

transmetent-nos la seva il·lusió,

Èssent feliç mentre ens cuida,

mimant-nos, comptant-nos, renyant-nos, trucant-nos, fent-nos córrer, animant-nos

i aquest any, el títol és per ell, més que per ningú altre.

Felicitats, primer campió... (i per molt que no te'n facis la idea, si hem guanyat és per culpa teva, culpa primera només teva, i no ho oblidem!)

A sota teniu la crònica de la Susanna, la que surt als diaris, per disfrutar! (només surt una imatge perquè, de moment, el blogger, no s'enrotlla, i no me'n vol deixar posar més!)

El Club Excta. Uecanoia guanyador de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2006

Aquí teniu la crònica que ha fet la Susanna, i que mercès a la seva velocitat i perseverància, ha sortit a tots els mitjans, amb una foto molt currada del XaviVent.

Així doncs, llegiu, llegiu...

El passat diumenge 5 de novembre l’equip de caminades de resistència del Club Excta. Uecanoia format per 51 membres participava en la dotzena edició de la Marxa del Garraf. Aquesta era la última prova de la Copa Catalana de Caminades de Resistència d'aquesta temporada, organitzada per la Unió Muntanyenca Eramprunyà.

A diferència de la última temporada, les dues primeres posicions de la classificació per Entitats encara no estava decidida i la lluita pel títol es centrava entre el Club Excta. Uecanoia i el Club d’Esparreguera. Tot i que el Club Excta. Uecanoia portava punts d’avantatge, el resultat del campionat no quedava resolt fins que els participants d’ambdós clubs finalitzessin la marxa i es realitzés el recompte de punts.

Finalment va ser el Club Excta. Uecanoia el que es va endur la més que merescuda victòria, ja que la crida a la participació del club als seus socis va reportar 408 punts als 2.442 que ja havia aconseguit durant la temporada, confirmant una victòria que semblava previsible.

Uns 720 participants van prendre la sortida des de Gavà, per recórrer els 45 quilòmetres d’un interessant itinerari que dona una complerta visió del Parc Natural del Massís del Garraf. Els marxadors van poder gaudir de la sortida del sol assolint les primeres rampes que portaven fins al Castell d’Eramprunyà, racó que regala una de les millors vistes de tot el recorregut.

La Desfeta, la Morella, la Mola, punts més alçats mostraven als participants part de l’orografia de les comarques veïnes i més enllà. La resta de l’itinerari va transcórrer pels paisatges típicament “garrafencs”, com el laberint de corriols entre avencs a la baixada de la Morella, les rieres de la Plana Novella i la de Begues, o l’encisador camí dels Penitents.

Un any més cal agrair als organitzadors la seva perfecta logística i el seu bon saber fer, que va impressionar als participants i així ho van poder comprovar al llarg dels diferents avituallaments que es van trobar en el transcurs de la prova.

Enguany, com a novetat el Patronat Municipal d’Esports de l’Ajuntament de Gavà va premiar amb una copa al club excursionista amb major nombre de participants que completessin la prova. Aquesta va recaure al Club Excta. Uecanoia, ja que els 51 socis que es van aplegar a la sortida van aconseguir finalitzar-la amb èxit.

Mentre els últims participants anaven arribant, els membres del Club Excta. Uecanoia, que ja ho havíem fet, començàvem a celebrar la més que esperada victòria lluint una vistosa samarreta commemorativa per l’ocasió.

En acabar es va procedir a l’acte de reconeixement dels campions, presentat pel president de la Unió Muntanyenca Eramprunyà i per membres del Comitè Català de marxes de la FEEC. Aquests van obsequiar amb ampolles de cava a les tres Entitats millor classificades que van estar: 1er. el Club Excta. Uecanoia, 2on. el Club Excta. Esparreguera i 3er. Club Excta. de Teià.

La festa de comiat de la temporada, va finalitzar amb el lliurament del nostre club a les entitats que van aconseguir la segona i tercera plaça d’un gravat en fusta realitzat a mà de l’escut de la ciutat d’Igualada. Alhora els companys d’Esparreguera ens van obsequiar amb un pastís de xocolata en forma de copa, mentre que els de Teià ho van fer amb dues ampolles de cava, en reconeixement del triomf de l’equip.

Sota una pluja de cava va esclatar la tradicional festa que caracteritza aquesta última prova. Oblidant l’esgotament que suposa l’esforç realitzat i envoltats d’un agradable caliu i mostres de simpatia, les tres entitats guanyadores varem celebrar la victòria.

Cal destacar que la secció de Caminades de Resistència del Club Excursionista Uecanoia ha participat en aquest campionat en els darrers 7 anys, quedant sempre entre les posicions capdavanteres, com la tercera plaça obtinguda a l’any 2004 i la segona plaça obtinguda la passada temporada.

El club vol agrair l’esforç de l’equip que durant tota la temporada ha lluitat amb il·lusió per aconseguir aquest títol. També cal donar les gràcies a tots els familiars, coneguts i amics de l’equip habitual, fins i tot als directius de l’entitat que amb la seva participació a aquesta última prova ens han recolzat a aconseguir un títol que encara estava per decidir.

Gràcies a tots per ser més que un equip.

(ho sento, però avui el blogger no vol fotos!)

Campions de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2006: L'Equip de la Uecanoia

(comença la crònica, però s'anirà allargant, felicitats colla de cracks!)

Campions. Companys, felicitats a tots, així ha acabat la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2006. Aquell triomf tant esperat, i sirgat durant tants anys pels nostres companys, i per tots nosaltres, ha donat fruit. Felicitats a tots i visca l'equip de Caminades de Resistència de la Uecanoia.

Tot va començar així... cinquanta-dos... hem aconseguit cinquanta-dues inscripcions. Increïble, tot l'equip senser, sense cap falta, els grans, i els joves, els més antics i els més nous, la junta directiva en pes, i pares, amics, parelles i altres... tothom volia ajudar un equip d'anoiencs que feia molt temps que lluitava per la copa. Es va treballar, es van fer trucades, es va informar, es va il·lusionar, i la il·lusió... que l'heu sabut transmetre molt i molt bé... ens han fet flamants campions amb més de 400 punts de diferència. Molta gent, molta i moltes caminades... i el més important, em sembla que tots n'estem molt orgullosos!

Tot va acabar amb una gran festa. Una festa on vam rebre ruixades de cava, crits de Uecanoia, un pastís amb una capa de xocolata d'un dit, boníssim, on hi deia campions 2006 Uecanoia, de part dels companys esparreguerins, un trofeio en forma de copa de campions, i no podem oblidar unes samarretes llampants verdes regal del club. Ens vam fer un munt de fotos i vam jalar i veure tots junts. Un vespre bonic de veritat. Alguns amb dinars ostentosos a les dues (els màdelmans, que van acabar a partir de les dotze!). Una gran festa per un gran equipàs de cracks.

CAMPIONS

Felicitats equip!

Caminant caminant, un munt d'anoiencs eufòrics... Marxassa 2006

Benvolguts companys, no puc més que felicitar un equip que apunta maneres de... som molts i molt preparats. Felicitats i endavant, que només en queda una i...

Felicitats als nous campions, el David, i el Josep Maria... un altre orgull de l'equip, els nostres madelmans (ja tenim cinc campions!).

Rasos - Manresa 2006. Com va amunt aquest equipàs!

Felicitats, futurs... no ho vull dir per si de cas, però de tota manera som un gran equip.

I cada dia som més i més i més...

Ja som més a la vora... tothom apunt per la Marxassa? apunteu-vos avui mateix! (però teniu temps fins dijous).

A sota teniu la crònica que va ha fet el XaviVent de la Trenkakames, sobretot, no us la perdeu!

!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!
!!!!!!

MÉS TRENCA-CAMES QUE MAI ! Trenkakames 2006

El XaviVent de Puig-reig, des de divendres que té la crònica acabada...

I aquí teniu la primera crònica del reporter Xavivent de Puig-reig:

Tot i que per mi el recorregut va ser millor que l’any passat, doncs la gent de la Lira seguint els consells que ells mateixos demanen quan acabes la marxa, en una fulla(exemple a seguir), van aconseguir restar km de carretera a la prova, i també van aconseguir, fent la prova a l’invers i avançant l’horari de sortida a les 11, que el màxim nombre de marxadors arribes de dia al Montmell (molt demanat l’any passat). Amb aquests canvis també els primers 40 km es van endurir considerablement pel fet d’haver de creuar tota la Serra Pedregosa i la Serra del Migdia, serres on no hi manca la pedra, al igual que a la del Montmell, això combinat amb els seus respectius desnivells i la calor que va fer a les hores centrals del dia, (que aquest any va desbancar a la Montserrat-Reus), fa que li hagi posat aquest títol.

Uns 170 marxadors ens vam aplegar al local de la Lira, entre ells 8 del nostre equip, i que amb el cap bastant més dur que les roques del Montmell, vam començar i acabar la marxa sense masses incidents, la sorpresa va ser no veure L’Èlia que fins ara havia vingut a totes les marxes, és clar que per venir a una de les marxes més dures del campionat, un, a més d’estar molt ben preparat físicament, ho ha d’estar també mentalment, perquè sinó la marxa és pot convertir en un autèntic mal son. Una altra sorpresa, aquest cop agradable, va ser que el Serafí va vindre al local de la Lira a saludar-nos i desitjar-nos bona sort, ja que ell encara es recupera d’una lesió, i no estava preparat per fer la marxa.

Van donar la sortida poc després de les 11, vam marxar direcció a Sant Vicenç, una olor ens envaïa, eren les garrofes que havien caigut del arbre i ningú les havia collit, com han canviat els temps!, tant que havíem sentit ha dir allò de “guanyar-se les garrofes!”, en aquesta marxa nosaltres també ens les vam guanyar, però amb referència als punts, ja que tots vam puntuar. Pocs km després de sortir de Sant Vicenç, enfilarem la Serra Pedregosa direcció Albinyana, a partir d’aquí els núvols es van esvair i la calor i xafogor ens va fer suar, vam seguir caminant per pobles, fins a Rodonyà, on ens esperava un ja tard dinar, aquí ens vam retrobar, la Montse i jo que anàvem darrera amb el Xavi,el Martí i el Joan que encara acabaven de dinar els altres del equip ja havien passat, davant anaven el David i el Josep Maria, després el Jordi amb el seu company Markus i després de dinar van sortir el Martí i el Joan i seguidament nosaltres amb el Xavi, aquestes posicions les vam mantenir tot el que quedava de marxa, després de recorre uns 8km més, vam arribar a Mas d’en Bosc, fins ara exceptuant la Serra Pedregosa la marxa s’havia desenvolupat per camins de pistes, a partir d’aquí la cosa va canviar en lloc d’anar cap a Can Ferrer, per carretera ens van desviar a la dreta per enfilar la Serra del Migdia, cada cop que pujàvem un puig buscàvem amb la vista l’església de Sant Miquel, que esta al peu del Montmell, perquè el volíem pujar de dia. Però caminant per un (no m’atreveixo a dir camí) estret corriol pedregós, que de mica en mica t’anava trinxant els peus, a més del constant frec amb les fulles dels garrics a les cames, i alhora gaudint del paisatge que les boires(que afortunadament havien tapat el sol ) ens deixaven entreveure. Va fer que caminéssim més lentament fins arribar al Montmell pràcticament de nit; vam creuar el rocós Montmell- que aquest any després de creuar la Serra del Migdia el vaig trobar curt i fàcil- i vam arribar al Control de Sant Marc, el tram més dificultós i alhora més bonic ja havia quedat enrera, ara ja vam poder estirar les cames sense haver de vigilar on posàvem els peus, i vam accelerar la marxa , passant per pobles abandonats com Marmellar i d’altres molt tranquils com Aiguaviva, només trencava el silenci de la nit la musica de una festa rai? no ser si és aquest el nom, poden canviar el nom però tots sabem perfectament el que s’hi fa. Tant silenci va fer que a la riera de Marmellar , el Xavi i després la Montse els hi vingués diguem” l’efecte Èlia” vam parar unes 3 vegades, quin contrast aquesta marxa poder parar a dormir i ningú ens passava, en canvi feia dues setmanes a la Matagalls bevies un glop d’aigua i et passaven deu marxadors .Vam passar de la marxa més nombrosa a la de menys participació.

Bon àpat el que ens esperava a Cal Noya, botifarra, pa amb tomàquet, porró de vi, cafè, etc, i tot t’ho anaven servint com un restaurant, després vam pujar al Castellot, la última però dura pujada, més endavant és va fer de dia, ja veiem el Vendrell, semblava a prop però va costar d’arribar-hi .Vam entrar al local de la Lira i ens van rebre amb aplaudiments, en aquests moments tothom està content, felicitacions, etc. Ens van donar uns grans diplomes, a l’alçada dels organitzadors, perquè aquesta marxa pot agradar o no, però del que no hi ha dubte, és que ells volen fer-la al gust del seus participants.

Només una reflexió: en aquesta marxa vam ser menys que els del club Esparreguera, però uns abandonaments (cosa que no desitjo a ningú), va fer que al final quedéssim igualats, serà un preludi d’allò que anomenen “ la sort dels campions”?......de totes maneres ens farà falta alguna cosa més si volem guanyar!.

XaviVent