dimarts, d’octubre 17, 2006

MÉS TRENCA-CAMES QUE MAI ! Trenkakames 2006

El XaviVent de Puig-reig, des de divendres que té la crònica acabada...

I aquí teniu la primera crònica del reporter Xavivent de Puig-reig:

Tot i que per mi el recorregut va ser millor que l’any passat, doncs la gent de la Lira seguint els consells que ells mateixos demanen quan acabes la marxa, en una fulla(exemple a seguir), van aconseguir restar km de carretera a la prova, i també van aconseguir, fent la prova a l’invers i avançant l’horari de sortida a les 11, que el màxim nombre de marxadors arribes de dia al Montmell (molt demanat l’any passat). Amb aquests canvis també els primers 40 km es van endurir considerablement pel fet d’haver de creuar tota la Serra Pedregosa i la Serra del Migdia, serres on no hi manca la pedra, al igual que a la del Montmell, això combinat amb els seus respectius desnivells i la calor que va fer a les hores centrals del dia, (que aquest any va desbancar a la Montserrat-Reus), fa que li hagi posat aquest títol.

Uns 170 marxadors ens vam aplegar al local de la Lira, entre ells 8 del nostre equip, i que amb el cap bastant més dur que les roques del Montmell, vam començar i acabar la marxa sense masses incidents, la sorpresa va ser no veure L’Èlia que fins ara havia vingut a totes les marxes, és clar que per venir a una de les marxes més dures del campionat, un, a més d’estar molt ben preparat físicament, ho ha d’estar també mentalment, perquè sinó la marxa és pot convertir en un autèntic mal son. Una altra sorpresa, aquest cop agradable, va ser que el Serafí va vindre al local de la Lira a saludar-nos i desitjar-nos bona sort, ja que ell encara es recupera d’una lesió, i no estava preparat per fer la marxa.

Van donar la sortida poc després de les 11, vam marxar direcció a Sant Vicenç, una olor ens envaïa, eren les garrofes que havien caigut del arbre i ningú les havia collit, com han canviat els temps!, tant que havíem sentit ha dir allò de “guanyar-se les garrofes!”, en aquesta marxa nosaltres també ens les vam guanyar, però amb referència als punts, ja que tots vam puntuar. Pocs km després de sortir de Sant Vicenç, enfilarem la Serra Pedregosa direcció Albinyana, a partir d’aquí els núvols es van esvair i la calor i xafogor ens va fer suar, vam seguir caminant per pobles, fins a Rodonyà, on ens esperava un ja tard dinar, aquí ens vam retrobar, la Montse i jo que anàvem darrera amb el Xavi,el Martí i el Joan que encara acabaven de dinar els altres del equip ja havien passat, davant anaven el David i el Josep Maria, després el Jordi amb el seu company Markus i després de dinar van sortir el Martí i el Joan i seguidament nosaltres amb el Xavi, aquestes posicions les vam mantenir tot el que quedava de marxa, després de recorre uns 8km més, vam arribar a Mas d’en Bosc, fins ara exceptuant la Serra Pedregosa la marxa s’havia desenvolupat per camins de pistes, a partir d’aquí la cosa va canviar en lloc d’anar cap a Can Ferrer, per carretera ens van desviar a la dreta per enfilar la Serra del Migdia, cada cop que pujàvem un puig buscàvem amb la vista l’església de Sant Miquel, que esta al peu del Montmell, perquè el volíem pujar de dia. Però caminant per un (no m’atreveixo a dir camí) estret corriol pedregós, que de mica en mica t’anava trinxant els peus, a més del constant frec amb les fulles dels garrics a les cames, i alhora gaudint del paisatge que les boires(que afortunadament havien tapat el sol ) ens deixaven entreveure. Va fer que caminéssim més lentament fins arribar al Montmell pràcticament de nit; vam creuar el rocós Montmell- que aquest any després de creuar la Serra del Migdia el vaig trobar curt i fàcil- i vam arribar al Control de Sant Marc, el tram més dificultós i alhora més bonic ja havia quedat enrera, ara ja vam poder estirar les cames sense haver de vigilar on posàvem els peus, i vam accelerar la marxa , passant per pobles abandonats com Marmellar i d’altres molt tranquils com Aiguaviva, només trencava el silenci de la nit la musica de una festa rai? no ser si és aquest el nom, poden canviar el nom però tots sabem perfectament el que s’hi fa. Tant silenci va fer que a la riera de Marmellar , el Xavi i després la Montse els hi vingués diguem” l’efecte Èlia” vam parar unes 3 vegades, quin contrast aquesta marxa poder parar a dormir i ningú ens passava, en canvi feia dues setmanes a la Matagalls bevies un glop d’aigua i et passaven deu marxadors .Vam passar de la marxa més nombrosa a la de menys participació.

Bon àpat el que ens esperava a Cal Noya, botifarra, pa amb tomàquet, porró de vi, cafè, etc, i tot t’ho anaven servint com un restaurant, després vam pujar al Castellot, la última però dura pujada, més endavant és va fer de dia, ja veiem el Vendrell, semblava a prop però va costar d’arribar-hi .Vam entrar al local de la Lira i ens van rebre amb aplaudiments, en aquests moments tothom està content, felicitacions, etc. Ens van donar uns grans diplomes, a l’alçada dels organitzadors, perquè aquesta marxa pot agradar o no, però del que no hi ha dubte, és que ells volen fer-la al gust del seus participants.

Només una reflexió: en aquesta marxa vam ser menys que els del club Esparreguera, però uns abandonaments (cosa que no desitjo a ningú), va fer que al final quedéssim igualats, serà un preludi d’allò que anomenen “ la sort dels campions”?......de totes maneres ens farà falta alguna cosa més si volem guanyar!.

XaviVent

2 Comments:

At 17 d’octubre, 2006 23:33, Blogger Vull xocolata said...

Xavi, m'ha encantat, gràcies.

 
At 18 d’octubre, 2006 12:31, Anonymous Anònim said...

Felicitats Xavi per la teva primera crònica i per la marxa. A veure si acostumaràs a l'Èlia i et nombrarà cronista particular...
Ens veiem al Garraf, ja que aquest cap de setmana tinc boda. Disfruteu molt de les castanyes del camí !!

 

Publica un comentari

<< Home