Caminades de resistència

Avui m'he mullat els peus!

2007-04-23T15:52:00.000+02:00

A la meva comarca hi ha una gent que no tinc ni idea de qui són però van en bici, i porten uns mallots on hi diu "els tolls pel mig". Doncs jo també! Avui m'he mullat els peus com una senyora gran a sobre la meva bicicleta. Fent esment a la veritat diré que a sobre la bici només ho he fet en algun torrent de pedra, on la bici no s'enfonsa en el fang i l'aigua passa prou alta com per mullar-me les bambes mentre pedalo. Prou alta, he dit! (increïble però cert!) Però quan me'ls he mullat del tot ha estat les tantes vegades que he hagut de baixar de la bici perquè la roda se m'havia enfonsat al fang d'uns torrents que ja no existien. He baixat de la bici i he quedat ben xupa. Semblava Suïssa tu!

Si senyors, avui he arribat a casa amb la cara plena de fang i la bici feta un porqueria, i què!, més dies plogués i m'embrutés de cap a peus si sempre puc tenir al meu voltant els meus camps ben verds, o ben grocs (de la soja).

Sant Jaume de Vallhonesta. Un altre petit somni fet realitat.

2007-02-06T17:34:00.000+01:00

Feia molt i molt de temps que volia visitar a aquest casalot. Sempre, però sempre que anava al Sot de l'Infern me'l mirava, des de la distància, des de l'altra banda, i el veia allà, a l'altra punta de la vall, com una silueta ajaguda, i imponent. Dominant tot el sot. El Sot de l'Infern, és un lloc on la calma m'envaeix. Un lloc on normalment acostumo a anar-hi sola (i m'encanta que sigui així) i on sempre acabo obrint l'ànima i els sentits a la immensitat de la vall... i a dalt, a la carena d'un dels collets, un casalot (no pas el Farell, no!), un casalot immens, que podríem dir que sembla transformar el collet en un edifici. I si, així és.

Vallhonesta impressiona. M'impressiona pel que té de misteriós, allà, formant part de la silueta a la muntanya. Però encara m'impressiona més pensar que aquest casalot cobria el Camí Ral (el de Barcelona a Manresa) i que els cavalls i carruatges passaven per sota, que la construcció anava de punta a punta del collet, que era l'Hostal més important de tot el camí, i que a començaments de segle encara s'hi feia parada i fonda (com quan la iaia deia que per ella anar a Barcelona, durant molts anys, havia volgut dir un dia de camí!) i aquesta fonda era sempre plena de vida. Aquelles parets interiors, encara s'endevinen blaves, fins que acabin caient pel pas del temps i la quietud, com la resta, m'impressionen.

Com és, com era...

Ara ja l'he vist. Tants cops d'imaginar-me'l i ja l'he vist. Un cop ets allà, és clar, i com passa normalment, no impressiona tant (tot i que encara queden cavalleries i primer pis, i balcons, i si, si que és xul·lo de veure). Però he volgut deixar constància d'aquesta sensació en aquest post. He volgut que la sensació que tenia d'aquella gran sil·lueta carenera, i abans que el meu cervell se n'oblidés del tot, del desconeixement, quedés aquí escrita, que el post no passa, i reconèixer el sentiment d'aquí a molt temps, quan hi hagi tornat, quan me l'hagi imaginat reconstruït... i allò que passa amb les coses... que van desapareixent, com els sentiments que van canviant.

Reconeixement segon: al nostre secretari, i a l'equip que fan!

2006-11-12T22:52:00.000+01:00

Un equip que formen dues persones, el primer campió, el vocal de la secció, iiiiii.... a si, i l'Anna, la nostra júnior que ens ha acompanyat més d'una nit! serà una gran campiona! (i guapa!).

Bé, l'equip, el gran equip del seny i la rauxa, ben repartit en cada moment, sense el qual mai s'hagués guanyat aquesta copa; un equip amb el qual mai ens hem sentit sols al club, i sempre ens han fet sentir la il·lusió que ens ha permès guanyar.

I com no podia ser d'altra manera, aquí va la "poesia" al nostre grandíssim Secretari:

...
Aquell que ha fet tantes i tantes caminades, ha passat tantes i tantes hores amb l'equip, el del començament, el del mig, i el més nou. Aquell que ens ha ensenyat a tots com ho havíem de fer. Caminant.

Aquell que ha fet amics, que ha conegut gent, que s'estima a tothom i que tothom se l'estima, i que a tots ens ha ajudat, un dia o altre. Caminant molt.

A l'home que va ser nomenat secretari pel senyor vocal, pel seu bon fer, per la seva feina, i sobretot... per fer broma, fer-ne molta, i riure d'ell mateix, amb nosaltres, fent-nos riure, junts... fent-nos sentir part d'un grup ( i mullant-nos, sempre que hi ha aigua és un bon moment per jugar, i si no, també, jeje). Sense parar mai de caminar.

És aquell que es va fer dir home de ferro, i quan va creure que ja no es mereixia aquest estatus (no se'l mereixia... noooooo!jiji), es va fer dir homm..d...ferr... i finalment s'ha acabat dient el Ramon, el nostre Ramon, el nostre Secretari. De l'Equip. I corrent, corrent i caminant.

El que s'ha preocupat de fer-nos quedar bé, el que ha sabut guiar-nos, perquè sobre caminades ho sap tot... i també, el que ens ha fet córrer... punyeta, i a tots (oi Joan que ens ha fet córrer?!!! jiji). Caminant més depressa que mai.

Felicitats Secretari, pel títol que ens has fet aconseguir. Però el mèrit teu també és per a molts títols individuals, teus i nostres. Felicitats i gràcies. Gràcies per tot. Sempre caminant.

El Ramon diu (18 Nov. 2006 blogger comments):

Ramon Serra said...

El 2006 ha estat un any magnífic per les caminades de resistència del nostre Club, ho hem guanyat tot!

• Campionat de Catalunya per Entitats

• Copa Catalana de Caminades de Resistència

• Copa a l’Entitat amb més arribats a la Marxa del Garraf

A més, nou socis han quedat campions de Catalunya individuals, hem estat primers a 11 de les 15 marxes, rècord de 61 marxes consecutives...

Però no ens han regalat re, tot ha estat gràcies al nostre esforç, a l'esforç d'una seixantena de socis, els quals, uns amb més quilòmetres, altres amb no tants, tots hem contribuït a forjar aquest gran any.

Des d'aquestes línies i com a secretari de la secció, us dono les gràcies per tot l'esforç realitzat, per tants i tants quilòmetres recorreguts en tots aquests anys, perseguint amb il•lusió aquest triomf que finalment ha arribat.

Hem passat fred, calor, ens hem lesionat, hem caminat nits llarguíssimes, ens hem perdut, ens han sortit butllofes i ens han caigut ungles, hem conegut a molta gent i hem fet amics; molts amics, escampant el nom del Club Excursionista Uecanoia per tot Catalunya.

Ha estat una etapa de la meva vida meravellosa, irrepetible. Estic content perque crec que tot el que hem fet ha valgut la pena.

Deixo les caminades de resistència al millor moment que ho podia fer, esperant que el camí que he ajudat a obrir, s’ompli de nous socis amb la ilusió de noves victories.

18 novembre, 2006 22:44

Reconeixement 1er: al nostre campió número 1, a qui més s'ho mereix!

2006-11-12T18:56:00.000+01:00

Aquest post només l'escric perquè em sembla que al final de temporada em calia fer quatre últims esforços per mantenir el bloc amb vida (o reviscolar-lo, si més no! jiji):

1. Fer una referència al que ve ara, 2. fer una referència al que vindrà després, 3. fer una referència al que vindrà o als que vindran una mica més tard, i 4. escriure, com que és la darrera de l'any i m'he columpiat una mica, una crònica, ben ben llarga... perquè ens hi puguem estar fins la temporada que ve (que com que serà abans que la festa de trofeius de la FEEC, necessitem que la crònica duri fins al març).

Començo amb el que ha d'anar el primer:

Potser hauria de tenir paraules, però no les tinc, primer tinc unes imatges...

Currant-s'ho, des del començament fins al final

Des de la primera caminada fins la última

Patint per tots i per tot, perseguint-nos a tots i per tot,

Il·lusionant-nos a tots i per tot,

transmetent-nos la seva il·lusió,

Èssent feliç mentre ens cuida,

mimant-nos, comptant-nos, renyant-nos, trucant-nos, fent-nos córrer, animant-nos

i aquest any, el títol és per ell, més que per ningú altre.

Felicitats, primer campió... (i per molt que no te'n facis la idea, si hem guanyat és per culpa teva, culpa primera només teva, i no ho oblidem!)

A sota teniu la crònica de la Susanna, la que surt als diaris, per disfrutar! (només surt una imatge perquè, de moment, el blogger, no s'enrotlla, i no me'n vol deixar posar més!)

El Club Excta. Uecanoia guanyador de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2006

2006-11-12T18:37:00.000+01:00

Aquí teniu la crònica que ha fet la Susanna, i que mercès a la seva velocitat i perseverància, ha sortit a tots els mitjans, amb una foto molt currada del XaviVent.

Així doncs, llegiu, llegiu...

El passat diumenge 5 de novembre l’equip de caminades de resistència del Club Excta. Uecanoia format per 51 membres participava en la dotzena edició de la Marxa del Garraf. Aquesta era la última prova de la Copa Catalana de Caminades de Resistència d'aquesta temporada, organitzada per la Unió Muntanyenca Eramprunyà.

A diferència de la última temporada, les dues primeres posicions de la classificació per Entitats encara no estava decidida i la lluita pel títol es centrava entre el Club Excta. Uecanoia i el Club d’Esparreguera. Tot i que el Club Excta. Uecanoia portava punts d’avantatge, el resultat del campionat no quedava resolt fins que els participants d’ambdós clubs finalitzessin la marxa i es realitzés el recompte de punts.

Finalment va ser el Club Excta. Uecanoia el que es va endur la més que merescuda victòria, ja que la crida a la participació del club als seus socis va reportar 408 punts als 2.442 que ja havia aconseguit durant la temporada, confirmant una victòria que semblava previsible.

Uns 720 participants van prendre la sortida des de Gavà, per recórrer els 45 quilòmetres d’un interessant itinerari que dona una complerta visió del Parc Natural del Massís del Garraf. Els marxadors van poder gaudir de la sortida del sol assolint les primeres rampes que portaven fins al Castell d’Eramprunyà, racó que regala una de les millors vistes de tot el recorregut.

La Desfeta, la Morella, la Mola, punts més alçats mostraven als participants part de l’orografia de les comarques veïnes i més enllà. La resta de l’itinerari va transcórrer pels paisatges típicament “garrafencs”, com el laberint de corriols entre avencs a la baixada de la Morella, les rieres de la Plana Novella i la de Begues, o l’encisador camí dels Penitents.

Un any més cal agrair als organitzadors la seva perfecta logística i el seu bon saber fer, que va impressionar als participants i així ho van poder comprovar al llarg dels diferents avituallaments que es van trobar en el transcurs de la prova.

Enguany, com a novetat el Patronat Municipal d’Esports de l’Ajuntament de Gavà va premiar amb una copa al club excursionista amb major nombre de participants que completessin la prova. Aquesta va recaure al Club Excta. Uecanoia, ja que els 51 socis que es van aplegar a la sortida van aconseguir finalitzar-la amb èxit.

Mentre els últims participants anaven arribant, els membres del Club Excta. Uecanoia, que ja ho havíem fet, començàvem a celebrar la més que esperada victòria lluint una vistosa samarreta commemorativa per l’ocasió.

En acabar es va procedir a l’acte de reconeixement dels campions, presentat pel president de la Unió Muntanyenca Eramprunyà i per membres del Comitè Català de marxes de la FEEC. Aquests van obsequiar amb ampolles de cava a les tres Entitats millor classificades que van estar: 1er. el Club Excta. Uecanoia, 2on. el Club Excta. Esparreguera i 3er. Club Excta. de Teià.

La festa de comiat de la temporada, va finalitzar amb el lliurament del nostre club a les entitats que van aconseguir la segona i tercera plaça d’un gravat en fusta realitzat a mà de l’escut de la ciutat d’Igualada. Alhora els companys d’Esparreguera ens van obsequiar amb un pastís de xocolata en forma de copa, mentre que els de Teià ho van fer amb dues ampolles de cava, en reconeixement del triomf de l’equip.

Sota una pluja de cava va esclatar la tradicional festa que caracteritza aquesta última prova. Oblidant l’esgotament que suposa l’esforç realitzat i envoltats d’un agradable caliu i mostres de simpatia, les tres entitats guanyadores varem celebrar la victòria.

Cal destacar que la secció de Caminades de Resistència del Club Excursionista Uecanoia ha participat en aquest campionat en els darrers 7 anys, quedant sempre entre les posicions capdavanteres, com la tercera plaça obtinguda a l’any 2004 i la segona plaça obtinguda la passada temporada.

El club vol agrair l’esforç de l’equip que durant tota la temporada ha lluitat amb il·lusió per aconseguir aquest títol. També cal donar les gràcies a tots els familiars, coneguts i amics de l’equip habitual, fins i tot als directius de l’entitat que amb la seva participació a aquesta última prova ens han recolzat a aconseguir un títol que encara estava per decidir.

Gràcies a tots per ser més que un equip.

(ho sento, però avui el blogger no vol fotos!)

Campions de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2006: L'Equip de la Uecanoia

2006-11-06T23:49:00.000+01:00

(comença la crònica, però s'anirà allargant, felicitats colla de cracks!)

Campions. Companys, felicitats a tots, així ha acabat la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2006. Aquell triomf tant esperat, i sirgat durant tants anys pels nostres companys, i per tots nosaltres, ha donat fruit. Felicitats a tots i visca l'equip de Caminades de Resistència de la Uecanoia.

Tot va començar així... cinquanta-dos... hem aconseguit cinquanta-dues inscripcions. Increïble, tot l'equip senser, sense cap falta, els grans, i els joves, els més antics i els més nous, la junta directiva en pes, i pares, amics, parelles i altres... tothom volia ajudar un equip d'anoiencs que feia molt temps que lluitava per la copa. Es va treballar, es van fer trucades, es va informar, es va il·lusionar, i la il·lusió... que l'heu sabut transmetre molt i molt bé... ens han fet flamants campions amb més de 400 punts de diferència. Molta gent, molta i moltes caminades... i el més important, em sembla que tots n'estem molt orgullosos!

Tot va acabar amb una gran festa. Una festa on vam rebre ruixades de cava, crits de Uecanoia, un pastís amb una capa de xocolata d'un dit, boníssim, on hi deia campions 2006 Uecanoia, de part dels companys esparreguerins, un trofeio en forma de copa de campions, i no podem oblidar unes samarretes llampants verdes regal del club. Ens vam fer un munt de fotos i vam jalar i veure tots junts. Un vespre bonic de veritat. Alguns amb dinars ostentosos a les dues (els màdelmans, que van acabar a partir de les dotze!). Una gran festa per un gran equipàs de cracks.

CAMPIONS

2006-11-05T22:30:00.000+01:00

Felicitats equip!

Caminant caminant, un munt d'anoiencs eufòrics... Marxassa 2006

2006-10-23T23:56:00.000+02:00

Benvolguts companys, no puc més que felicitar un equip que apunta maneres de... som molts i molt preparats. Felicitats i endavant, que només en queda una i...

Felicitats als nous campions, el David, i el Josep Maria... un altre orgull de l'equip, els nostres madelmans (ja tenim cinc campions!).

Rasos - Manresa 2006. Com va amunt aquest equipàs!

2006-10-17T23:35:00.000+02:00

Felicitats, futurs... no ho vull dir per si de cas, però de tota manera som un gran equip.

I cada dia som més i més i més...

Ja som més a la vora... tothom apunt per la Marxassa? apunteu-vos avui mateix! (però teniu temps fins dijous).

A sota teniu la crònica que va ha fet el XaviVent de la Trenkakames, sobretot, no us la perdeu!

!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!!!!!!
!!!!!!!!!!!
!!!!!!

MÉS TRENCA-CAMES QUE MAI ! Trenkakames 2006

2006-10-17T22:56:00.000+02:00

El XaviVent de Puig-reig, des de divendres que té la crònica acabada...

I aquí teniu la primera crònica del reporter Xavivent de Puig-reig:

Tot i que per mi el recorregut va ser millor que l’any passat, doncs la gent de la Lira seguint els consells que ells mateixos demanen quan acabes la marxa, en una fulla(exemple a seguir), van aconseguir restar km de carretera a la prova, i també van aconseguir, fent la prova a l’invers i avançant l’horari de sortida a les 11, que el màxim nombre de marxadors arribes de dia al Montmell (molt demanat l’any passat). Amb aquests canvis també els primers 40 km es van endurir considerablement pel fet d’haver de creuar tota la Serra Pedregosa i la Serra del Migdia, serres on no hi manca la pedra, al igual que a la del Montmell, això combinat amb els seus respectius desnivells i la calor que va fer a les hores centrals del dia, (que aquest any va desbancar a la Montserrat-Reus), fa que li hagi posat aquest títol.

Uns 170 marxadors ens vam aplegar al local de la Lira, entre ells 8 del nostre equip, i que amb el cap bastant més dur que les roques del Montmell, vam començar i acabar la marxa sense masses incidents, la sorpresa va ser no veure L’Èlia que fins ara havia vingut a totes les marxes, és clar que per venir a una de les marxes més dures del campionat, un, a més d’estar molt ben preparat físicament, ho ha d’estar també mentalment, perquè sinó la marxa és pot convertir en un autèntic mal son. Una altra sorpresa, aquest cop agradable, va ser que el Serafí va vindre al local de la Lira a saludar-nos i desitjar-nos bona sort, ja que ell encara es recupera d’una lesió, i no estava preparat per fer la marxa.

Van donar la sortida poc després de les 11, vam marxar direcció a Sant Vicenç, una olor ens envaïa, eren les garrofes que havien caigut del arbre i ningú les havia collit, com han canviat els temps!, tant que havíem sentit ha dir allò de “guanyar-se les garrofes!”, en aquesta marxa nosaltres també ens les vam guanyar, però amb referència als punts, ja que tots vam puntuar. Pocs km després de sortir de Sant Vicenç, enfilarem la Serra Pedregosa direcció Albinyana, a partir d’aquí els núvols es van esvair i la calor i xafogor ens va fer suar, vam seguir caminant per pobles, fins a Rodonyà, on ens esperava un ja tard dinar, aquí ens vam retrobar, la Montse i jo que anàvem darrera amb el Xavi,el Martí i el Joan que encara acabaven de dinar els altres del equip ja havien passat, davant anaven el David i el Josep Maria, després el Jordi amb el seu company Markus i després de dinar van sortir el Martí i el Joan i seguidament nosaltres amb el Xavi, aquestes posicions les vam mantenir tot el que quedava de marxa, després de recorre uns 8km més, vam arribar a Mas d’en Bosc, fins ara exceptuant la Serra Pedregosa la marxa s’havia desenvolupat per camins de pistes, a partir d’aquí la cosa va canviar en lloc d’anar cap a Can Ferrer, per carretera ens van desviar a la dreta per enfilar la Serra del Migdia, cada cop que pujàvem un puig buscàvem amb la vista l’església de Sant Miquel, que esta al peu del Montmell, perquè el volíem pujar de dia. Però caminant per un (no m’atreveixo a dir camí) estret corriol pedregós, que de mica en mica t’anava trinxant els peus, a més del constant frec amb les fulles dels garrics a les cames, i alhora gaudint del paisatge que les boires(que afortunadament havien tapat el sol ) ens deixaven entreveure. Va fer que caminéssim més lentament fins arribar al Montmell pràcticament de nit; vam creuar el rocós Montmell- que aquest any després de creuar la Serra del Migdia el vaig trobar curt i fàcil- i vam arribar al Control de Sant Marc, el tram més dificultós i alhora més bonic ja havia quedat enrera, ara ja vam poder estirar les cames sense haver de vigilar on posàvem els peus, i vam accelerar la marxa , passant per pobles abandonats com Marmellar i d’altres molt tranquils com Aiguaviva, només trencava el silenci de la nit la musica de una festa rai? no ser si és aquest el nom, poden canviar el nom però tots sabem perfectament el que s’hi fa. Tant silenci va fer que a la riera de Marmellar , el Xavi i després la Montse els hi vingués diguem” l’efecte Èlia” vam parar unes 3 vegades, quin contrast aquesta marxa poder parar a dormir i ningú ens passava, en canvi feia dues setmanes a la Matagalls bevies un glop d’aigua i et passaven deu marxadors .Vam passar de la marxa més nombrosa a la de menys participació.

Bon àpat el que ens esperava a Cal Noya, botifarra, pa amb tomàquet, porró de vi, cafè, etc, i tot t’ho anaven servint com un restaurant, després vam pujar al Castellot, la última però dura pujada, més endavant és va fer de dia, ja veiem el Vendrell, semblava a prop però va costar d’arribar-hi .Vam entrar al local de la Lira i ens van rebre amb aplaudiments, en aquests moments tothom està content, felicitacions, etc. Ens van donar uns grans diplomes, a l’alçada dels organitzadors, perquè aquesta marxa pot agradar o no, però del que no hi ha dubte, és que ells volen fer-la al gust del seus participants.

Només una reflexió: en aquesta marxa vam ser menys que els del club Esparreguera, però uns abandonaments (cosa que no desitjo a ningú), va fer que al final quedéssim igualats, serà un preludi d’allò que anomenen “ la sort dels campions”?......de totes maneres ens farà falta alguna cosa més si volem guanyar!.

XaviVent

Ep! que ja ens hem d'apuntar a la Rasos-Manresa

2006-10-10T00:10:00.000+02:00

Demà, a la tarda, tots a trucar el Pep a la Uecanoia que aquesta vegada els de Manresa volen un FAX i tot, i pagar tard val 10 euros més!.

Ànims equip, que com més siguem més riurem i ...

Trenkakames 2006 - Sou l'orgull de l'equip!

2006-10-03T00:23:00.000+02:00

Companys, els més cracks de l'equip, felicitats per la gran Trenkakames 2006 que heu fet.

Tots de tots, quin equipaç!.

Felicitats al Xavi i la Montse i el Jordi, perquè ja són campions de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2006 (campió el Jordi, bicampió el Xavi... i superant records del club, la tricampiona. Us felicitem moltíssim pels títols individuals, que són un orgull per a l'equip!)

Xavi, si fas una crònica, te la penjem... i per cert, ja hi ha les fotos!

Matagalls-Montserrat 2006. La caminada que farà campiona la Uecanoia

2006-09-22T00:37:00.000+02:00

Avui, amb la segona caminada de la segona part del campionat comença la segona meitat de la primera etapa d'aquest blog. Però, tot i haver dit tants cops la paraula segon/na a la frase anterior, l'equip no quedarà segon. I no quedarà segon perquè jo hi confio. I perquè penso que si hem superat aquestes, especialment la Matagalls, que és allà on podíem fallar, ja no fallarem, i guanyarem. Perquè, tot i tots els problemes que sorgeixin al llarg del camí, som un gran equip, i hi confio. I hi confio perquè, com em sembla que ens passa a la majoria, el nostre president i el nostre secretari, ens ho fan creure. I guanyarem... i si no, ja ho veuremmmmm...

Bé, comencem doncs...

Som a Igualada, és dijous i a les nou del vespre ens trobem al club, el Pep prepara la llista de la gent, i el David se l'escolta. Ell serà l'encarregat d'assegurar-se que tothom sigui a l'autocar que a les 11 del matí del dissabte sortirà d'Igualada cap a Esparraguera. Com cada any, els nostres companys esparraguerins han muntat un autocar per anar a Collfornic, i els igualadins, mandrosos (però no a l'hora de caminar!) ens hi apuntem.

No se a vosaltres, però jo, només de pensar que començaria a caminar a no se quina hora de la tarda però que a les 11 del matí ja hauria de ser fora de casa, i per tant a les 10 la bossa ja s'ha de fer, em venen totes les mandres del món. Ja se que a vosaltres no, si no, no serieu tant bojos de fer això de les caminades de resistència. Però hi ha il·lusió, el club va primer, i des de dijous, sembla que tot està preparat.

Ens trobem tots a Igualada, a la Hisputttt...no, i cap a Esparreguera. Allà ens acabem de trobar tots, bé, jo us trobo a vosaltres i als d'Esparreguera, ja amb engunies al cul per marxar cap a Collfornic (aaaaahhhhh -badall- quina mandra!!!) (no puc continuar aquest post així o us transmetre unes energies negatives que em sembla que no us desitjo gens!, ara no se si plegar per no transmetre-les, o continuar amb més alegria, això segon, que fa marxar les males energies! ok! je. A més, no puc deixar sol el Xavivent que ja ha penjat totes les fotos!http://www.flickr.com/photos/elvent/).

Bé, si avui ho deixo aquí, al menys, ja he començat!!!! bona nit, que és tard!

Encara som primers!

2006-09-21T19:57:00.000+02:00

Ha començat la segona meitat de la temporada i, un cop superades la Montserrat-Reus i la Matagalls-Montserrat:

La Uecanoia encara va primera a la classificació general de la Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Visca els grans marxadors de la Uecanoia que han aconseguit que, per poc, Esparreguera encara no ens hagi superat com primers de la classificació general. Felicitats a tots, sou uns cracks.

Prometo cròniques, parcials com sempre però ara més. (Perdoneu el temps sense contrassenya, el senyor fent camí sembla que no hi sigui`, però ens ha salvat d'una impossible migració)

AVITUALLAMENT DINAR DE MITJA TEMPORADA MARXADORS DE LA UECANOIA 23-VII-06

2006-07-18T17:36:00.000+02:00

Aneu-vos preparant que jalarem molt bé ... i ens ho passarem millor!

Perquè aneu fent boca ...

AL MIG DE LA TAULA ES POSARÀ

Esqueixada de Bacallà
Pastís d'Escalivada
Llagostins Ofegats
Musclos a la Vinagreta
Pernil Ibèric

DE SEGON PLAT POT SER:

Rodo de Xai farcit de Espàrrecs Verds
o
Bacallà a la Muselina

POSTRES

Bodega, Cava, Aigües, Servei de Pa i Cafès

Preu Per Persona 30€ amb iva

Núria - Queralt 2006. La Núria - Queralt de l'any sobre.

2006-07-10T01:23:00.000+02:00

No li he posat aquest tiítol perquè si, li he posat perquè també és una manera de donar-vos les gràcies per tot el suport en aquesta caminada tant llarga entre la Núria - Queralt de l’any passat i la d’aquest any.

Que n’és de bonic l’endemà d’una nova Núria-Queralt acabada! I ho voldré assaborir tants dies com pugui, suposo que tots ho feu, però el senyor Fent Camí em va demanar que ho fes, i ja sabeu que parla poc ... i per tant dic, érem a la N-Q de l’any sobre. Avui començaré parlant d’això, de l’any sobre. I és que jo, tot i tenir clar que la podia fer, el primer cop, i que la podia tornar a fer, mai hagués acabat aquesta caminada sense els meus companys d’equip, ni aquest, ni l’any passat. Aquest any, he acabat la N-Q perquè el Xavi de Puig-Reig es va quedar amb mi cada vegada que deia que no podia fer un pas més perquè m’adormia, i quan m’adormia i quasi queia, i ell es quedava (potser ho va fer tres cops) jo m’estirava a terra i dormia 5 minuts, m’esperava i després corríem per atrapar als altres. I l’any passat la vaig acabar, perquè com que el senyor Fent camí no menjava, i jo patia i m’enfadava, estava més desperta, no notava les pujades i xerrava i el vigilava. I tot i que la resta del camí, fins a la N-Q d’aquest any, ha estat difícil, llarg, i de molta paciència ... però, aquest any l’he tornada a fer, ssssiiiii ................ i si jo l’he feta, amb tot el que podia haver passat, és que puc fer el que vulgui, fer el que vulguem. L’Eni, no l’ha poguda fer, els metges ja li van dir que “dos anys, i jo el repto a que d’aquí a dos anys, la tornem a fer junts! I serà l’última, igual que avui tanco el cercle, nova Núria-Queralt, nova vida.

Això em fa pensar que tots tenim els nostres petits reptes, o grossos, clar, i que potser no hi ha ningú que faci, aquesta caminada en concret, cada any, sense cap petit motiu extra. I és que la N-Q ho té això, és el mite dels mites, i fer-la ens fa sentir molt bé.
Em venen munts de coses al cap sobre els membres de l’equip dels que en vaig saber coses: el Roger, madelman de titani, va ser capaç de fer-la en 14 hores i 54 minuts, i se’l convidarà a fer la hivernal. Una altra il·lusió d’un membre de l’equip, que ja la parlàvem a l’autocar. Per això ara toca parlar del Jordi de Puig-Reig i de la Pepita. El Jordi, que tot i que puntua per l’equip de la seva terra, el Bages (una terra que alguns anoiencs pensen que és rival però que la vida diària ens demostra que hi estem constantment en contacte), la va fer sense cap problema, però cap problema. Deixa-m’ho dir, Jordi, l’altre dia et va fer mandra pujar al PuigSacalm, ja ho veig! En acabar, va dir el que ja deia a l’inici: ‘la faig aquest any, ja l’he feta, i ja no cal que la torni a fer mai més’. I olé! Em sembla que deu caler ser gat vell per prendre’s les coses així. I la Pepita igual, la feia per primera vegada, i tot i això, un altre experta com és de la muntanya i de caminar, va decidir deixar l’equip, i ens va fer marxar, sabent que si no, no la deixaríem. Va fer els darrers quasi trenta quilòmetres sola i la va acabar, tota sola, i feliç de fer-la. De fet, penso que encara és més difícil fer el que va fer ella, acabar-la tota sola, i voler provar d’acabar-la, tot i no conèixer el camí. Suposo que cal ser gat vell, també, com ella. Felicitats Pepita, i com el senyor Fent Camí sempre diu, si no la faig mai més, ja se que ja l’he feta!

I és que tothom, tot i que ara ja només siguem feliços i n’oblidem la duresa real, al final de la caminada pensàvem i comentàvem, un cop més, que és una caminada duríssima, física i mentalment. Segur que mentalment ho és menys que la Montserrat – Reus, perquè és clar, la N-Q és preciosa. Fins i tot de nit comentàvem que seria increïble poder veure els paisatges que una lluneta en quart creixent ens deixava entreveure.

I ara si que ja, em poso a parlar de la caminada. Va començar una Núria – Queralt més als autocars de Berga, i amunt cap a Ribes de Freser. Allà es reuneix l’equip, i comença a fer vent fort i a ploure gotes grosses. S’intuïa una magnífica tempesta d’estiu, i tal dit tal fet, PEDRES COM CIGRONS van caure a Ribes!. L’equip ens vam poder refugiar, tots, en aquella petita venda de tiquets, però uns quants marxadors es van quedar a fora i van agafar el primer tren, que va marxar segon. Quan va arribar el segon tots cap dins, i vèiem com l’aigua queia a reguerots pels prats, torrents i pujadotes ... i tots vam pensar en com estaria el temut, Pas dels Lladres. Bé, aleshores pensem que ens falta la Pepita, la truquem i puja a Queralbs. I amunt cap a Núria. Encara ens queden molts ‘i amunt’ però a partir d’aquí tots a peu. Mengem una mica i ens preparem, perquè a diferència de l’any passat, aquest, ens vam refugiar al Bar, i no vam poder fer cap estiraments a la gespa. De tota manera, tinc la certesa ( ens ho confirmaran en un comentari?), que la Montse de Puig-Reig ( Ratolina, que hi ets?! Ja l’has fet tres cops!) va fer estiraments sota teulada abans de començar a caminar. Jo ho voldria fer, però no hi penso, i és ella fent-los al meu costat, que m’hi fa pensar.

Bé, comencem a caminar, la pluja havia parat força, i una mica al ritme dels bojos, tot i que aquest any als dos primers controls hi havia més temps (i alguns despistats no ho sabíem!) vam córrer, perquè el Pas dels Lladres, sempre, sempre fa respecte. L’equip es disgrega al començament, i no ens tornem a veure en tota la nit ni l’endemà, però sabem que el Joan i el Martí van anar quasi quaranta quilòmetres amb el David. Deuen estar forts, aquests homes de ferro! i el David, madelman, és clar. I també sabem que el Solà, es va trobar amb uns companys que va sempre, i la va acabar en menys de divuit hores! Déu ni dó.

Tot i que només quedava un xiri-miri, mai haguéssim pensat que es podia passar fred, glaçar-se’t les mans, com a la Montse, i patir fred a dins, pujant el Pas del Lladres. I és que havíem errat el tir, no era un fanga ple de reguerots d’aigua, sinó un munt de vent i fred (parafrassejant Sopa de Cabra) que et glaçaven els ossos mentre pujaves. Com sempre, vam tenir poc temps per mirar enrera, i no perdre el ritme. Però mirar endavant era suficient per veure que érem en plena alta muntanya, a davant del Puigmal, i amunt. Moltes esses vam fer alguns per pujar, però d’altres segur que van saber-se forts, i pujar seguit, sense esses, sense parar. Ho he de dir, perdoneu, perquè a mi, quan vaig arribar a dalt del Pas dels Lladres, no sabia massa què em passava, vès!.

Tots vam pujar bé, i quan jo vaig arribar a la Collada de Tosses, tant madelmans com homes de ferror devíeu ser per la Molina, allà ja no hi quedava ningú. Hi havia però quasi tot l’autobús d’Esparreguera en ple, aquells que ens faran patir per saber si el campionat és nostre, fins a l’últim dia! ( i això, em fa pensar que a tots els que aquest any veniu menys, i teniu més mandra, que us necessitem a tots, que ens hi juguem el nostre campionat!) aquest any, ens quedava el dubte de si al control de Coll de Pal i trobaríem aigua o ens passaria com l’any passat, perquè, a més, aquest any no hi havia habituallament per l’equip, ens faltaven els mànajers. Els primers, no us la vau acabar, i els de darrera vam poder omplir els bidons. Abans d’això però, ens vam trobar el bonic impediment que a mitja pujada de la pista de Coll de Pal, ens havien tallat uns arbres, per fer-ho més entretingut!, i els vam haver de saltar com vam poder. Pels que el Jaume no us ho hagi dit, es veu que a costat, a la dreta hi ha un camí, que puja paral·lel fins dalt, i pel qual no ens haguéssim trobat ni el pedregar, ni els arbres, potser.

La gent de l’avituallament de Coll de Pal eren els mateixos de l’any passat, i ens van informar que com que l’any passat els havia faltat aigua, aquest any l’havien racionat, i sabeu què ... els en quedaven la meitat dels bidons. Un any per massa i l’altre per poc, i arriba la meva dissertació sobre els menús de les caminades (aprofito qualsevol ocasió per parlar de jalar, ja ho sé). Aquesta cursa, sens dubte, això no ho han millorat gaire, per 13 euros a Riudoms tens més menjar del que pots engolir i a la N-Q (40 euros amb tren i autocar) el següent:

Llesca de pa bimbo
Tall de formatge
Tallet de pernil dolç
Llesca de pa bimbo

(els recordeu? o us els podeu imaginar, oi?)

Ni tomàquet ni oli ni res, i això era el més suculent que tenien. Ens ho vam fotre, no hi havia altre remei. El cafè, no eren de termo, era nescafè ... això si, cocacola a tots els controls. De fet, la gent va ser molt amable, i la síndria, l’endemà al matí, caient foc del cel, era l’únic que podia passar ... i ja som al dematí? nooooo, aquesta crònica és llarga.

Tot just pensem en els corriols per arribar al refugi de Rebost i fins al Coll de Gréixer. Relliscaven, i molt. No se si els primers les vau trobar així, però segur que més d’un ens hi vam fume algun cop de cul, o l’ensurt que ens van salvar els bastons. I després Els Empedrats on, als de darrera, se’ns va fer de dia. I no és pas el mateix baixar els Empedrats sense ni una gota d’aigua com l’any passat o ple de pedres molles i a punt de relliscar i remullar els peus d’aquest. Em sembla que tots ens en vam sortir, però feina rai!. Després dels corriols i Els Empedrats, els genolls ja coïen, ja estàvem cansats. I és que és llarga i dura aquesta marxa! Però quan es fa de dia, les ànimes es revifen. Els madelmans, el Roger, el David i el Solà ja devien ser a punt d’acabar. Que maco, sempre ho penso, poder arribar, al de matí i no haver de pensar, quan es fa de dia, que encara et queden nou o deu hores de caminar.

Bé, de dia tot és diferent, encara que jo a Gisclareny, allà a les deu, encara dormia a terra de la creu del terme (i el Xavi, em va descomptar dels cinc minuts, el temps que li vaig dir no se què, i en vaig dormir només quatre noranta!). Primer el Pedraforca corona el matí i després, casetes, urbanitzacions rurals, hortets i prats, i ... amunt travessem el coll i cap a Fumanya hi falta gent. El cas és però, que ningú recordava la llargada real, i les pujades, del camí fins al control que et porta a les petjades dels dinosaures. Allà, i abans, el sol ja picava fort, i ens cansava el doble. Només per salvar-me d’aquesta tortura, ja m’agradaria ser com vosaltres, màdelmans.

Anem passant, per les petjades de dinosaures, en bona companyia de la Sió, i torbem al Juli que li fa avituallaments i ens dóna coca-cola. Passem per les mines de Peguera, pel túnel, per les fageda de les esses, que ens porta al Pla de l’Estany (l’estany mor i neix segons l’aigua que hi ha. Però jo, hi he passat tres o quatre cops i no l’he vist mai!) el collet i avall cap a Espinalvet. El sol ens crema, ara, ja és del tot insuportable però ja som a Queralt, després d’un últim i feliç repetxo (perquè quan estàs a punt d’arribar tot et sembla poc) anem arribant tots a Queralt, amb uns quants quilets de més de la il·lusió i amb les mans plenes de bons records d’aquesta nova N-Q. La meva caminada preferida.

Mireu, aquesta crònica me la volia currar, per mi era la més important, i per això he trigat, però com passa quan ho vols fer perfecte, és el dia que et surt pitjor. A mi, no m’agrada, però espero que vosaltres la pugueu disfrutar més.

Sou uns cracks!!!

2006-07-03T04:26:00.000+02:00

Som uns cracks ... tots, sota la pluja i el vent al Pas dels Lladres ... tots, sota un sol de foc ... patint, tots ... un any més tots, hem acabat la Núria - Queralt 2006.

Felicitats equip.

Núria - Queralt 2006

2006-06-28T23:50:00.000+02:00

S'ACOSTA ... CADA COP MÉS ... LA N-Q 2006 ... PREPARATS, EQUIP? ...

Hem sortit al diari

2006-06-22T19:48:00.000+02:00

Hem sortit a l'Enllaç mercès a la Susanna i el Martí, i aquí ho reproduïm (també hi havia foto, però era la mateixa que teniu més en sota):

La Uecanoia guanya el Campionat de Catalunya per Entitats de Caminades de Resistència

El passat diumenge 4 de Juny l’equip de caminades de resistència de la UEC Anoia format per 24 persones participava en la desena edició de la marxa Reus-Prades-Reus puntuable per a la 9ena. Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Enguany, coincidint amb el 50è aniversari de l’Associació Excursionista Catalunya de Reus, també es disputava el campionat de Catalunya per entitats, premi que s’emportava l’associació excursionista amb major número de participants federats que finalitzessin aquesta marxa.

Els 24 participants de la Uecanoia van poder gaudir d’un dia esplèndid i assolellat al llarg dels 55 quilòmetres dels quals constava la prova amb un temps màxim de 14 hores. L’itinerari va transcórrer per l’històric camí que uneix la població de Reus amb Prades, fent la tornada pels pobles de la Febró, Vilaplana i l’Aleixar.

El degoteig de participants a l’arribada posava emoció a la classificació general del campionat de Catalunya, ja que durant bona part de la tarda fins a quatre entitats van optar al títol.

Finalment, en un apretat resultat, la Uecanoia va resultar guanyadora, ja que un total dels seus 23 socis participants van aconseguir superar els 55 quilòmetres de la dura prova, quedant per davant de l’entitat local organitzadora que finalitzà amb un total de 21 socis a l’arribada.

Aquest trofeu consolida el bon resultat de l’equip al llarg de la present temporada encapçalant la classificació de la 9ena. Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Els membres de l’equip volen agrair al president i al secretari de la secció, Pep Trèmols i Ramon Serra, el seu esforç, dedicació i il·lusió que fa engrescar a tot l’equip, generant un ambient més que cordial, sense el qual no seria possible encarar reptes com aquest. Gràcies pel vostre suport.
Martí i Susanna

PELS CAMINS DELS MATXOS 2006 – La bogeria del campionat

2006-06-21T23:35:00.000+02:00

Avui em fa mal tot, i per això vull començar. Ens vam matxacar com a rucs al començament. Tots, des del més home de ferro fins al més de darrera i, ningú, cap de nosaltres, va poder fer Bellmunt – PuigSacalm – Cabrera en 15 hores. Tots ho vam provar, ningú ho va aconseguir!. Tot i així, a l’equip tenim els qui sempre ens fan quedar bé, els màdelmans, que la van fer tota SENCERA, sense queixar-se, i van arribar abans que tots nosaltres. Felicitats màdelmans, Amador, Josep Maria i Roger. Això em fa pensar que, si cap dels màdelmans ( no se si el Roger o el Josep Maria ho fan) participen a tot el campionat, ningú de l’equip, dels que les volem fer totes, quedarà guanyador del Campionat amb la puntuació màxima. Punyeta!

I es que ens faltaran els dos puntets dels Matxos, de la pujada a Cabrera. Això va passar perquè a Torelló, els matxos devien baixar per les parets de pedra i terra per cordes i cadenes. Bé, el cas és que, tot i que unànimement tots els caminadors vam dir que era la caminada amb el paisatge més bonic de tot el campionat, també vam estar tots d’acord que allò no era una caminada de resistència sino una cursa de muntanya. I es que era duríssima, fins i tot per als corredors més agosarats. I, de fet, al final tothom (com va dir en Juli de la Sió) arribàvem més fets pols que mai.

La cosa va començar amb pujada, i més pujada, i una mica de pla, i sense ni adonar-te’n ja ets el control de mig camí del PuisSacalm. I aleshores és quan veus que has de córrer, perquè ja són ¾ d’11 i has d’arribar al control de pas d’aquest pic abans de 2/4 de 12. Si es compte amb el fet que ja hem pujat a Bellmunt, a corre cuita, perquè anàvem conscienciats de la duresa de la cursa, imagineuvos i recordeu com estàvem quan vèiem que ens feien fer la volta sencera al PuigSacalm i només baixàvem (abans de començar a pujar, clar) i era frustrant. Això si, tant als corriols careners de pujar a Bellmunt, les fagedes i els penjats, i tot i les presses que no ens deixaven veure gaire més que a terra, ens va fer gaudir un entorn que ( i a mi, em va fer posar nerviosa fins a quasi patir un accident en una abraçada contra un arbre, només per voler badar i caminar a l’hora) no deixava a ningú indiferent (recordeu la vista de Sant Pere, Sant Vicenç i Torelló, amb el Montseny al fons i, nosaltres, a l’inici de les Guilleries, o m’equivoco?).

El Jordi de Puig-Reig també va venir, perquè farà la NQ i s’havia d’entrenar. Però clar, no havia vingut cap altre dia, i en aquesta cursa ... no es podia. Ens va deixar al control de mig camí del PuigSacalm, però va pujar a Cabrera, sense nosaltres, i a l’hora de la veritat, va arribar abans que molts. Ja t’esperem a la NQ. Ens encanta que vinguis!

A les últimes pujades del PuigSacalm ja feia estona que ens picaven als ulls les gotes de suor, però tots el vam fer, menys el David (que havia de ser a Igualada a les sis! I va venir) i, tot i així, ben just aconseguia ser a les sis a casa (fet que demostra la duresa de la cursa, un cop més, perquè el David és madelman!). En arribant a dalt del pic, a la Montse i a mi, esverades per tirar i cambiant-nos un mitjó a cada control ( o sigui que anàvem amb mitjons desaparellats) ens van preguntar si érem del club de Torelló perquè cap noia (del club de Torelló) no hi havia arribat encara. Anàvem forts. Bé, el Martí i el Xavi decideixen que ho podem fer i ens fan seguir avall, molt de pressa. Ens les prometíem molt felices, perquè ens van dir que era tot baixada fins la carretera (recordeu cartell: Tros de la cursa FIIIUUU, i que punyetes, no o era pas un fiiiuuu alló!), i vam començar a baixar del cim, amb molta terra, i molt dret, però no era res, cap descans. De seguida comencen les pujades i baixades, i cansats i dient que no podríem, descobrim el Xavi (de la Pobla) i el Ramon asseguts, al final d’una pujada. Aleshores vam veure, i ells ens ho vam confirmar, que era impossible fer Cabrera. El Xavi tenia tota l’esquena encetada de la motxilla (molt bèstia! i la va acabar, clar), i el Ramon, com els demés, cansats de matxacar-nos a les pujades per anar de pressa. Però tots ells, no pas la Montse i jo, es plantejaven de provar de córrer com bojos per poder fer el cim de Cabrera. I van venir les cordes, i cal agrair l’esforç del Xavi i del Martí per esperar-nos i ajudar-nos, junt amb el Xavi i el Ramon. Encara no sabíem res dels màdelmans, ni tampoc del Joan, i del Toni (que ja ha tornat a l’equip, i molt fort, per cert) i vam començar a baixar per les cordes. S’hi feien cues, perquè era ben bé una paret, però més aviat ens ho vam passar bé. Tot i queixar-nos que allò no tenia esperit de caminada de resistència, massa tècnica (per un equip com el nostre que, som tan bojos, que ens dediquem a patir hores i hores!) vam gaudir de les cordes (el Martí, em feia baixar pels llocs més difícils, i va molar) . I anar baixant, sense parar de córrer. Això si, ho he de dir, i perdoneu, però tant home de ferro amb els del darrera no ens va fer cap bé. Ens vau fer augmentar el ritme ... qui sap quant! I nosaltres de bòlit al darrera vostre! (ruques!). I dic ruques perquè aquell dia, el senyor Vent, com el seu nom indica, ho va voler provar, i va córrer com el vent per arribar amb el control obert a Cabrera. Tot i així, ja no hi va ser a temps. Perquè es va quedar a ajudar fins que va veure que tiràvem sols. I després de la seva estirada, ens va espera, al peu del cim de Cabrera, tot dinant. Ens van donar unes botifarres que, i aprofito l’ocasió per no deixar de parlar dels menús, a més de ser molt bones, anaven acompanyades de llesques de pa amb tomàquet ben sucat. I he dit llesques que, i espero comentar-ho dijous (perquè l’altre dia estàvem tots tant esverats que només vam parlar d’on eren els altres i de la duresa de la prova) trobo que són molt més bones que algunes barres, prou dures de fer passar (en aquesta caminada tot era molt bo i ben assortit, barretes a PuigSacalm, codonyat, coca, beures de totes menes, i una organització que no escatimejava mai un ‘que en vols més?’. Cal agrair-los l’esforç i l’amabilitat).

Doncs bé, en arribant a Cabrera el grup que érem vam tenir les primeres notícies de l’equip. Vam trobar el Josep Maria, i ens va dir que l’Amador i el Roger ja havien baixat de Cabrera, i tirat, menjant poc (no passava res per la gola, deien). Ens va explicar que tothom anava molt tocat, que per a ells (els madelmans!!!!) el pic que només ells van fer, havia estat molt dur. Ens va dir també que el Toni, el Joan i el Jordi ja havien tirat (i vam entendre que havien pujat a Cabrera i ... els homes de ferro, són així!). Bé, a partir d’aquí una mica de cares moixes, perquè no ho havíem pogut fer. El Jordi de Puig-Reig, el Xavi i la Montse van anar tirant, la resta, ens vam quedar una estona més. D’allà fins al final de la caminada ho vam fer tot sense córrer, en companyia de la família Messeguer d’Esparreguera, i amb el Josep Maria, que ens va amenitzar l’excursió amb uns interessants, si més no, cants d’animals diversos. Amb molt sol, unes dutxades al riu, i alguna pàjara. Ja no vam veure els de Puig-reig fins a l’arribada, tot i que ells deien que ja esperaven a veure’ns passar corrent, com fem al final, però no, aquest dia no podíem!

I voldria acabar aquesta crònica, dient que (i m’agradaria equivocar-me, però em sembla que aquesta vegada serà que no) el Ramon ha fet la seva darrera i 61ena caminada consecutiva dels quatre campionats de la copa catalana que ha guanyat. Et trobarem a faltar, i més els que sempre caminaven amb tu. Gràcies pels esforços, també dels temps que molts encara no hi érem.

( i em deixo mil coses, però es que em direu que és massa llarga!!!)
El blogger no m'hi deixa posar fotos, i no veig perquè, potser m'enrotllo massa però el Xavi ja ha penjat les fotos, i aquí les teniu: http://www.flickr.com/photos/elvent/tags/caminsdelsmatxos/

Pels camins dels matxos 2006. Hi ha temps fins dimarts per apuntar-s'hi.

2006-06-11T23:18:00.000+02:00

Clickeu damunt l'escut per a inscriure-us

18 de juny del 2006

V Edició de la Marxa de resistència per les Valls del Ges i del Forners

Puntuable per la 9a Copa Catalana de marxes de resistència i per tant, tots, i hi passarem llista, us heu d'haver apuntat abans de dimarts que ... la Uecanoia tornarà a arrassar.

I ànims, que segur que serà de les més dures amb tant desnivell i tant poques hores (jo no les tinc totes ... però gens!) i vosaltres?

Xa Reus - Prades - Reus. La crònica 'parcial' de la Uecanoia.

2006-06-11T22:21:00.001+02:00

Avui no se per on començar perquè a la darrera caminada, la millor, la Reus – Prades – Reus, no vaig assumir nous compromisos més aviat vam/vau parlar de la crònica passada. Espero que us hagi servit per distreure-us durant la caminada, jo només parafrasejaré el mític fent camí (mític perquè les efemèrides d’aquest membre de l’equip trigaran a tornar) que diu: ‘tan és que se’n parli bé o malament, el cas és que se’n parli’, i punt, tema finiquitat.

Bé, de coses importants per al nostre equip en passen moltes, que per a nosaltres són divertides, necessàries, interessants i tal i pasqual ... però per als altres (la FEEC, els altres clubs ...), i també per l’equip, l’altre dia vam passar quelcom especial, vam guanyar el nostre primer títol (com a equip, és clar, perquè d’individuals ja tenim uns quants i quantes campions/es, i com jo dic sempre, els títols d’elles són més importants perquè són més originals, o sigui, hi ha menys dones. I visca les dones, ja per anar tancant parèntesi –recordo: les Montses i la Maria), el títol, deia, la cosa més important que hem fet com a equip, i deixeu-m’ho dir, només és la primera, tot just ens hi posem a jugar l’esport de tenir èxits col·lectius.

Parlem ara de la caminada més ben organitzada, amb les atencions del club més simpàtic i agradable amb els participants, i amb els millors menjars, i les millors dutxes (tot i que aquest any tampoc hi ha hagut piscina), en especial cal assenyalar els detalls de les cerveses amb alcohol i sense, i els CROISSANTS, que estan guanyant terreny a la coca de llimona de l’Aleixar. Però clar, si cada any que parlem d’aquesta caminada només fem que parlar del menjar aviat no semblarem un equip de caminadors ... tot i que alguns, ho recordarem dies, i no vam menjar tot el que ens haguéssim fomut!. Cal que deixem de parlar de jalar perquè, de fet, no ho trobarem tant bo, i tant, a cap altra caminada i per tant no cal recordar més cops que, sent la caminada més barata del campionat, sigui la que ens mimen més. Els del darrera, puc dir que, en aquesta caminada, de tant jalar, i alguns beure (i no sense alcohol precisament!), som, en realitat l’equip del ‘gordos’ (amb el significat de farts, només faltaria!).

Vam sortir de Reus ben tips i ben de dia, alguns corrents i a mig vestir, els altres encara menjant algun croissant, i els altres preparats per anar a davant. Feia calor, però res a veure amb el dia del Montseny i, i perdoneu perquè ho he de tornar a dir i ara preguntar: quants de vosaltres no pujàveu aquells corriols pensant en el Pla de l’Esmorzar (rebatejada meva) ? i després a munt; i sabeu, mai recordo exàctament els camins, tinc les imatges però aquest dia no vaig agafar plànol i això fa que ara, no em sàpigue cap nom. He de dir que, recordant com pujàvem a la segona caminada, la de Riudoms, aquelles primeres pujades, i com les vam pujar l’altre dia, ja podem menjar coissants tranquils perquè tots hem anat recuperant la forma, o no?

Bé, per als del darrera hi ha uns quants fets interessants, que impliquen els homes de ferro i algun màdelmant que s’ho va prendre amb calma, i si no, mireu les fotos del Sr. Vent i veureu com els màdelmans, tot i dir-nos que s’ho prenien amb calmeta, van haver de fer córrer el nostre reporter que, un vegada més, els va haver de perseguir al començament per poder-los enganxar en alguna foto. Bé, l’interessant comença amb una parada a Prades, que alguns vam fer durar fins a una hora. I ja se que els màdelmans i els homes de ferro dieu que parar tant va malament perquè t’arrefredes i la musculatura fa ... no se que, que diuen ells que no va bé. A nosaltres, ens dóna les forces necessàries per esperar amb ànsia la baixada de les Tosques i fer la nostra pròpia estona de fer el boig!. I de fet, com que tot ens ho agafem tranquils, vam poder veure i fer disquisicions lingüístiques sobre les roselles, gallerets, badabadocs, ababols i un nom que ara no recordo, i que ens va dir aquell noi del Vendrell, el Pau, que l’any passat ja va fer aquesta caminada i la NQ amb nosaltres. Ens agrada també recordar-lo a ell.

He de dir que, les pujades més dures per a l’equip del darrera, on més es va patir, van ser les de després de Prades, a la tarda feia molt sol, i tot i que els cracks i els homes de ferro, van arribar tot just començar la tarda, nosaltres, els del darrera, vam viure aquelles pujades per anar fins a l’Aleixar, i abans de les Tosques, amb alguns patiments que finalment van portar a l’abandonament del Joan. També va passar que no teníem glucosa per donar-li i no el vam poder recuperar, a més ... potser volia fumar, que coi!, no dèiem que cadascú fa la caminada com vol i com pot?.

Com que en arribar a Reus ja no vam veure a quasi ningú del darrera, no puc parlar del vostre anecdotari, però si que he de dir, i per no allargar més la crònica que:

- La Susanna diu: ‘és la caminada que més he corregut, i en canvi he acabat l’última!’ però clar, si ens parem a fer un cafè de 20 minuts a Prades i ens banyem pels tolls i saltants, tampoc ens hauria d’estranyar gaire, oi?
- Menció especial al Josep Maria Solà que, mig lesionat va dir ‘acabaré!, avui tot pels punts!’
- I per últim al senyor fent camí perquè ens va deixar gaudir de la seva companyia ...

I segur que em deixo mil coses, exhibicionistes, ametllons, butllofes, i que les sabates sempre s’haurien de poder canviar em arribar i ... que som uns campions.

(ho he provat mil cops però avui el blogger no vol fotos, ho sento! de tota manera el Vent ja les ha penjades, i si aneu als comentaris de la crònica del Montseny, i clickeu damunt del Vent, ja podreu veure les fotos de Reus).

Campionat de Catalunya per Entitats 2006 - Som campions!

2006-06-06T22:29:00.000+02:00

Som campions

Hem guanyat el Campionat de Catalunya per Entitats, per nombre de participants federats que, per equips, han acabat la caminada de resistència Reus - Prades - Reus. Felicitats a tot l'equip.

Per celebrar-ho, ens trobarem dijous a quarts de nou, a la Uecanoia.

Fins dijous i felicitats.

XXXIena Travessa del Montseny - La crònica de l'equip del Uecanoia

2006-05-30T00:14:00.000+02:00

Ahir, vam tornar, després d’un any, a caminar-correr-gripar la bonica (després de la NQ, és clar) i també la que potser està més mal organitzada, Travessa del Montseny (només diré que també és un club de Barcelona). Començant pel final, cal dir que, en acabar, tots vam coincidir a dir que l’organització compta amb el fet que ens sabem el recorregut i, de fet, sort ni va haver, i no pas d’aquelles cintetes diminutes que deuen valer un milió cada una, perquè eren molt molt estalviades ... deien els que corrien i els que tiraven sols... bé, critica feta, només començar (ahi! Que avui anem forts!)

He de dir que aquesta crònica em supera. Ahir vaig agafar molts compromisos de fer reverències a les diverses personalitats de l’equip, però el meu cervell, ara mateix ... no és capaç de recordar-les totes. Per tant, si em deixo algú, em sap greu. També em disculpo perquè, com més reverències tinc, més llarg se’m fa el discurs, i ... si no us agrada que les cròniques siguin llargues, feu que no passin tantes coses!

Comencem doncs, hem de parlar d’un tema important, que ens està portant a una nova personalitat de l’equip que, a mi, no m’agrada. Per tant, com que jo escric, me’n queixo!. Per començar batejarem els homes de ferro de nou, ara són ‘els picats’, i al darrera hem decidit que mai voldríem anar amb vosaltres, corrent sense parar, heu vist alguna fageda en tot el Montseny? ... perquè n’hi ha, eh! Per això, avui la reverència la dediquem al Martí (primer compromís de reverència), que davant la impossibilitat del nostre nou company, l’Àngel (que ja va essent un habitual a les de dia) que tenia problemes a la nit, el va acompanyar fins que va ser ben clar (i durant tota la caminada, perquè els picats ja, qui se sap on eren), deixant aquella colla de bojos ... bé, el Martí ha acompanyat prou temps els de darrera, i ho porta a l’esperit (jeje...). Per tant, i deixeu-m’ho dir, el mèrit és nostre (dels del darrera).

Diguem que aquest any, tot va començar amb una calor terrible, i molta suor, que ens queia dins els ulls, però a diferència d’altres anys, el dia era tant clar que vam poder veure, tots els pobles del Vallès Oriental i del Sud d’Osona, i quin greu, no vam veure Castellterçol, poble natal del nostre incansable reporter oficial, que va fer-nos de guia turístic perquè vèiem des de dalt els cims els llocs on ell anava de marxa (quan era petit). Avui li fem una reverència perquè és un grandíssim fotògraf, i no tots els equips tenen tanta sort, i perquè és incansable a l’hora de fer fotos. Cal dir que els del darrera, quan ens vam retrobar a dalt del Tagamanent, vam prendre la decisió d’anar totes juntes, mentre el reporter ... més crac i més fort que els picats ... va correr tot el pla de la Calma fins a atrapar-los quasi bé quan ja eren a Collfornic ( i nosaltres, incrèdules, dubtàvem que els atrapés! Que crac), i allà, fer-los fotos, i acompanyar-los un trocet amunt. Ja us veureu al web que ens organitza ell mateix. Després, el crac del reporter-Vent, va tornar a baixar fins a Collfornic per esperar les tres senyores/etes de l’equip d’aquest dia (segon compromís de reverència superat).

I parlant dels Puigretins, l’equip del darrera té una gran notícia: a partir d’ara tenim, a l’equip monitors de dosificació, de saltibanquis i de baixades corrent (tot i que les diverses professores es queixen que no els fan gaire cas). Es tracta d’un fet especialment important de mencionar en aquesta caminada, perquè aquí, hi ha molt pujar i baixar. Al darrera vam fer les baixades del Tagamanent i del Matagalls corrent ... al Turó de l’Home, les alumnes es van cansar. Però no podem deixar de fer una reverència a la Montse, que cada any pateix pels seus ginolls (genolls) quan baixa aquesta caminada (i que aquest dia, amb una Pepita molt pacient, que la vam atabalar fent-la correr, però que no es va empetitir ni un pel) hem de dir, amb orgull, que mai, mai, els del darrera havíem fet aquestes baixades tant ràpid ... si no fos que igualment ens agrada xerrar ... correríem més ... però, per això és la nostra caminada i la fem com volem! (compromís a les senyores superat). Seguint amb la baixada del Turó de l’Home recordo alguns comentaris dels senyors ‘picats’ que es veu que van baixar tota aquella fageda per les dreceres, és a dir, tota pel recte. La veritat és que baixar per la drecera és superdivertit, i que correu aquí ho puc entendre, perquè jo, quan vaig veure la drecera tant fressada també la vaig fer, i m’ho vai passar ... de conya!. Gràcies per fressar-m’ho bé perquè jo sabés per on passar (ho vau fer per això i no per guanyar els companys, oi?). Segur que us va passar com a mi: en arribant a baix, us vau haver d’asseure a terra per treure la terra de les bambes, però feliços de fer força el boig, tirar-vos avall contra els arbres, i altres bestieses que fan que ens ho passem tant bé...

Per últim, cal dir que, seguint amb les queixes de l’esperit d’equip ... a veure si aplaudim els del darrera quan arriben ... perquè, que ho facin justament els nostres pocs companys que queden d’Esparreguera i no els del nostre equip ... ja us val! (un altre, jeje). I dir també que ens aplaudim els uns als altres per lo bons que som ... i animar en Solà, que sense cap dubte el volem ben recuperat a la propera.

Darrers apunts per no fer-la més llarga:

- Visca la Refreskcast del l’habituallament de Santa Fe,
- i visca els bloquetjos i els ineptes que et vas trobant mentre proves de superar les grimpades de les Agudes tant bé com pots (somriure) ...
- i visca els ocellets del Pla de la Calm, i
- benvinguts als dos nous companys, que semblaven ben contents i amb ganes de tornar-hi, - i visca la propera caminada que és: xula, curta, amb piscina si hi ha socorrista (no us deixeu el banyador), i perquè a la propera ens retrobem al gruix de l’equip: el retornat sr. Viarany, el mig recuperat sr. Fent camí, la totalment recuperada Susanna, i els clàssics màsters Pep i Montse, Miguel i ... a veure quina altra agradable sorpresa ens emportem.

Bona setmana i dijous a les 9 reunió.

2006-05-29T20:53:00.000+02:00

Si voleu continuar el campionat, no feu com jo i pagueu extra i tard, apunteu-vos, fins demà dia 30 de maig a la Copa Catalana de Caminades de Resistència per Equips, que aquest any és la bonica i ben organitzada Reus - Prades - Reus.

Per apuntar-vos-hi ...

Gran Batalla: Flectomin versus refresckat

2006-05-29T19:44:00.000+02:00

Estava preparant la crònica i he vist això ... no ho he pogut evitar:

De part d'en Xavi González....

Super-enquesta post cap de setmana marxós:

Quina serà la beguda favorita de les properes generacions?

Voteu, si us plau.

Per cert com esteu/estem els del Montseny?

(Pels que no vau venir al Montseny, aquesta, la que no coneixeu, és la beguda que donaven al control de Santa Fè, ahir al Montseny)

Caminada Gràcia - Montserrat 2006. La crònica, per distreure-us!

2006-05-24T23:15:00.000+02:00

Hi ha caminades que estan mal vistes, o bé vistes de nit, i el dia que les veus de dia, quedes parat de les sorpreses que et porten. La Gràcia – Montserrat és així. Una caminada en que han aconseguit el següent: fas de dia una passejada fins al Tibidabo i per Collserola, que els de Barcelona (pixapins, canfangueros ... etc.) diuen que és tant bonic, i per una passejada, val la pena; haurem de donar una mica la raó a aquesta gent de la capital. I quan passat Esparreguera, et fiques per dins Montserrat fins arribar a l’altra banda, cap a l’aeri, i ja és de dia, tot i el cremat (que no és el de Montserrat, sinó aquell que algú va fer per construir més a peu d’autovia, però li va sortir malament!) és un lloc tant montserratí, tant ple de pedres, de parets que van caient, però no de cop com els Frares Encantats, sinó suaus, arrodonides, com si estiguessin cansades i s’haguessin ajagut. Bé, el cas és que descobrir, de dia, aquests paratges val per tota la caminada. Però és clar, els madelmans això ho fan de nit, i no ho veuen. Ells, interpreto, només deuen veure aquell corriol amb les cintes perquè no caiguis, els munts de romanins els deuen servir per agafar-se mentre corren, i l’olor, els deu recordar que allò que tiben són romanins. Nosaltres, al darrera, ho veiem tot, però tenim perills, si anem massa lents podem veure l’autovia de dia. I des de Montserrat, si has fet la caminada molts anys i has vist la dèria destructora de natura que hi ha al nostre país, et deus entristir. Sort que nosaltres, al darrera, només vam reconèixer: l’hort del Miguel, i els llums de la Solvai de Martorell, de nit, és clar. Si hagués estat de dia també hauríem vist les destrosses de l’Ave, i a patir, perquè cada cop és més a la vora d’Igualada.

Bé, cal dir que aquest dia no érem un grup gaire nombrós. Però es van repetir deixos de la caminada anterior que comencen a preocupar perquè l’equip se’n ressent (o no!): el Roger, com sempre, va començar tard, i com sempre ... mireu, mireu els resultats. Dels demés de davant no en se res, però clar, si arriben 5 hores abans, tampoc és estrany que els del darrera estiguem a la Lluna!. Dels del mig (Javi, Joan i qui més hi havia?) direm que tot va anar normal, i dins la normalitat, el Ramon, només direm que ... va dormir una hora en un matalàs al Coll de la Llacuna, ho sabem i ho esbombem (dormir dret, dormir als controls ... costums jeje), com que va sobrat! El xaval!. No podem evitar dir que el Martí ens va deixar per l’alta muntanya, però, i està malament de dir-ho, jo li vaig tenir enveja, perquè aquesta caminada costa d’il·lusionar, com que abans tothom en parlava tant malament (però han millorat, siiii). Pel que fa als del darrera, el Miguel i jo, atipats com sempre, ens continuem convencent a nosaltres mateixos que ... quan estiguem prims serem el cracs de l’equip, de moment, anem fent i passejant quilets per Catalunya, i això si, fent muscle per correr quan siguem silfides ... si és que mai hi arribem. I ens queden els xavals del darrera (el Miguel i jo també som del darrera), van jugar a fet i amagar mentre fèien la baixada de les pedres d’abans de l’aeri, i mira que la nostra bicampiona és una supercrac, que ho és més, perquè no s’hi considera (reverència). I segur que em deixo personatges, però he dit mil cops que, qui vulgui sortir, que m’expliqui coses.

Finalment hem de parlar de la caminada. Tot va ser com sempre des que l’han renovada, més bonica, i fomuda, 4300 metres de desnivell., però interesant. Deixeu-me fer un apunt personal (que ja comencen a ser costum, però si no m’expliqueu coses que facin correr la meva imaginació.. foteu-vos, jeje). Bé, l’apunt: sabeu que penso que aquesta caminada, que és al voltant de Barcelona, li tinc mania per això perquè aquest dia, prou que la vaig disfrutar!. I en general a l’equip agrada.

Anant per la caminada, i per anar a dormir ja, cal dir que ni va faltar el ja clàssic flectomin (em sembla que ja m’he après el nom després de tantes caminades), i els també clàssics entrepans de pa de motlle amb: formatge, sobrassada i formatge, alguna cosa que jo no vaig tastar i no recordo (ja ho recordeu els que ho vau tastar mentre llegiu això), i és clar, NOCILLA. Per sopar, un altre apunt personal, me’n vai fotre 3 (m’heu d’entendre, tinc una mama molt estricta, que de petites ens tenia prohibides les porqueries, entre elles la nocilla, d’aquí l’obsessió, ara enteneu el meu trauma amb la nocilla, oi?), (parentesi rere parentesi, perdoneu, però és que no puc evitar recordar-la ... i recordar-la ... i recordar-la ... fidel comapanya de caminades ... la –diguem-ho bé- NUSILLA). Bé, el mateix que de costum, tot i que cal parlar també, abans que us queixeu que faig massa rotllo, a tres temes, que són:
La pitza i els 18 cafès que va portar la Mari del Miguel quan ja érem entre Martorell i Terrassa, que ... Mari, de veritat, quan de temps t’agraïrem aquell trocet de pitza (ja se que no s’escriu així, però així és el meu català!), i sobretot el radiosalil en crema per a les fregues a les plantes dels peus. Això t’ho agraeixo jo personalment. Els habituallaments familiars, ni tant sols sóc capaç d’explicar el que representen, i al grupet del darrera, la Mari, aquest dia, ens va fer feliços.
La segona cosa que vull dir és que un any més, aquells sonats que no dormen a la nit, i fan un habituallament de cortesia, els veïns de no se on!!! Podeu creure que hi havia de tot, inclòs cava, que aquest any era en honor al Barça (per cert, VISCA EL BARÇA, que no sabem quan ho podrem tornar a dir).
I per últim, dir-vos a tots, companys, que ahir em vau fer feliç. I ara no és conya. He llegit els vostre escrits al bloc, als comentaris, i penso que finalment us heu deixat anar, he de dir, que jo soleta vaig disfrutar com una tonta llegint els vostres missatges, merci per ser tant macos ( ha quedat rosa la frase, eh!).

I sobretot, mireu les fotos, que en aquesta caminada, encara que no us ho cregueu, el Miguel i la Montse S. ens van cantar i ballar, a mitja caminada, i no és conya!, la prova ... les imatges (no recordo la cançó, si algú la recorda, si us plau, parafrassejeu la Montse als comentaris, que no es paga amb diners la lletra de la cançó).
Salut i fins al Montseny, dijous reunió!

Cara i creu a Navàs. La crònica seriosa de la Romànica de Navàs

2006-05-18T21:19:00.000+02:00

Abans de començar la prova, ja vam tindre algunes sorpreses d’última hora, referent els inscrits de la Uecanoia, per diferents motius alguns que creien no poder vindre, ho van fer, en canvi a uns altres els hi va passar el inrevés.En aquesta marxa el numero de participants és redueix significativament(uns 300)i és que és la primera marxa de la copa, en que passes tota la nit caminant, a part de que la seva considerable llargada 80km, com el seu desnivell 4600mts, fa tirar enrere a més d'un, tant a l'hora d'apuntar-se com quan hi participa(60 abandonaments)Aquest any es celebrava la 19a edició i no la 18a com és llegeix a la crònica de la FEEC (pobrets!, i a més ho posant de títol).A diferencia del any passat les rieres baixaven més plenes, però tampoc com d'altres anys, també els camps de blat,ordi,etc(que en aquestes dates estan preciosos) tenien millor aspecte, tant d'alçada, com de la mida de les espigues. La creu va ser veure bona part de la zona de Santa Fe de Valldeperes cremada i veure també nombrosos arbres trencats o arrancats després de les nevades del hivern.Respecte als membres de la Uecanoia ens va anar força be,tot i que alguns van patir la creu de fer la marxa, amb diferents problemes, com el Ramon que l'hi feien mal les articulacions dels dits dels peus o alguna cosa així,i l'Èlia que s'adormia tot sovint. Destacar el bon paper de la Pepita que casi sense queixar-se la va fer tota,tot i no estar acostumada a aquestes llargues marxes.L'organització va tindre tots els controls degudament assortits,tant pels primers com pels últims, és d'agrair, potser en alguns però hauria de canviar el contingut dels entrepans com el de Valldeperes. Va tindre també el recorregut ben senyalitzat,al final ens van donar la bonica i petita ermita(ideal pels rucs ja en tenim 5 i no ens sobre espai per trofeus)que aquesta vegada era la de Sant Miquel de Terradelles, i que una errada al posar el nom amb castellà va fer que ens hi enganxessin una etiqueta amb el nom correctament escrit, és millor desenganxar-la i amb un boli negre retocar la G.

De part de tots els teus companys, moltes gràcies pel teu suport i temps esmerçat en una crònica seriosa.

El senor reporter oficial, també anomenat vent, fa la seva aportació des de Puig - Reig.

Caminades de cansament. Final de la crònica de Navàs

2006-05-15T20:58:00.000+02:00

Retornant al que dèiem, després d'haver dormit i d'haver descansat, i com a teràpia per superar els mals de caps ... acabem avui la crònica de la Romànica de Navàs. Aquesta va ser una caminada estranya, ja us en vam donar algún senyal, però van passar moltes coses més. Tot havia de començar amb un equip molt reduït perquè, després de molt temps les Montses que són unes clàssiques d'aquesta caminada, cap de les dues podien venir. El Toni, el nostre altre clàssic, ens va trucar a mitja marxa, als de davant i als de darrera, ens donà ànims, i demostrà que ens troba a faltar ... fet que diu molt poc de bo d'ell, perquè trobar a faltar les caminades ... bé Toni, sort que coneixes uns quants altres bojos com tu! ... bon camí. I el senyor fent camí, altrament dit Eugeni, ha decidit que el turmell no es pot torçar ... i clar, la nit ja no molava gaire, doncs ara, imagineu-vos la il·lusió de fer nits, tantes que no el veurem fins a Reus. I van passar més coses ... l'altre crack, altrement dit home de ferro, va tenir un moment de ... no se què, al començar la seva 57a caminada consecutiva. Amb un Martí donant suport al company i un Ramon atabalat a més no poder, i tot i que 'ningú sap què li passava', les plantes li fèien molt mal, van poder comptabilitzar la 57a del nostre màxim representant. I la resta, corredors experts, van arribar com les expectatives de l'equip esperàvem, el Solà perdut quasi bé fins a Avinyó, també va sumar els seus punts a l'equip, i sobrat, tot i perdre's. El Roger, ens va dir al començament que aquell dia no podia apretar perquè sentiria els mals de la setmana passada ... tot i així, va ser el primer dels nostres, com sempre ... UNA REVERÈNCIA (també al David que va arribar poc després). Una reverència també al Joan, que anava amb el Javi i, que ferint l'orgull de l'home de ferro el va superar ... quin mal que fa; el Joan no surt a les fotos, però l'efemèrida es val una menció i una altra reverència!. I la reverència principal, a la nostra bi-campiona. Mireu, la tia, no se com s'ho fa, primer, sempre convenç la mastressa que la deixin marxar a caminar, perquè no havia pas de venir, i a més, la tia va, i sense fer ni mig esforç de més, quadra els temps i acaba idèntic que l'any passat, ella també es mereix una REVERÈNCIA!, i amb la Pepita, que s'estrenava, van arribar tant i tant bé. La darrera cosa estranya va ser que, abans de saber que la Pepita i la Montse apareixerien, el grup del darrera estava composat pels clàssics reporters (l'oficial i la pinxe o tribulete) i el Marcel·lí i el Jordi de Puig-Reig (us he de confessar el canguelis que tenia jo d'anar amb aquesta colla de locos que segur que voldrien fer temps, i confesso encara més la meva il·lusió en veure arribar la Montse i la Pepita). Doncs bé, el Marcel·lí i el Jordi, ens van amenitzar molt la nit, amb la seva conversa, i es clar ... les seves preses de pel als que s'ho creuen tot ... ai aquesta gent de Puig-Reig, que la farigol·la mascle els puja al cap. Per últim, també cal mencionar l'agradable sorpresa a l'arribada de veure la Susanna, que tots esperem que es recuperi perquè ens pugui tornar a acompanyar!.

El Javi de la Pobla considera que la caminada va ser un gran èxit per un motiu: 5 noies li van fer massatges ... i encara no s'ha dutxat de la il·lusió, tot i que la seva dona, l'Anna, ja comença a patir. També ha de dir, que com que l'havia fet molts cops, va fer de guia, ni d'un ni de dos grupets, si no que es posava a les cruïlles perquè ningú es perdés, i tot i axí va arribar com els cracks de l'equip.

Deixeu-me preguntar-vos a veure si algú sap perquè l'hem de fer de nit, si la féssim de dia, acabaríem a les tres de la matinada, però en veuríem un trocet.

I dir també, que anar d'hora no va bé, perquè aleshores la gent del control del sopar encara no te'ls trobes prou TORRATS!!!!!

IXX Marxa Romànica de Navàs, i els èxits de la Uecanoia

2006-05-11T00:05:00.000+02:00

Quina ratllada de caminada, la bonica Romànica! Però som tant rucs la gent que fem això de la resistència, que alguns de l’equip ja l’han fet cinc anys consecutius ... i encara hi tornen. I es que la Romànica és la primera nit del campionat. I és una caminada prou dura, entre d’altres perquè la major part de la ruta és de nit, però a més, és al maig ... i al maig les nits encara són tant llargues, uf, em canso de pensar-hi. I a Navàs, a les rieres, més aviat hi fa força fred ... i aquest any si que teníem lluna, l’any passat no, però era creixent i no feia tanta claror ... fins al punt que .... .... m’estic adormint ... els que estàveu amb mi ... sabeu que vaig fer mitja caminada adormida caminant dreta, dormint a terra als controls i pels puestus, i quan em vaig desvetllar la vaig correr de mal de plantes ... per tant, no me’n ... recordo ... de res... i ... no hi ha crònica!!!!!! ......m’he adromit.

Quina penjada, perdoneu, però era per anar fent caliu, es que no tinc temps d’escriure més avui!
Perdoneu i RECORDEU QUE DIVENDRES ÉS L’ÚLTIM DIA PER INSCRIURE’S A GRÀCIA!
Per a més informació http://www.uecgracia.org/gm.htm

IXXa Marxa Romànica de Navàs (80km)

2006-05-03T19:10:00.001+02:00

Ja sabem que tots sabeu que la Romànica de Navàs és aquest cap de setmana, 6 i 7 de maig, però recordeu:

- divendres és l'últim dia d'inscripció prèvia.

- dijous a les 9 hores reunió a la Uecanoia.

Ei, no han sortit els resultats, però hi ha algú que tingui algun dubte de qui són els primers ...

A sota teniu la Crònica de Riudoms.

Últims temes de Riudoms

2006-05-03T19:08:00.000+02:00

Susanna, o Martí o Joan o Quim, envieu-nos la vostra aportació que la volem llegir!!!! on vau parar a fer el cafè aquest any?

Xavi, passa'ns un parell de fotos que les posarem a la crònica, mentre no tenim pàgina nova!!!!

Merci a tots

Crònica de la Riudoms - La Mola - Riudoms

2006-05-02T17:48:00.000+02:00

Arribava la tercera prova del campionat, i l'equip, que s'hi presentava com a líder provisional (oé-oé, oé-oé, oé-oé-oé-oé-oé-oé), va estar a l'alçada de les expectatives, amb un bon grapat de participants. Ens faltava el Toni, però recuperavem la Montse, amb les mateixes ganes de sempre i sense galindó.

Aquesta caminada és maca: una distància raonable (què voleu que us digui? Passar de 60 és de bojos, a mi no em treureu d'aquí...), un perfil bonic, uns paisatges agradables... Això sí, hi ha una crítica: l'any passat els avituallaments eren excel·lents, tal i com acostumen a ser per aquelles terres, però no hi havia samarreta. Segurament molta gent es va queixar, i aquest any hi ha samarreta, però els avituallaments han empitjorat molt. No voldriem pensar que hi ha relació directa entre una cosa i l'altra, però és que... Bé, en qualsevol cas, no trobem justificable que hi hagi participants que es quedin sense res sòlid per menjar al primer control i sense dinar. Especialment sense dinar. Sap greu, perquè la gent de l'organització és maca, i ja hem dit que la caminada és de les que venen de gust fer, però això caldria millorar-ho.

La caminada va anar bé. Alguns gairebé no arriben a l'hora (quan es faran grans, aquesta canalla?), però al final tot es va sol·lucionar. Els quilòmetres es van anar fent a bon ritme, sota un sol de justícia, si més no fins arribar al peu de la Mola. Un cop allà, cadascú va haver de trobar el seu ritme, perquè la pujada és curta, però té pebrotets. Mentre el grup del darrere anavem fent, el Xavi i l'Èlia pujaven, gairebé corrents, per poder fer millor les fotos. Déu-n'hi dó, quin parell! A sobre, per fer-ho més difícil, pujaven parlant. Perquè, és clar, això del silenci no està a l'abast de tothom...

Un cop passada la Mola, ja tens la caminada coll avall. Només es tracta d'anar fent, amb uns últims quilòmetres força avorrits, fins a Riudoms, on l'organització va fer-se perdonar en part l'error del dinar a base de cervesa i biquinis calentets.

Els del Uecanoia, a més, també vam disfrutar del cava i les galetetes que ens va portar la Susanna, que cel·lebrava el seu 32è aniversari (Felicitats!!!). Ai, criatura, qui els pillés, 32 anyets...

Últim avís als passatgers de RIUDOMS - LA MOLA

2006-04-24T20:46:00.000+02:00

Dimarts 25, és a dir avui, és l'últim dia per a inscriure-us a Riudoms - La Mola - Riudoms.
Recordeu que dijous a les 8 hores hi ha reunió a la Uecanoia.

Inscripcions per Riudoms

2006-04-20T20:19:00.000+02:00

Companys, teniu fins el dia 25 per inscriure-us a la 4ª Caminada Riudoms - la Mola - Riudoms, sobretot feu-ho a temps, QUE DE MOMENT ANEM PRIMERS!!!!! http://www.cerap.net/caminada/index.htm

Crònica de la Selva del Camp - Muntanyes de Prades 2006 (64 km)

2006-04-11T19:46:00.000+02:00

Per a tots els que després dels Castells de la Segarra van pensar: “Que divertides que són, les caminades de resistència!”. Doncs em sap greu, però és hora de tornar a la realitat: patir, patir i patir...

Ja tornava a tocar La Selva del Camp – Muntanyes de Prades, una marxa que, gràcies a la climatologia, poc va tenir a veure amb la de l’any anterior. Les gotes i els núvols del 2005 havien transformat la serra de Prades en un paisatge de conte de fades, molt bonic però també força incòmode per als caminadors. En canvi, aquest any el temps va acompanyar, i ara ja sabem què hi ha al voltant dels Cogollons! De fet, tot i ser un dels primers dies d’aquesta primavera, ja ens va tocar patir la típica xafogor que trobem tan a prop del mar. Tot plegat és una sort, deixeu-m’ho dir, perquè si has fet la caminada els dos anys seguits que ha format part de la copa, en realitat és com si haguessis fet dues caminades molt diferents, i això també està bé, perquè així vas variant!

Faci el temps que faci, la Serra de Prades amaga en el seu interior paisatges i boscos espectaculars, que molts de nosaltres mai haguéssim imaginat en terres tarragonines. Cal esmentar també les destrosses fetes per la neu d’aquest hivern: ens vam fixar en uns arbres molt trencats, amb boscos plens de brossa. Cal anar molt en compte per aquestes terres, que la sequera de l’estiu pot fer tant mal com el que en deien els diaris de l’Anoia aquesta setmana. És a dir, tot Catalunya a cuidar els boscos que si no els perdrem. Esperem que l’estiu sigui benèvol perquè les flames aquest any fan molta por...
També és imprescindible recordar, un cop més, que la caminada és a Tarragona, i tot i que no volem donar massa volada al mite (no fos cas que baixessin la guàrdia), les caminades per aquestes terres continuen sent de les més ben valorades pels caminadors. Els avituallaments van tornar a estar molt ben assortits, i la gent que se’n feia càrrec, igual que la gent dels controls i la resta de l’organització, es mereix una felicitació, tant pel que et donen com pel tracte, excel·lent en tot moment. Aquí fem l’agraïment a l’organització més endavant tenim alguna dissertació que encara els podria ajudar a millorar més.

Parlem ara de la caminada. Primer de tot em voldria queixar perquè aquest equip perd l’estructura, i un equip sense col·lumna vertebral no és equip! PERQUÈ LES ESTRUCTURES QUE ENS MANTENEN COM A GRUP, COM LA LLENGUA I EL PAÍS, NO LES PODEM PERDRE!! (-: ., a més, si perdem les estructures, a alguns se’ns barregen les idees: haurem de nomenar els homes de lleutó?

Mireu, el que passa és que tot va variant. Per exemple, l’històricament madelman Toni, va decidir acompanyar el grupet de darrere, i cal dir que el vocal de l’equip n’ha d’estar molt orgullós, perquè, amb les seves bones maneres que tots ja coneixem, ens anava marcant de ben a prop: “No ens parem tant...”, “va, anem...”, “no mengis més nocilla...” van ser algunes de les seves frases cèlebres. D’aquesta manera, el Xavi no es va trobar tan sol a l’hora de tibar els que mai tenim pressa. Per a la resta, tenim un magma de personalitats i personatges que s’escapen i s’atrapen i que uns arriben 10 minuts abans que els altres. Vull dir, quan vam arribar nosaltres, els de darrera, tots estàveu molt contents, perquè havíeu arribat molt d’hora, abans que es fes de nit. Però vau dir que quasi bé tots havíeu arribat junts. I aleshores, a mi em passa que tinc problemes de nomenclatura, o sigui: qui són els homes de ferro? O bé es donarà en aquesta temporada la caiguda del mite?, o bé tenim homes de ferro per una banda, i homes de ferro colat o de lleutó per l’altra?. I també m’heu de dir què ha passat amb els madelmans, que ja no existeixen? Perquè, és clar, si espereu que alguns del darrera us vinguem a substituir, ho teniu clar. Primer perquè ens agrada anar junts, i segon perquè, ens agrada anar al límit, i fer nits, i no és pas que no puguem, què us heu pensat ... ejem! Vosaltres decidireu, i per cert, recordeu que aquest any la caminada era tres quilòmetres més curta que l’any passat (per tots els que us vulgueu superar i us pensàveu que us havíeu superat!). Aprofitant que parlem d’homes de ferro, demanaria als diversos grups d’homes de ferro que, si us plau, ens informin als comentaris de com van viure ells aquesta caminada, perquè els de darrera, és clar, són al darrera i... voldríem saber més de com es viu la caminada als grups capdavanters.

Ja hem parlat de l’arribada, però ara, potser hauríem de tornar endarrera. Anem al començament, ningú, al menys al grupet del darrera, recordava que aquella pujada del començament fos tan i tan dura (com que l’any passat feia mal temps i es va suar poc...). Ara que, ben pensat, potser som nosaltres que encara patim de baixa forma! De l’hora de dinar, en voldria remarcar dues experiències (ja us he dit que tornaríem a parlar del jalar) voldria remarcar un parell d’experiències personals complicades: la primera fa referència a la nocilla, la segona al dinar de Prades. De la nocilla, cal assenyalar que per fi vam poder veure què hi havia al voltant dels Cogullons, i era un poble, o més ben dit un llogaret, amb casa, estables o ... ah! Un refugi!...on donaven entrepans de nocilla. Això és tot sobre la nocilla, ara parlem de Prades. Durant els tres quarts d’hora que vam ser a Prades vam tenir uns quants intercanvis d’idees, entre d’altres una per millorar la qualitat entrepanística: aquesta caminada dóna entrepans petits (mitja barreta de llonguet), i així només en menges un, o dos, o si en menges tres, serien com un i mig de gros, i així no hi ha aquell típic problema de: “amb qui me’l parteixo?” quan en vull mig més. Però la Montse de Puig-Reig va considerar (a ella se li ha de fer cas que per això és l’experta receptaire de l’equip) que calia, posats a tenir, les dues mides, els normals tipus llonguet, i els petits. Així, qui només en vol un de gros “només s’aixeca un cop” (en el cas d’ella: “només deixes de fer estiraments una vegada”). En canvi és preceptiu plantejar el repte de decidir quins entrepans i de quins gustos, perquè, és clar, hi havia diversitat. Els tries abans d’anar a seure, i tens mides i gustos, i així no haver-te de tornar a aixecar. Seria genial... però potser no cal somniar perquè el dinar és una hora complexa: com agafes tres entrepanets amb els bastons a les mans, mentre et descordes la motxilla, busques el cleenex, agafes un suc, i una fruita, i treus els compeeds de la bossa? ... i aleshores és quan acabem pensant, perquè la gent del món té tants pocs dubtes existencials? Si a mi, en una caminada de resistència sola, me’n venen tants ... com la mida dels entrepans ... i es que la vida del caminador és dura, hores i hores pensant en els entrepans i aleshores quan pares has de fer massa coses, te’ls has de fotre ràpid i no tens mans per agafar-los. De fet, la pregunta ha de ser: “algú sap perquè punyetes caminem tant?”

Durant tota la caminada, i ja des del començament, ens van informar que el tros del final havia variat. Tothom ens deia que havien tret l’asfalt, però ... i a la trialera on tots l’any passat ens vam torçar turmells? Nooooo, no l’han canviada, hi era igual. I és que a La Selva del Camp són tan originals que donen fins les dotze de la nit per acabar la cursa però no pensen que a les onze hi pot haver gent que passi per allí. En plena nit, ens endinsàvem el grup de darrera en un abisme de trialera que, si l’any passat era una rasa d’aigua avall, aquest any semblava una ruta pel desert, desert de pedres i tarteres i relliscades, les que vulguis... Com l’any passat. Aleshores vam pensar: “Han tret l’asfalt?” Justament tots esperàvem poder córrer al troç del final, quan les cames van toperes, però no,com que han tret l’asfalt, ja no pots córrer. El camí que han posat és bo, però no et pots deixar anar, perquè és ben de nit. O sigui que gent, es pot dir que ara el campionat ha començat de veritat. A patir!

Petit afegitó per demanar: 1. expliqueu coses interessants de la caminada als comentaris, i més els de davant que no sabem res de vosaltres, o 2. potser la sortida del cap de setmana que heu fet ...

per als més atents

2006-04-11T18:53:00.000+02:00

Ja veig que si no parlem de NICKS, i si no hi ha cròniques i fotos més sovint, de seguida us despenjeu, i això no pot ser... per als més atents: EN UN QUART D'HORA LA CRÒNICA...
Eus ací ara una representació de les imatges que ben aviat veureu.

Festa de la FEEC 2006

2006-04-06T12:31:00.000+02:00

La Festa d’aquest any, a diferència d’altres vegades, va ser més llarga i avorrida del normal. De fet, el Uecanoia va arribar una mica tard, just a l’hora que començava el dinar… i tot i patir una estona al torn dels premis i algun reportatge, hi havia una fideuà que els membres d’aquest equip vam disfrutar molt… a més del cava, és clar.

Finalment, i després d’una bona estoneta de pensar “quan arribarà?” van arribar els desitjats premis de caminades de resistència. El millor de la nit va ser la nostra entrega de premis. Amb molts esparraguerins al voltant, els del Uecanoia havíem de cridar més que mai per fer-nos sentir, i de fet, vam fer força el pallasso.

Feta l’entrega dels trofeus a les dones, que com sempre són poques però molt més originals que els homes (perquè són poques i benavingudes), es donà el premi als poc originals i molt nombrosos homes, que van fer que l’entrega es fes molt ... J. Després venim els supercampions del trofeu del campionat de Catalunya per entitats, amb medalla per a 10 del Uecanoia, que van fer segons, igual que al còmput final de la 8a Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Felicitats doncs a tots els membres de l’equip i a guanyar aquest any!!!

Extra Bonus

2006-03-27T12:38:00.000+02:00

El pinball
(traduït de la Wikipedia, l'enciclopèdia lliure)
"El Pinball és un tipus de joc recreatiu en el qual un jugador intenta fer el màxim de punts mitjançant una o més boles metàliques que es troben dins d'una caixa de vidre. L'objectiu principal del joc és aconseguir el màxim de punts possible. Els objectius secundaris són maximitzar el temps que s'hi està jugant (guanyant boles extra i mantenint les boles en joc com més temps millor) i aconseguir partides gratuïtes (conegudes com a extra bonus)."

El pinball és un món, un clàssic. Com el futbolí o el billar. No hi ha plaisteixon que pugui amb ell. Només tens dos butons per apretar, i tot depèn del tacte, la suavitat i, de vegades, la força. A més, pots fer trampes: quan estàs a punt de perdre la bola, pots intentar bellugar la màquina per evitar-ho. Si ella no ho nota, vale, si ho nota, pita, s'encén un llum que diu TILT (falta) i perds. Per tant, si vols durar, has de saber trobar aquell punt que et permet anar al límit, però sense passar-te, sense fer falta, o se t'acaba la partida. Quan s'acaba, al visor de la màquina s'hi belluguen tot de numerets que acaben formant un número de dues xifres. Si aquest número coincideix amb les dues darreres xifres de la teva puntuació, tens partida gratis, extra bonus.

El pinball i nosaltres
Nosaltres no havíem pas jugat les tres boles que té cada partida. Però potser vam voler que una bola ens durés més del que havia de durar. Per això vam intentar bellugar el pinball, però la màquina és molt puta, se'n va adonar, i ens va marcar falta. La partida s'hauria d'haver acabat allà, però és el que tenen els sorteigs i l'atzar, et pots passar la vida dient "a mi no m'ha tocat mai res" i llavors, pam, va i et toca la grossa. A nosaltres ens va tocar l'extra bonus.

Al començar l'extra bonus, no sabiem quines serien les normes de la nova partida, però a la Segarra vam veure que, més o menys, podiem continuar jugant igual que ho feiem abans. Sembla una bestiesa, perquè ja se sap allò tan tòpic que no valores les coses fins que les perds (o casi). Doncs sembla una bestiesa, però per a nosaltres, saber que les normes del joc eren les mateixes de sempre, va ser l'alegria més gran que haguéssim pogut tenir.

A la sortida a Hostafrancs, durant les 11 hores de passejadeta i, sobre tot, a l'arribada, va ser molt difícil mantenir la calma i intentar viure-ho amb naturalitat (tampoc volíem montar un espectacle). Però això no vol dir que no ens passessin 1000 coses pel cap, que no recordessim tot el que ha passat en els darrers mesos, el que ha costat tornar. I, més que res, vam pensar en la gent, en tota la gent a qui debem tant. Així doncs, gràcies a:

- els 3486 traumatòlegs que, en una mostra de delicadesa que els agraïm profundament, ens van saber motivar dient-nos que mai més faríem una caminada de resistència, que els dies grisos ens farien mal totes les articulacions, que ells tenien un amic que tenia un veí que era cosí d'algú que es va fer exactament el mateix que nosaltres ("però el mateix, el mateix, eh?") i que mai més va poder anar a comprar el pa sense que li fes mal tot. A tots ells, gràcies.

- tots aquells que, amb unes associacions d'idees que encara no hem pillat (l'È. i l'E. som així de justets, vès!) relacionaven directament "caminades de resistència" amb "accident mortal". Deien: "esteu bojos, caminar tant, així és clar que...", "esteu bojos, caminar tota la nit, és normal que després...", "esteu bojos, passar-vos el cap de setmana patint, com no voleu que us passi...", o "esteu bojos de tornar-hi, que no veieu què ha passat?" i mil coses més. Com deia l'anunci, si els bojos som nosaltres, com és que els que estan tot el dia tancats són ells? En qualsevol cas, només que sàpiguen que no hem après la lliçó.

Però en tots aquests només hi vam pensar un momentet, a qui de veritat voliem donar les gràcies és a:

- les families i amics de l'Anoia, el Vallès i el Bages, per ser-ho i per ser-hi.

- als "rivals" d'Esparreguera, que són de tot menys rivals. Especialment al seu autobús, que sempre que ens ha calgut ens ha obert les portes i ens ha permès de viatjar-hi.

- a la gent del Uecanoia i tots aquells que amb els que ens vam reunir en un "dinar de mitja temporada" cel·lebrat quan la temporada ja s'havia acabat, i en el qual vam descobrir moltes coses noves de la nostra vida, totes bones.

- a tots els uecanoierus que han caminat amb nosaltres (no ens atrevim a posar noms, perquè no ens perdonariem oblidar-nos-en cap).

- al X. i les M., perquè segurament són les persones amb qui més hores vam compartir l'any passat i, tot i això, encara volen ser amics nostres.

- al P. i el R., per tantes i tantes coses...

- i finalment, a la N. i a la Q. No és que hi creguem gaire, però per si de cas...

I amb això tanquem la carpeta... A caminar, que l'extra bonus ja ha començat!

Marxa Selva del Camp. ATENCIÓ

2006-03-26T22:52:00.000+02:00

A tots els marxador(e)s d'aquest equip tan genial, dimarts és l'últim dia per apuntar-se a la Selva del Camp ... i hi passarem llista!!!!

http://www.aritjol.com

i fins dissabte a la matinada al Canaletes, parlem de l'hora a la reunió del dijous.

Marxa dels Castells de la Segarra 2006 (51 km): Camps de blat pentinats pel vent

2006-03-20T20:45:00.000+01:00

Doncs bé, tots esperàvem la primera caminada del campionat, i ara, ja ha passat i tot, i ja en llegim la crònica.

Tot ho vam poder viure un matí de març en què els Castells tenia un nivell d'inscripcions més elevat que mai, amb més de 30 participants del Uecanoia. Als que corren, als madelmans, ben tornats i ben marxats, perquè va ser veure'ls al començament i com sempre, ja no n'hem sabut res més, i això és perquè els nostres cracs no fallen i tot va bé.

Als homes de ferro (feu riure, tots amb la mateixa jaqueta de campions) cal dir-los que a veure si tibeu al Toni (no es deu aborrir al darrera?) I el Martí, que no se'ns encanti. I la falta d'assistència del Sr. Rovelló és de destacar.

Al darrera també ens va faltar la Montse, però ens va acompanyar la colla de Puig-Reig, que de gresca i companyia en fan la que vulguis. A l'equip, també hi havia molta gent nova, i estem encantats de fer créixer el grup, per ser més a ajudar-nos els uns als altres, i disfrutar encara més les hores de patiment; perquè no hem d'oblidar que la primera, tot i no ser massa llarga, fa patir el més pintat.

Primer de tot cal parlar de la Segarra, que ens acollia. Els que l'han fet molts cops diuen que mai, mai, la Segarra havia estat tan verda com aquest any; i ara, és el moment de recordar aquella nevada que va fer sortir tothom al carrer, i que va fer que la humitat de la terra ens hagi donat uns paissatges verds i preciosos (i no em digueu més que la Segarra és aborrida, que si poguéssim parar i respirar a fons, veurieu com disfrutem d'aquells paisatges). Aquest any només ens va faltar als camps de blat i d'ordi una mica més de vent, que hagués pentinat aquelles fulles fines i ens hagués deixat veure un mar d'onades verdes. Bé, el vent ens va venir, però, de cara, i no ens va ajudar gaire a l'hora de caminar.

Em podria passar l'estona fent una disquisició sobre els camps de blat, però parlaré d'un tema molt més interessant, les anades al lavabo. Mireu, si la Segarra té alguna característica, com ja hem dit, són els camps, perquè és clar, no se'n diu el Graner de Catalunya perquè si, si no perquè no hi ha boscos, alguna alzina i alguna punta de bosc, i res més, camps. De fet, d'homes drets d'esquena, que ves a saber què feien, te'n trobaves força mentre caminaves, però, i les dones? Deixeu-me dir que quan no hi ha arbres els espais de darrere les cabanes de pastor haurien de ser obligatòriament femenins... o tinc una idea millor: queixem-nos ((-: broma) un tema més que cal arreglar de les caminades: les anades al lavabo de la Segarra! Potser fins i tot ho hauríem de parlar a la reunió del dijous. En parlem en aquesta caminada perquè aquesta és una característica remarcable dels Castells, ja és el segon any que caminant caminant, la meva ment en fa una disquisició.

Però hi ha més coses interessants, si algú es vol queixar, també ho podem fer perquè un any més, el nostre govern no fa res perquè els castells s'arreglin una mica. Bé si, una millora, però no és pas un castell, i per comprovar-ho vegeu les imatges com a referència. A Florejacs ara hi ha un gran pont, és nou, i està asfaltat (hem fet una foto comparativa de l'entrada pel pont de l'any passat i de la sortida pel pont d'aquest any, anàvem en direcció contrària).

I una altra diferència, l'any passat ens van donar ceba cuita, boníssima, per acompanyar la botifarra de dinar, i aquest any talls de bacó fregidets. Aquesta gent de la Segarra són uns detallistes! Com sempre hi havia brou casolà boníssim (aquests no són com alguns altres que donen caldos de sobre!), i es podia fer el raig després de dinar. Dinar que, per cert, hem sabut que els homes de ferro van fer a les 11 del matí, i que els de darrere van fer a quarts d'una... així doncs, a quina hora van dinar els madelmans? Sabem que el Roger va dinar a Igualada perquè va començar a les 7 hores i a la 1 havia de ser a dinar, i segur que, com tots els altres, era a l'hora a lloc. Quins cracs! Cal dir que aquesta també és una típica característica dels castells, el dinar d'hora. Però potser no està del tot malament, perquè qui no va conscienciat de la llargada real (que això ja no són populars!), l'hora de dinar l'esperona a pensar que ja és molt enllà i a continuar caminant, i després, és clar, pots estar fet pols però per 15 quilòmetres que no són res! ja no plegues, perquè la vols acabar, i vols puntuar per l'equip.

I això és el que va fer el Sr. Fent Camí, que tenia tot el peu fet una butllofa, i ja sabeu que no exagerem, amb aquella pell de ballarina que se li ha fet als peus de tant temps de no fer res. El Sr. Tremola Terra ens el va salvar, i la nova incorporació de la infermera Carmen van fer que tot l'equip, en pes, acabés la cursa. La bicampiona, una altre cop, ja ha tornat i va per la tercera (ho sabemmmmm ... i ens encanta!), i el Sr. Vent, altrament dit el saltinbanqui de l'equip, i la reportera Tribulete (que segur que és un sobrenom que no conec pel salt generacional, però que m'ho diu el Toni) fèiem fotos per assortir bé el web de les imatges. Bé, el cas és que una hora abans que tanquessin el control de l'arribada, tots érem a Hostafrancs. Felicitats a tots!

Recordeu fets importants: l'olor i els crits de les truges, que no en vam trobar poques! Els bancals o murs de pedra seca, especialment els de pedra quadrada vermella, els camps de blat sense fi, i els poblets a sobre turonets (molt petits) coronats per un castell o un campanar... que em recorden a:

el meu país es tant petit
que des de dalt d'un campanar

sempre es pot veure el campanar veí...
Lluís Llach
I no em torneu a dir que la Segarra és lletja!

Bé, també volia dir que aquesta caminada no l'oblidarem mai.

A punt.... que això comença!

2006-03-16T13:05:00.000+01:00

Ompliuuuuu els pulmons d'aireeeeeeee! Estireu els braços per agafar-ne méééééés! Preneu bastons i bambeeeeeeeees! I... A CAMINAR, que això comença!!!

Diumenge... Marxa dels Castells de la Segarra!

Tota gran història té un començament...

2006-03-08T17:34:00.000+01:00

O, com deien a Star Wars, "every saga has a beginning". I l'equip de caminades de resistència del UECANOIA (flamant actual sotscampió i tantes i tantes vegades al podi final...) no n'és una excepció.

Era a finals del segle passat (sí, sí, no és broma, el segle passat - tot i que no ens posarem aquí a discutir amb tots aquells que considerin, de forma equivocada, que l'any 2000 va ser el primer del nou segle) quan el UECANOIA debutava com equip en el CCCR. Abans, alguns marxadors ja havien fet uns quants quilòmetres, però sempre de forma individual, sense comptar amb una estructura d'equip que els recolzés i coordinés. La foto de grup que podeu veure aquí és com una mena de testimoni fundacional (per cert, Martini baby?).

Alguns de nosaltres som aquí per l'ambient que es respira dins l'equip, i això ho hem d'agraïr, en bona part, a tots aquells que van ser pioners a les CCCR.

Com diu la dita: "De ben nascuts és ser... agradescuts (???)", per tant, des d'aquí fem el nostre petit homenatge a tots aquests caminadors i caminadora.

Tots tenim un passat (i alguns amb barba!)

A la riera de Merlès

2006-03-02T09:53:00.000+01:00

La riera de Merlès ha estat la primera caminada que ja tenia una mica de solera que hem fet alguns dels membres de l’equip. Només eren 22 quilòmetres, però amb la forma no s’hi juga, i un dia ple de pluges ens va ajudar a cansar-nos, quan al final de l’excursió tot, tot, era un fangar!

Primer de tot dir que la Montse no ens va poder acompanyar, perquè li han desmuntat el galindó. I això em fa pensar que a partir d’ara, quines competicions més avorrides al final de les CCCR si la Montse ensenya el seu peu i és com el d’una ballarina! Bé, no et passis, i recupera’t, que al darrere xerrant et trobem a faltar molt.

Per nosaltres dos, que no hem pogut fer quasi bé res des de fa molt de temps, va ser arribar a casa com quan abans fèiem 50 quilòmetres. Un turmell inflat i unes cervicals que deien ‘hola’ a cada moviment que fèiem ens feien recordar que la nostra forma encara és patètica.

I una altra cosa, el viatge en autocar va anar prou bé. A part d’un vèrtic inicial produït pel fet d’anar a primera fila (i per aquella carreterota nova que tenim a la comarca a davant de Sant Genís que sembla qui sap què al mig del no res!). Però bé, suposo que les teràpies de xoc han salvat més d’un espantat; i també gràcies al Pep i l’E que em distreien i que em van fer dormir mitja tornada. Tot i que jo havia dit que NO! (gran paraula!).

Bé, l’excursió va ser molt, però molt interessant. D’aquelles que als que no els agrada caminar també els interessa...Els nostres companys berguedans ens van ensenyar les seves pedres. La riera de Merlès té molt cabal d’aigua. De fet, tot i haver-la degradada amb el nom de riera, és tant important a la zona, que té per afluents rius, on s’és vist! Gràcies a aquest cabal, els habitants dels segles passats, i suposo que fins a començaments de segle XX, n’habitaven els voltants que, mercès a les rescloses i la força de l’aigua quan queia, van poder construir-hi molins i moldre molts i molts productes alimentaris i de gra per bestiar. Sempre penso en com devien ser els paratges per on passem quan veig cases mig enderrocades. L’E sempre diu: ‘aquí hi va viure i morir molta gent abans que ara nosaltres ho vegem així’; i impressiona pensar que algun dia aquella gent o bé van morir, o bé casa seva va quedar sense ningú, quan tenir un molí ja no permetia guanyar-se la vida. Sobta que tot allò que ara per a nosaltres és bucòlic, fossin els camins que la gent feia per la seva vida, i que els tenien gravats a les seves ments com nosaltres coneixem els noms dels carrers d’Igualada o dels nostres pobles. Jo sempre dic que a mi m’encanta badar, mirar paisatges, però sens dubte conèixer pedres sempre et fa sentir petit.

A més, l’aigua, que és molt més vella que els homes, i que fa somiar als encantats, ha anat deixant els seus forats a la roca. I això ens va fer saltar uns quants camins de l’aigua fets a la llera del riu. Hi havia forats de pal a la roca i encara quedava alguna palanca vella per on va costar de passar; i també hi havia un bon tros cremat, però les rouredes revifen, i pels que estaven al cas, vam passar pel costat d’alguns roures espectaculars. Els roures ja hi eren, quan a la riera i havia gent, més enllà dels excursionistes. Van dir, els de la terra, que a l’estiu la riera és plena de gent banyant-s’hi. A nosaltres, ens va recordar tant l’Olla de la riera de Talamanca.

Al final el grup es va dividir en dos, perquè el fang havia fet l’excursió més dura del que tots ens pensàvem. Però bé, després de la bona passejada, el bon tiberi va fer que tots tornéssim a casa la mar de panxacontents.

A Sant Llorenç del Munt

2006-02-16T18:09:00.000+01:00

S'acosta l'inici del campionat, i cal agafar una mica la forma. Per això bona part de l'equip es va apuntar a la matinal que la Uecanoia va fer el diumenge 12 de febrer de Matadepera a Sant Llorenç del Munt. Els mesos de descans es noten, i molt. Sobrepes general, butllofes a les dues hores, agulletes l'endemà, articulacions "rondinaires"... Si així hem de començar el campionat, anem llestos!

I és que pujar la Mola des de Matadepera és una sortida de canalla (jo, a 4rt de bàsica, ja la vaig fer amb l'escola) però aquest diumenge em va semblar que pujava un vuit-mil!

Per acabar-ho de fer maco, a dalt al monestir vam esmorzar, però allò que es diu esmorzar! És el que té caminar amb els veterans, que quan paren a menjar, ho fan de veritat (entrepà-vi-postres-cafè-licors-destilats casolans). En aquestes condicions vam haver de baixar per la canal de l'abella fins a Matadepera.

Així doncs, ho vam veure clar: o ens posem les piles i comencem a apretar, o aquest any no acabem ni una sola caminada de resistencia.

Caminar, no massa, però esmorzar...

Què coi és això de les caminades de resistència?

2006-02-10T13:00:00.000+01:00

Les CDR són marxes que tenen entre 45 i 100 km, que cal completar dins d’un horari establert per l’organització (mai superior a les 24 hores) havent segellat a tots els controls de pas. Algunes d’aquestes marxes configuren el Campionat de Catalunya que organitza la FEEC. Tot això és el que diu la teoria, però això no explica gran cosa.

Pel que nosaltres sabem, les CDR són un esport d’alt risc, de molt alt risc: quan en fas una, ja l’has cagat! No ho podràs deixar, segur. Hipotecaràs els teus caps de setmana, les relacions socials, la família, el futbol... ho deixaràs tot, i estaràs tot el dia mirant el calendari per contar –per vintena vegada- quants dies falten per la propera. Com a mínim, aquesta és la nostra experiència.

És difícil explicar què és caminar 24 hores seguides, per això hem penjat la crònica que vam fer de la Núria-Queralt de l’any passat. Perquè una CDR dóna per molt. Tens temps de tenir fred, calor, lesions que duren uns quants km., butllofes que tenen temps de sortir, assecar-se i desaparèixer, butllofes que surten i no desapareixen, i mil coses més. Però també tens temps per descobrir el país de l’única manera possible: caminant, seguint el ritme de les persones. I tens temps per conèixer gent, perquè més o menys sempre som els mateixos, i tots ens acabem coneixent (i és que són moltes hores!).

Les CDR són dures, però estan a l’abast de gairebé tothom, només cal una mica d’esforç i preparació física i, això sí, molta preparació psicològica. A mitjans de març comença el campionat 2006 i, com sempre per aquestes dates, tots els caminadors ens lamentem per no haver aprofitat l’hivern per entrenar una miqueta més i no arribar a la primera prova tan fluixos i passadets de pes com hi arribarem. Ara ens entren les presses, i toca treballar de valent per intentar no fer el ridícul quan arribi la marxa dels Castells de la Segarra.

Així doncs, a caminar!!!

15 Travessa Núria - Queralt (92 km)

2006-02-09T12:30:00.000+01:00

El 2 i el 3 de juliol va arribar l’esperada i temuda Núria – Queralt. Per a l’equip va anar molt i molt bé, tots la vam acabar, alguns més contents que d’altres. El bon temps ens va acompanyar, però pujant el pas dels lladres, tots teníem la boca ben tancada, fins i tot aquells que no callen mai. Però aquí no parlava ningú, només miràvem amunt, aquella rampa que no s’acaba mai... No tens temps de mirar a l’altra banda, però si algú algun dia va molt depressa i no te por que li tanquin aquell segon control fet amb tanta mala fe, que es giri i badi, que val la pena.

Ens vam trobar tot l’equip de ple a la Collada de Tosses, amb els nostres mànagers, el Pep i el Miguel, que ens van seguir i mimar tota la nit. La nit, era ben negra, però el camí s’havia de fer. Vam estar de sort, la sequera d’enguany va fer que la baixada dels Empedrats fos ràpida i sense incidents. En qualsevol cas, ningú les tenia totes, arribava el matí i ens quedava molt camí. En aquesta marxa s’acostuma a anar amb el temps just, i això també afecta a la moral dels caminadors. Però es van superar els problemes, ni que fos a base de neobrufens i radiosalil, i si algú va renegar més del compte segurament va ser perquè ja no podia més, però segur que ningú en té gens de mal record i tots la tornarem a fer.

És en aquesta caminada on més t’adones de com n’és d’important formar part d’un equip. Són 92 quilòmetres molt durs, tant física com psicològicament, i el suport dels companys es fa imprescindible. Però una vegada més, la UECAnoia va estar a l’alçada i va donar una lliçó de companyerisme: tothom sabia on era la resta de l’equip en tot moment, el Pep i el Miguel havien de córrer d’un control a l’altre per no deixar ningú desatès i, al final, tots els que la van començar van arribar a Queralt, i això que per a molts era la primera vegada!